Sèries: Iron Fist (segona temporada)

Vaig amb tant de retard amb les sèries de Marvel, especialment les que originalment va tenir Netflix al seu catàleg, que ja és com quan tens massa panxa per intentar dissimular-la: ho accepto, m'és igual.

Així que no perdré més temps en introduccions i començaré a entrar en matèria, i avui és el torn de la segona i malauradament -per obra de l'adquisició del producte per part de Disney- última temporada d'una de les sèries basades en superherois de còmic que van aportar un to diferent del que estàvem acostumats a veure i continuaríem veient amb els que s'han produït directament per a Disney+ després.

Ja vaig dir en parlar, fa molt de temps, de la primera temporada d'Iron Fist, que no tenia gens de bagatge amb el personatge i el seu còmic original, i no tinc ni idea del grau de fidelitat d'aquesta adaptació respecte al material d'on neix, però tampoc tinc intenció de comprovar-lo.

A mi, malgrat les crítiques que es va endur i reconèixer que de les quatre sèries de Marvel a Netflix era la que menys m'havia agradat, em va satisfer prou i m'alegro que se n'arribés a fer una segona temporada. I què hi trobem?

El tema principal de la temporada, que dono fe que es pot mirar sense recordar gaires coses de la primera si ha passat massa temps com és el meu cas, és l'enfrontament del protagonista amb el seu amic de l'ànima, pràcticament el seu germà, el seu condeixeble de K'un-Lun, en Davos (Sacha Dhawan), que arriba a Nova York disposat a prendre-li a en Danny el poder del Puny de Ferro, que considera que no està fent servir adequadament, que no n'és digne, que se'l mereixia ell, i farà el que calgui per aconseguir el seu objectiu, fins i tot joc brut.

Per tal de donar-se a si mateix una excusa, emprèn una campanya per eliminar la delinqüència, idea molt noble sobre el paper, però dràstica en la seva execució literal, aprofitant l'escalada de violència que s'està produint entre bandes de les Tríades de Chinatown, que troba que en Danny ha combatut de manera poc contundent en les seves sortides nocturnes.

Entre les complicacions afegides a la vida del protagonista trobem l'aliança d'en Davos amb l'antiga amiga i ara ressentida enemiga d'en Danny, la Joy, que fa de sòcia capitalista del projecte de l'enemic de la temporada, i l'aparició d'una dona misteriosa amb un costat diguem-ne fosc d'allò més interessant, que és la Mary (Alice Eve).

No m'aturaré a desgranar la trama, no ho faig mai, però en aquests últims 10 episodis -pels 13 de la primera part- veiem un Danny Rand molt vulnerable, perdut, que busca reinventar-se, però són els secundaris, altre cop, els personatges més interessants, des d'un Ward Meechum en procés de redempció fins al millor duet -i, a més, ja eren els meus personatges preferits per separat- de l'univers Marvel de Netflix.

Les Daughters of the Dragon dels còmics que a l'entrada de la primera temporada ja reclamava poder veure juntes competeixen per fi moltes escenes a la segona temporada d'Iron Fist, després d'haver-se conegut a The Defenders, i és que la Misty Knight, la detectiu de Luke Cage, està de permís però no pot fer els ulls grossos davant dels crims.

La Colleen, amb qui s'entén de meravella, adquireix a més un paper molt més important en aquesta temporada, on no es limita a ser la "parella de". El gir final de la temporada, a més, és excel·lent en aquest sentit.

Una temporada que li ha anat bé a Iron Fist, però que, com els passa a totes les sèries de Netflix basades en còmics del gegant editorial estatunidenc, es percep allargassada en alguns punts, fins i tot tenint menys episodis de l'habitual. I és evident que pretenien fer-ne una de tercera, ateses les escenes finals de l'últim episodi. Malauradament, però, no la veurem.

Sèries: The Defenders

Fa molt de temps, quan es va saber que es faria una sèrie d'en Daredevil per a Netflix poc ens imaginàvem com en seria, de bona, i l'èxit que tindria. Però ja llavors es va dir que el projecte incloïa la creació d'unes altres tres sèries i que, al final, convergirien en una que uniria els seus protagonistes, encara que als còmics els membres que formen part del grup siguin uns altres.

Llavors 2017 quedava lluny i encara havíem de gaudir reposadament -o no, atès el format de publicació de Netflix- de les quatre sèries, i fins i tot hem pogut veure la segona temporada de Daredevil. Però ja ha arribat el moment, ja hem pogut veure en Matt Murdock (dos cops), la Jessica Jones, en Luke Cage i en Danny Rand (Iron Fist) en acció, i almenys a mi m'han agradat moltíssim. Què passa, doncs, amb la sèrie que els presenta i els uneix per fer front a un enemic comú?

