Confesso que no vaig pensar que acabaria escrivint una entrada sobre aquest llibre, que feia moltíssims anys que tenia i que vaig decidir llegir gairebé com un tràmit, pel simple fet que sempre havia voltat per la meva biblioteca sense que el toqués.
Ara, havent-lo llegit -en una edició, per cert, força antiga, segurament de les primeres, poc després que guanyés el premi Joaquim Ruyra de 1976, i amb anotacions de la meva tieta quan era estudiant, cosa que li donava un encant extra-, he pensat que sí, que valdria la pena parlar-ne.
El Barcelonauta, de Pep Albanell, és una novel·la juvenil que repassa l'odissea d'un noi de poble que després d'uns mesos a Barcelona ha decidit que no hi està bé i que vol tornar a casa, però ha perdut el bitllet que tenia comprat i se li acaba el temps per trobar-lo.
La novel·la ens descriu els passos que segueix per trobar la cartera on hi havia el bitllet, però també ens presenta personatges secundaris que intervenen a la trama, relacionats amb en Quim -així es diu el protagonista- d'una manera més o menys directa, i d'aquesta manera el llibre pren més interès, perquè al capdavall la premissa és d'allò més senzilla i hauria quedat coixa sense farciment.
No sempre tindrem clar des del principi de cada capítol quina relació tenen aquests altres personatges i les seves circumstàncies (cal destacar la Quima i el pobre guàrdia municipal rondinaire) amb el pobre noi, però sempre n'hi ha una, i tot lliga quan en Quim treu el cap o senzillament se l'esmenta. El format escrit permet, també, en negar-nos la part visual, petites sorpreses en la resolució d'algunes escenes.
L'autor fa servir un estil narratiu propi de l'època, en el sentit que es nota que és un llibre dels anys 70, cosa que no vol dir que sigui feixuc. De fet, és molt amè. Però sí que té algunes coses una mica carrinclones, o alguna expressió o decisió ortogràfica que ara no s'acceptaria, com la d'escriure "re" en comptes de "res", oralitzant aquesta pronunciació informal que, per cert, encara belluga.
El que agafa per sorpresa -potser ja ho havia fet en d'altres llibres, el senyor Albanell, però jo no n'havia llegit cap- és que jugui amb el format i experimenti fent coses com ara escriure en format de guió de teatre una escena que té lloc durant un assaig precisament teatral, o imitar l'estil avantguardista d'en Joan Salvat-Papasseit en un altre en què un personatge està escrivint poemes de desamor. Menys espectacular, però igualment destacable, és el fet que durant la novel·la canvia de narrador diverses vegades.
Una història senzilla, entranyable, potser una mica passada de moda perquè les situacions en què es troben els personatges actualment les resoldríem amb un parell de missatges de WhatsApp, però al capdavall a l'època en què es va escriure i publicar devien ser versemblants, si bé tenen un punt d'ensucrament i d'optimisme que delata que es tracta d'un relat per al públic juvenil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada