Lectures: 1Q84 (llibre 3)

Ja he dit algun cop que no seria gaire habitual veure'm fent ressenyes de llibres, perquè si ja sóc discretet fent-les de còmics o pel·lícules amb la literatura la cosa empitjora, però una de les poques excepcions que he fet ha estat 1Q84, d'en Haruki Murakami, i evidentment també havia de parlar de la seva conclusió, ara que l'he llegit.

En parlar d'1Q84 (llibre 3) no m'estendré gaire, perquè al cap i a la fi de l'argument i de l'estructura narrativa que caracteritzen aquesta novel·la ja en vaig parlar en comentar el volum que reunia els llibres 1 i 2. Continua la història on la vam deixar, amb en Tengo Kawana i l'Aomame experimentant les conseqüències del que va passar en aquell primer volum i amb l'alternança de capítols, un dedicat a cadascun, però amb una novetat: aquesta vegada la narració paral·lela afegeix un personatge, l'Ushikawa, que és el que aporta la tensió a la trama.

Continuen els esdeveniments sense explicació lògica, dissenyats per a desorientar-nos i fer-nos sentir el mateix que senten els protagonistes: la resignació a creure'ns les coses, acceptar-les com són, encara que no tinguin sentit. I no és una presa de pèl per part del senyor Murakami, és que funciona.

Passen coses que fan que lliguem caps encara que sigui d'una manera irracional, però que ens fan adonar que tot el que se'ns ha explicat fins ara, per petit que fos, tenia un sentit. Concretament que tots els personatges tenien una funció. O dues: al món "real" i al de l'any 1Q84, el de les dues llunes.

És curiós perquè jo tinc molt mala memòria, ho he dit diverses vegades, però no vaig necessitar repassar els llibres 1 i 2 abans d'encarar la part final, i aquest me l'he llegit de manera molt irregular, cosa que lamento però que ha estat per distraccions amb altres lectures, videojocs, feina... el que fos. El cas és que en cap moment no he perdut el fil, i això suposo que vol dir que la història em va quedar força gravada.

El que també és curiós és que si habitualment les obres de Murakami estan narrades d'una manera senzilla, planera, amb moltes descripcions meticuloses de la vida quotidiana, i en canvi tenen finals que no m'acaben de convèncer perquè de sobte passa alguna cosa massa fantàstica, a 1Q84 succeeix tot el contrari: molts elements fantàstics per tota la història... i un final fàcilment comprensible, normal, sense múltiples interpretacions.

Evidentment no diré com acaba, però m'ha agradat. He trobat que la història, la més llarga i ambiciosa d'en Haruki Murakami fins ara, ja posats es podria haver complicat una mica més, però agraeixo un final més convencional després de les diverses minidecepcions que he tingut amb la manera d'acabar les novel·les d'aquest autor que, d'altra banda, és un del meus preferits i una de les meves inspiracions a l'hora d'escriure.

Pel que fa a l'edició passa el mateix que al primer volum: diuen que ha estat per les presses, però hi ha unes quantes errades, que espero que se solucionin en posteriors edicions (ja faré un dels meus canvis comprant el llibre nou i tornant el vell amb el tiquet del nou), i que en part estan recollides en aquest bloc que vaig trobar i que em va fer adonar que no sóc l'únic indignat amb aquestes coses.

Lectures: 1Q84

No és aquest el primer llibre que llegeixo d'en Haruki Murakami, un dels meus escriptors preferits. Ni el segon. He llegit gairebé tot el que s'ha publicat d'ell en català, i no són pocs els llibres d'aquest senyor que han sortit en la nostra llengua. Fins ara, però, no havia parlat de cap d'ells al bloc. De fet, no sóc gens bo fent ressenyes de llibres, per tant tampoc no n'espereu gaire, però em venia de gust parlar-ne. 

1Q84 - Llibres 1 i 2 es va publicar al Japó el 2009, i si es diu així és perquè existeix un Llibre 3, que allà va aparèixer el 2010, però de moment aquí el que tenim, des de febrer de 2011, és el volum de 780 pàgines que uneix els dos primers. Amb això no he acabat d'explicar el nom. Per què 1Q84? És un joc de paraules que s'entén si saps que en japonès el 9 es diu "kyû", i la lletra q, com que es pronuncia a l'anglesa, també. Ja tenim el joc de paraules explicat. 

Evidentment, amb una mica de coneixements culturals se sap que l'any 1984 no és un any qualsevol, sinó que és una clara referència a la mítica novel·la 1984, de George Orwell. Què té a veure això amb la història del llibre d'en Murakami? Argumentalment res, però li devia venir de gust ambientar la història l'any 1984, i crear també el món de 1Q84, del que no puc explicar res sense rebentar la història.

El llibre, sense haver llegit encara la tercera part, que en alguna banda deien que sortiria en català a finals d'aquest 2011, explica de manera paral·lela les històries d'en Tengo i l'Aomame, intercalant un capítol de cadascun d'ells. En Tengo és professor de matemàtiques en una acadèmia i fa una vida senzilla i tranquil·la fins que li encarreguen que reescrigui, donades les seves habilitats com a escriptor (tot i que mai no ha publicat res de gaire important), la novel·la d'una noia jove per tal que sigui presentable a concurs. L'Aomame, per altra banda, és una fisioterapeuta que durant el seu temps lliure, de tant en tant, es dedica a assassinar per encàrrec. 

Tots dos tenen prop de 30 anys i les seves respectives històries se'ns van revelant durant el llibre, que amb la seva estructura (com ja he dit, intercalant un capítol d'en Tengo i un de l'Aomame) aconsegueix atrapar des del primer moment, i la sensació va creixent a mida que passen les pàgines. En aquest sentit trobo que és un nou èxit d'en Murakami, tot i que llegint algunes opinions he vist de tot, des dels que diuen que és la seva millor obra fins els que pensen que és la pitjor.

A mi m'ha agradat i m'ha atrapat, i hi he vist el Murakami de sempre, amb les seves descripcions meticuloses dels actes més senzills de la vida quotidiana i la facilitat amb què ens fa submergir-nos en la història, com si fóssim també a Tòquio (tant de bo), amb aquests personatges normals que es veuen immersos en fets gens normals, i les seves cabòries.

Sí que és cert que hi ha una dosi una mica més alta de l'habitual d'elements fantàstics, onírics o com els vulguem anomenar. A totes les seves obres hi ha coses d'aquestes, que s'allunyen del realisme de la resta de la història, però a 1Q84 hi són força presents, i de fet tenen certa importància dins la trama. Personalment aquestes coses no m'acostumen a agradar, però en aquest cas no m'han suposat cap problema i, com deia, la història m'ha atrapat.

No puc parlar del final, òbviament, perquè seria rebentar coses, i també perquè, en realitat, el final el llegiré quan surti el tercer i últim llibre. El que puc dir és que he trobat que la novel·la està ben lligada i ens fa anar de cap en molts moments, en què intentem fer hipòtesis sobre la relació que hi ha entre la història d'en Tengo i la de l'Aomame, però veure com es van lligant els caps és un autèntic plaer, elements irreals i fantàstics inclosos.

La recomano? Si us agrada en Murakami, i tant. Si no l'heu llegit mai, us recomano l'autor en general, però potser millor que comenceu per una novel·la o recull de contes de menys gruix (és a dir, qualsevol altra de les seves obres). I si no us agrada, aquí no hi trobareu res que us faci canviar d'opinió: és el Murakami de sempre, però entregat a escriure una història ambiciosa de debò.