Lectures: El clan de los Poe

Hi ha alguns clàssics que se senten anomenar tantes vegades que hom decideix consumir-los algun dia, quan l'ocasió ho permeti o ho faciliti. És el que em va passar quan es va anunciar la llicència d'un shôjo dels anys 70 que coneixia de nom, perquè sempre se cita quan es parla dels manga més importants d'aquella època, però que no va ser fins fa poc que es va publicar al nostre mercat.

El clan de los Poe, en japonès Poe no ichizoku, és l'obra més popular de Moto Hagio, autora de la qual ja havia llegit ¿Quién es el 11º pasajero? i Catarsis i que és membre del conegut Grup del 24 d'autores japoneses nascudes al voltant de 1949 i que van revolucionar no només la demografia shôjo, sinó el còmic del país del Sol naixent en general.

Què és, però, aquesta obra publicada originalment entre 1972 i 1976 i guanyadora del premi Shôgakukan el 1975 juntament amb la ja esmentada ¿Quién es el 11º pasajero?, de la mateixa autora? Doncs és un manga de fantasia i "terror gòtic", com l'he trobat també etiquetat, sobre un clan de vampirs, en aquest univers anomenats "vampirnella" -ignoro per què, però fa una mica de coseta, també ho he de dir, igual que la referència descarada a Edgar Allan Poe-, al llarg dels segles donada la seva immortalitat.

Plantejada com una sèrie d'històries autoconclusives sense ordre cronològic -d'endreçar se n'encarrega una cronologia que trobem al segon volum dels que formen aquesta edició en dues parts- i sense una durada estàndard, que es va serialitzar en revistes al llarg del període esmentat més amunt, El clan de los Poe ens va mostrant situacions en què s'han trobat els seus britànics protagonistes, especialment els germans Edgar i Merrybelle Poetsnell, que tenen una relació tan estreta i dramàtica que frega l'incest, i al voltant de la qual giren algunes de les trames i, quan no, algunes de les penes dels personatges.

Són adolescents que s'han quedat així en entrar a formar part del clan de vampirnella que dona nom a l'obra -i que, per cert, són immunes a la llum del Sol, però sí que necessiten beure sang humana i els crucifixos i les bales de plata els poden matar-, i aquesta joventut eterna és també la causa que no es puguin estar gaires anys en un mateix lloc ni puguin socialitzar gaire amb els humans. 

Amb aquesta premissa, l'autora es permet mostrar-nos històries seves en diferents segles (concretament, XVIII, XIX i XX), uns relats autoconclusius que, precisament perquè ho són, no hi fa res que apareguin desordenats cronològicament. Tanmateix, alguns tenen conseqüències en històries publicades posteriorment, i un dels aspectes que més m'han agradat d'aquesta lectura ha estat la profunditat amb què afecta el pas dels Poetsnell la vida d'altres personatges de diverses èpoques, sobretot el que es pot considerar el tercer protagonista, l'Alan Twilight, amb alguns dels relats tremendament nostàlgics i emotius gràcies a això.

Envoltats de misteri fins i tot per als lectors, i amb l'autora contribuint a aquesta aura amb el seu traç i unes composicions de pàgina ben dinàmiques i preciosistes -amb profusió d'un imaginari occidental que és la base visual i ambiental de l'obra-, el que tenim aquí són tasts de la llarguíssima vida dels protagonistes, amb forats que podem omplir amb la nostra imaginació, a través dels relats dels secundaris o, si algun dia Tomodomo s'anima a llicenciar-la, la continuació en què la mestra Hagio treballa des que el 2016, 40 anys després de la finalització del manga, es va decidir a rescatar aquest univers tan estimat i influent per a la indústria japonesa del còmic en el seu moment i amb reverberacions encara ara, en què fins i tot la gran Riyoko Ikeda ha volgut connectar la també ressuscitada La Rosa de Versalles amb l'obra de què parlo avui. Ah, i no vull acabar sense dir que n'existeixen diverses adaptacions en forma de drama radiofònic, sèrie televisiva d'imatge real i fins i tot obra de teatre Takarazuka.

El clan de los Poe, o si més no la part clàssica, s'ha publicat al nostre mercat en dos volums de més de 400 pàgines en comptes dels cinc estàndard originals. Són dos volums grans, amb paper setinat i relleus a la portada, i amb algunes pàgines en color, il·lustracions i textos complementaris. Si hagués sortit en tapa dura hauria estat la cirereta. 

Com a part negativa, i això és quelcom que ja he dit altres vegades que he ressenyat obres de la petita editorial que ens porta les obres de Moto Hagio, tenim una traducció efectiva però amb alguns moments de poca naturalitat, el problema recurrent de les interjeccions "eh" sense signes d'interrogació o la insistència en una tipografia que per a les minúscules mostra els accents de la i oberts, a la italiana. Això últim és quelcom que he comunicat a Tomodomo, i la seva resposta ha estat que no eren conscients que hi hagués cap problema, que ningú els havia dit res, però no em fa cap efecte que hi pensin fer res. Novament, una mostra que les denúncies sovint inclements dels lectors en llocs com Twitter respecte a traduccions, impressions i formats van adreçades a determinats personatges públics o gegants del sector, però s'ometen quan es tracta de segons qui.  

Malgrat això, celebro que l'editorial vagi portant obres d'aquesta llegendària autora, i espero que algun dia tinguem un tercer volum amb el material nou (vull pensar que estan esperant que la mangaka el doni per tancat), perquè El clan de los Poe m'ha agradat molt i m'ha fet venir ganes de llegir i rellegir més shôjo dels anys 70. Per sort, en tinc.