Sèries: Heartstopper

Avui us vull parlar d'una sèrie que tenia a la llista des de feia temps. Més enllà del fet que era "molt bonica", segons els testimonis de diverses persones, no en sabia gairebé res, deixant de banda que es tracta de l'adaptació a la televisió d'un còmic, que, per cert, està disponible en català.

I m'ha agradat entrar-hi sense saber res del seu argument. Bé, de fet, només sabia que els seus protagonistes eren una parella homosexual. El que em va sorprendre, però, i de manera positiva, és que es tracta, a més d'això, d'una sèrie ambientada en un institut, de manera que ens trobem davant d'un drama romàntic que, a més, pertany al gènere conegut com a coming-of-age, o de maduració dels seus protagonistes. I això és quelcom que m'encanta. 

Heartstopper va néixer, com deia, en forma de còmic, concretament un webcòmic d'Alice Oseman, que també és la creadora de la sèrie de televisió. La història va començar el 2016 i properament se'n publicarà el sisè i darrer últim volum imprès. Però, de fet, els seus protagonistes van debutar el 2014 en una novel·la anomenada Solitaire i després van sortir, el 2015, a Nick and Charlie, una novel·la curta.

En qualsevol cas, des de 2022 tenim la sèrie a Netflix, que de moment n'ha publicat 3 temporades, sense confirmació d'una quarta en el moment que escric aquesta entrada, però es dona per fet que la cosa no s'acabarà aquí.

Per parlar de la sèrie m'he de centrar en els seus personatges, aquí no hi ha grans trames amb girs supersorprenents, sinó que veiem el dia a dia d'una colla de nois i noies, però el centre de tot plegat és en Charlie Spring (Joe Locke), un noi obertament gai que va al fictici institut britànic de Truham, i que té un caràcter tímid i una sèrie de traumes que tenen a veure amb l'assetjament escolar que va patir per la seva orientació sexual i que donaran lloc a unes conseqüències més avançada la sèrie.

Tot i que té una relació tòxica amb un company que no vol sortir de l'armari i que es mostra homòfob en públic, en una classe li toca seure amb en Nick Nelson (Kit Connor), un any més gran, que a més és jugador de l'equip de rugbi i molt popular.

Aviat es cauen bé, es fan amics i en Charlie se'n penja, i encara que no m'agrada fer spoilers, no puc continuar parlant de la sèrie sense dir que aquest amor suposadament no correspost -per una raó de diferència d'orientacions sexuals- sí que és possible, i és la trama principal de la sèrie.

Perquè en Nick és popular i atleta, ja ho he dit, però també és un adolescent descobrint-se a si mateix i formant la seva identitat, i se sent atret per en Charlie, amb qui comença una relació discreta perquè no veu del tot clara l'opció de sortir de l'armari, però està obert a aquesta possibilitat quan se senti preparat.

El cas és que Heartstopper ens mostra aquests avenços en la relació d'en Charlie i en Nick, i les inseguretats de tots dos, l'un pels esmentats traumes i l'altre perquè tot just està descobrint una part de la seva identitat que no es podia ni imaginar.

Evidentment, la sèrie no existiria, o seria molt experimental, si no hi sortissin més personatges, encara més en un ambient d'institut, i en repassarem els principals, començant pels amics d'en Charlie, com és el cas d'en Tao Xu (William Gao), un friki del cinema de tot tipus que és el millor amic del protagonista i que pateix perquè no vol que prengui mal amb aquest encaterinament amb en Nick.

Ell també fa importants descobriments sobre si mateix, que donen lloc a una trama pròpia, i és que la seva íntima amistat amb un altre personatge amaga un sentiments que ell tampoc s'esperava.

Aquest personatge és l'Elle Argent (Yasmine Finney), l'única noia de la colla inicial d'en Charlie, que va a l'escola femenina de Higgs, pertanyent al mateix centre, que segrega per gèneres, però ho fa des de fa poc, perquè és una jove trans que abans anava amb ells a la part masculina fins al curs passat.

L'Elle té vocació d'artista, i aquesta és la part del personatge que més explora la sèrie, com a mínim fins ara, a més de l'òbvia de la disfòria de gènere, però val a dir que aquest tema es tracta amb molta naturalitat, tant pel que fa al guió com per part dels seus amics i companys, fins al punt que és secundari.

La colla inicial d'en Charlie està formada per quatre persones, i la que queda per comentar és l'Isaac Henderson (Tobie Donovan), un nano molt tranquil, discret i tímid que és un autèntic apassionat dels llibres, de qualsevol mena, que l'acompanyen a tot arreu, fins i tot a les festes.

Ell tampoc s'escapa de fer descobriments sobre si mateix, però en aquest cas no revelaré de què es tracta, perquè és quelcom menys previsible i també menys comú a les converses sobre tot allò que se surt de l'heterosexualitat estàndard.