The Defenders, creada per Douglas Petrie i Marco Ramírez, està concebuda, de fet, com una minisèrie, després de la qual els seus protagonistes continuaran sortint a les respectives sèries. No queda clar si està totalment descartada una segona temporada, però de moment és això: una minisèrie. 

8 episodis en què veiem com uns personatges que hem conegut al llarg d'aquest últim parell d'anys confluïen en topar-se amb un enemic comú, episodis que eren una prova de foc per veure si les quatre sèries, que ja hem vist que tenien un estil similar i alhora personalitats pròpies, encaixaven bé o no.

I les preocupacions que podíem tenir com a espectadors estan ben tractades al guió: els quatre superherois són molt diferents, tots tenen poders però les seves personalitats els fan tocar més de peus a terra -en Luke Cage i la Jessica Jones, que ja es coneixien- o bé adoptar el paper de justiciers i sortir a fer el Bé i enfrontar-se a perillosíssims enemics -en Daredevil i l'Iron Fist-. 

Malgrat l'escepticitat dels dos primers, tant la superforça i la invulnerabilitat davant les bales com el "radar" del cec Daredevil i el puny de l'Iron fist són, al capdavall, superpoders, i assumits tots ells, es pot assumir la naturalesa de l'enemic, les resurreccions o la filosofia de K'un-lun sense cap problema.

Un xoc de personalitats que, després d'un inici de minisèrie dedicat a reprendre les respectives històries allà on s'havien quedat o, senzillament, veure com els anava a cadascun d'ells després de tant de temps, es resol amb un sopar xinès i la topada amb la realitat: tots quatre tenen un enemic comú que, d'una manera o d'una altra, afecta les seves vides, i ja que tenen superpoders els faran servir per salvar la ciutat de Nova York. 

Aquest enemic, com ja esperàvem si havíem vist Daredevil i Iron Fist, on s'esmentava i apareixia clarament, The Hand, l'escissió de K'un-lun que buscava la immortalitat i dominar el món, i que The Defenders permet que coneguem en la seva totalitat, almenys pel que fa als Dits que la dirigeixen i que ens faltaven, cas d'en Murakami (Yukata Takeuchi) i en Sowande (Babs Olusanmokun), perquè Madame Gao (Wai Ching Ho) i en Bakuto (Ramón Rodríguez) ja els coneixia.

La seva líder és l'estrella convidada de la sèrie, la Sigourney Weaver, que fa d'Alexandra, i que és la responsable que el cadàver de cert personatge al final de la segona temporada de Daredevil desaparegués, ja que aquí reapareix ressuscitat i convertit en una arma al servei de The Hand.

The Defenders és el clímax del que s'havia estat preparant fins ara, no és estrany que es consideri un projecte similar i paral·lel als Avengers cinematogràfics, també de Marvel, tot i que en aquest cas és un producte, com les sèries que el precedeixen, amb un to més seriós, fosc, lent i realista... en la mesura del possible.

Per als fans és un autèntic plaer veure aquests personatges trobar-se, resoldre diferències i treballar junts, perquè es complementen força bé, tot i que, si se'm permet apuntar una curiositat, sembla que en Danny Rand no sigui res sense el seu puny perquè, només amb el kung-fu, no destaca gaire en comparació amb els altres, i en general no convenç gaire, cosa que es va criticar molt d'Iron Fist, que va rebre per totes bandes, una d'elles les escenes de lluita. Per sort, jo no em fixo gaire en aquestes coses i també aquella sèrie em va agradar força.

Per altra banda, una de les coses que volia veure a The Defenders era si els excel·lents personatges secundaris tindrien el seu lloc en un producte tan coral, i la resposta és que en general sí, tot i que al principi semblava que no i, de fet, alguns no pinten gaire, sobretot els de Daredevil i Jessica Jones. 

No els esmentaré tots, però destaquen la Claire Temple (Rosario Dawson), que sorprenentment no és qui presenta els personatges tot i conèixer-los tots personalment, i sobretot el que més m'interessava era veure la trobada entre la Misty Knight (Simone Missick) i la Colleen Wing (Jessica Henwick), que als còmics treballaven juntes com a Daughters of the Dragon i a la televisió han tingut orígens diferents, però he vist signes d'esperança pel que fa a una possible futura associació, i això m'encanta. 

És un dels anomenats easter eggs o secrets que es poden detectar al llarg de la sèrie, no sempre tan obvis ni tan fàcils per al públic general com jo, perquè alguns són per a autèntics experts amb bona vista. Aquí, en anglès, n'expliquen molts.

Ara cadascú continuarà el seu camí, associacions a banda, però The Defenders ha estat un experiment que considero reeixit, perquè s'ha aconseguit unir quatre sèries que, de vegades, no semblava que encaixessin gaire des del punt de vista temàtic. El to i la ubicació de totes elles, però, ha fet possible que sorgís aquesta cinquena producció sense que res semblés fora de lloc, i almenys a mi m'ha deixat molt satisfet.