Sèries: Iron Fist (segona temporada)

Vaig amb tant de retard amb les sèries de Marvel, especialment les que originalment va tenir Netflix al seu catàleg, que ja és com quan tens massa panxa per intentar dissimular-la: ho accepto, m'és igual.

Així que no perdré més temps en introduccions i començaré a entrar en matèria, i avui és el torn de la segona i malauradament -per obra de l'adquisició del producte per part de Disney- última temporada d'una de les sèries basades en superherois de còmic que van aportar un to diferent del que estàvem acostumats a veure i continuaríem veient amb els que s'han produït directament per a Disney+ després.

Ja vaig dir en parlar, fa molt de temps, de la primera temporada d'Iron Fist, que no tenia gens de bagatge amb el personatge i el seu còmic original, i no tinc ni idea del grau de fidelitat d'aquesta adaptació respecte al material d'on neix, però tampoc tinc intenció de comprovar-lo.

A mi, malgrat les crítiques que es va endur i reconèixer que de les quatre sèries de Marvel a Netflix era la que menys m'havia agradat, em va satisfer prou i m'alegro que se n'arribés a fer una segona temporada. I què hi trobem?

El tema principal de la temporada, que dono fe que es pot mirar sense recordar gaires coses de la primera si ha passat massa temps com és el meu cas, és l'enfrontament del protagonista amb el seu amic de l'ànima, pràcticament el seu germà, el seu condeixeble de K'un-Lun, en Davos (Sacha Dhawan), que arriba a Nova York disposat a prendre-li a en Danny el poder del Puny de Ferro, que considera que no està fent servir adequadament, que no n'és digne, que se'l mereixia ell, i farà el que calgui per aconseguir el seu objectiu, fins i tot joc brut.

Per tal de donar-se a si mateix una excusa, emprèn una campanya per eliminar la delinqüència, idea molt noble sobre el paper, però dràstica en la seva execució literal, aprofitant l'escalada de violència que s'està produint entre bandes de les Tríades de Chinatown, que troba que en Danny ha combatut de manera poc contundent en les seves sortides nocturnes.

Entre les complicacions afegides a la vida del protagonista trobem l'aliança d'en Davos amb l'antiga amiga i ara ressentida enemiga d'en Danny, la Joy, que fa de sòcia capitalista del projecte de l'enemic de la temporada, i l'aparició d'una dona misteriosa amb un costat diguem-ne fosc d'allò més interessant, que és la Mary (Alice Eve).

No m'aturaré a desgranar la trama, no ho faig mai, però en aquests últims 10 episodis -pels 13 de la primera part- veiem un Danny Rand molt vulnerable, perdut, que busca reinventar-se, però són els secundaris, altre cop, els personatges més interessants, des d'un Ward Meechum en procés de redempció fins al millor duet -i, a més, ja eren els meus personatges preferits per separat- de l'univers Marvel de Netflix.

Les Daughters of the Dragon dels còmics que a l'entrada de la primera temporada ja reclamava poder veure juntes competeixen per fi moltes escenes a la segona temporada d'Iron Fist, després d'haver-se conegut a The Defenders, i és que la Misty Knight, la detectiu de Luke Cage, està de permís però no pot fer els ulls grossos davant dels crims.

La Colleen, amb qui s'entén de meravella, adquireix a més un paper molt més important en aquesta temporada, on no es limita a ser la "parella de". El gir final de la temporada, a més, és excel·lent en aquest sentit.

Una temporada que li ha anat bé a Iron Fist, però que, com els passa a totes les sèries de Netflix basades en còmics del gegant editorial estatunidenc, es percep allargassada en alguns punts, fins i tot tenint menys episodis de l'habitual. I és evident que pretenien fer-ne una de tercera, ateses les escenes finals de l'últim episodi. Malauradament, però, no la veurem.