Acabaré el repàs de personatges amb una entranyable parella que coneixem des del principi de la sèrie, i que està formada per dues alumnes més de Higgs, la Tara Jones (Corinna Brown), que havia sortit breument amb en Nick uns anys enrere, i la Darcy Olsson (Kizzy Edgell), la seva esbojarrada i aparentment despreocupada xicota, que amaga sota aquesta cuirassa una situació familiar traumàtica.

La trama d'aquests dos personatges gira al voltant del conflicte provocat per aquesta actitud de la Darcy i com la Tara no se sent del tot cuidada, i totes dues entren a la colla d'en Charlie gràcies a l'afinitat que tots plegats tenen com a membres de la comunitat LGBTQ. 

Després també tenim un parell de personatges més que s'uneixen a la colla, que són les dues noies de més a la dreta de la foto, la Imogen Heaney (Rhea Norwood, amb ulleres de sol) i la Sahar Zahid (Leila Khan, amb els braços plegats), però tenen papers més petits.

Sigui com sigui, Heartstopper és una preciosa història d'adolescents d'institut que fuig dels tòpics i toca amb delicadesa i coneixement de causa aquesta etapa de la vida per a les persones queer, al capdavall, en molts casos les i els intèrprets són a la vida real com els seus personatges, en aquest sentit. 

Hi trobarem drama i també humor, i tots plegats són, cadascú a la seva manera, d'allò més adorables. Personalment, tinc ganes que es confirmi i arribi una quarta temporada de la sèrie, però de moment m'ha deixat molt satisfet, la trobo una sèrie tremendament sana i recomanable.

  

Visionats: Un món estrany

Acostumats ja, en tenir un bebè a casa, a veure les pel·lícules directament en plataformes d'streaming quan hi apareixen -cosa que no triga gaire, actualment-, l'última de Disney l'hem vist d'aquesta manera, també, i és hora de comentar-la.

Un món estrany és un film de 2022 dirigit per Don Hall, que havia estat codirector de Big Hero 6 (2014), Vaiana (2016) i Raya i l'últim drac (2021), i amb guió de Qui Nguyen, basat en una història creada per tots dos.

Agafant inspiració de fonts molt clàssiques com Viatge al centre de la Terra o les revistes pulp -i no només no se n'amaga, sinó que les homenatja a la presentació-, la pel·lícula presenta una aventura que comença amb un pròleg protagonitzat per un grup d'exploradors, el líder dels quals és en Jaeger Clade.

Quan s'acosten a la destinació, però, es troben amb un dilema que enfronta en Jaeger amb el seu fill, en Searcher, separen els seus camins i... passen 25 anys.

Ara, en Searcher té 40 anys i ha format la seva pròpia família, i sembla que la decisió que va prendre fa 25 anys va ser un encert que va beneficiar la seva comunitat, però perquè hi hagi pel·lícula hi ha d'haver conflicte, i un canvi en les circumstàncies l'obliga a reprendre el seu rol d'explorador per fer front al cataclisme que s'acosta.

És en aquest punt que el film s'endinsa en el gènere aventurer, i ho fa sense deixar de ser un relat sobre la família, perquè en Searcher hi va acompanyat, tant si ho vol com si no.

La trama ens transporta a un món desconegut, estrany, amb tota mena de criatures extraordinàries, i uns perills que són els obstacles per als protagonistes, però que aniran esquivant i gestionant amb els seus recursos i el treball en equip.

Al final, però, el tema principal d'Un món estrany és, ja ho he dit, la família, i més concretament la relació entre pares i fills, en masculí, amb el clàssic problema de la pressió per complir les expectatives del progenitor i seguir els seus passos per por de decebre'l, i a la pel·lícula el tema es tracta a través de 3 generacions dels Clade.

En fer-ho toca un tema universal amb què el públic masculí, però també el femení en extrapolar-ho a mares i filles, es pot sentir identificat.

Tanmateix, a diferència del que passa a la vida real aquí les asprors es llimen a través de compartir una aventura literal, no la metafòrica de viure.

Una aventura que, a més, té un missatge ecologista en el seu tram final, tot i que amb unes conseqüències massa naïfs per al meu gust. 

La pel·lícula va ser un fracàs històric de taquilla, al marge que la crítica l'hagi posat un esglaó per sota dels èxits de Disney dels darrers anys, probablement perquè la pròpia companyia no en va fer el màrqueting necessari, tenint en compte l'element LGBTQ que la limitava en mercats importants com Rússia o la Xina.

Això no afecta a la qualitat del film, i és una aposta de Disney tant per normalitzar coses que han de ser normalitzades com per centrar els seus esforços econòmics en franquícies com Marvel i Star Wars i confiar en Disney+ per obtenir beneficis amb l'animació. 

Ja veurem on porta tot plegat, però de moment ens ha deixat un llargmetratge notable el 2022.