Visita al Museu Ghibli

Com alguns i algunes de vosaltres ja sabeu, perquè sobretot em llegeix gent que em coneix personalment i/o amb la qual ens seguim a les xarxes socials, aquest any les vacances d'estiu han estat molt especials, ja que m'he casat i he anat de viatge al Japó, somni de feia més de 15 anys.

Una de les visites obligades com a aficionat als còmics i l'animació japonesa era, evidentment, el Museu Ghibli, obert el 2001 a Mitaka, un suburbi de Tòquio. Com ja saben tots aquells que hi han anat, per tal d'entrar-hi cal comprar l'entrada amb mesos d'antelació i estar a l'aguait, perquè des de l'estranger, almenys des de Catalunya, s'ha de fer a través d'una agència concreta de viatges, que s'endú la seva comissió i converteix en 1.500 iens els molt raonables 1.000 que costa en realitat l'entrada a un dels punts de pelegrinatge dels amants de l'animació per a petits i grans. I les entrades volen.

Doncs bé, per fi hi he pogut anar i volia compartir amb els meus lectors i les meves lectores el que m'ha semblat el famós museu.

El camí des de l'estació de Mitaka al museu és molt directe i fàcil, i les ganes d'arribar-hi augmenten a mesura que ens hi acostem, perquè a sobre hi ha rètols i parades de bus on trobem l'omnipresent Totoro, protagonista d'El meu veí Totoro i mascota dels estudis.

Un cop allà, tot i que ja ho havia llegit i no va ser cap sorpresa, estricta política de no fer fotos a l'interior del museu (cap problema amb les terrasses i els patis), però òbviament en vam fer algunes d'amagatotis, i ens van cridar l'atenció -molt amablement, això sí- unes treballadores vestides de blau que trobàvem més sovint que l'esmentat Totoro.

La decoració del museu, amb predomini de la fusta, és -com no podia ser d'una altra manera- d'estil europeu (tots els rètols amb les explicacions només en japonès, això sí), molt bufona i acollidora i més aviat inspirada en el segle XIX, i les seccions són sorprenentment poques però molt interessants. Si serveix com a referència, nosaltres ens hi vam estar aproximadament 2 hores.

Comptant el curt que tocava aquell dia, Mei to Koneko Bus (La Mei i el petit Gatbús), una mena de spin-off de El meu veí Totoro protagonitzat, com diu el títol, per la petita Mei i una cria de Gatbús. Divertit, i segurament el més popular dels 9 que existeixen i que es van alternant segons el dia que es visiti el museu. Llàstima que només es puguin veure allà i no n'existeixi una edició física, però suposo que és un dels al·licients del museu. Llàstima també que només es pugui veure el que toca aquell dia i una sola vegada.

Precisament una de les seccions està dedicada a aquests curtmetratges, mentre que les altres són sobre el procés d'elaboració d'una pel·lícula, amb materials molt interessants exposats, els orígens del cinema en general amb exemples dels diversos sistemes adaptats a l'univers Ghibli, contes infantils il·lustrats per la companyia, i el mític Gatbús que és una zona de jocs infantils... i que des de l'actualització del museu -reobert precisament, i per sort, 13 dies abans de la nostra visita- té també una versió per a totes les edats on vam poder seure.

Un dels llocs més esperats del museu era la seva teulada, on hi ha una reproducció a mida "real" del robot de El castell al cel. Allà sí que hom s'hi podia fer fotos.

I la gran decepció va ser la botiga del museu: tot caríssim, més del que es podia esperar per als estàndards d'una botiga de museu, i massa centrat en el Totoro dels nassos. I n'érem encara més conscients perquè havíem vist productes Ghibli en algunes botigues (imprescindible la cadena Donguri), no diré que barats, perquè no ho eren, però almenys no tan exageradament inflats.

Vam marxar d'allà quan consideràvem que ja ho havíem vist tot i, casualment, a la tarda teníem previst visitar el mirador de la torre Môri, a Roppongi Hills (Tòquio)... on amb el preu de l'entrada s'incloïa una gens petita exposició temporal precisament de l'Studio Ghibli!

No se solapava amb la visita al museu, al contrari: la complementava amb coses molt diferents, com un recull de pòsters de totes les pel·lícules, anuncis en mitjans de comunicació en paper, objectes relacionats amb la producció dels films, marxandatge i articles promocionals de tota mena (i no a la venda, encara que hi havia una botiga oficial d'aquesta exposició amb productes més convencionals i tan inflats com al museu...) i una zona que reflectia l'obsessió del mestre Miyazaki pels vehicles voladors.

Per tant, en realitat vam visitar dos museus Ghibli diferents el mateix dia, i em vaig quedar amb ganes de tornar a veure les pel·lícules que tinc i veure per primer cop les que encara no he vist, algunes de les quals sí que tinc però no he desprecintat. Mateu-me.

Visionats: El meu veí Totoro

Des que Aurum va començar a recuperar o editar per primer cop, segons el cas, les pel·lícules de l'Studio Ghibli en DVD jo he estat comprant-me o fent-me regalar totes les que he pogut aprofitant baixades de preu, èpoques de rebaixes i situacions similars. Com s'ha pogut veure en aquest bloc més d'un cop, són pel·lícules que m'agraden molt i n'acostumo a fer ressenyes, i tard o d'hora havia d'arribar la d'una de les més populars i importants d'en Hayao Miyazaki i companyia, com és El meu veí Totoro (Tonari no Totoro).

Cap de les edicions dels films de l'Studio Ghibli és una meravella, però excepcionalment aquesta pel·lícula estava disponible en una edició limitada que conté la capsa metàl·lica amb l'edició de 2 discs (un dels quals amb extres, pobres com sempre, però extres al cap i a la fi), una agenda de 2010 i un pòster japonès, tot plegat dins d'una capsa gruixuda que es tanca amb imant. I aquesta és la que em vaig comprar, perquè per una vegada que hi havia una edició amb cara i ulls volia aconseguir-la. 

El cas és que la tenia des de feia molt temps però havia acordat veure-la amb l'Eli, i no ens havíem vist des de feia molt temps. Per fi l'hem vist i, com és natural, en faré un comentari. De fet jo l'havia vist fa moltíssims anys, ja que l'havia comprat en VHS de segona mà, però no l'havia tornat a veure, i aquest cop ho he pogut fer en català.

El meu veí Totoro és una pel·lícula de l'Studio Ghibli estrenada al Japó el 1988 amb gran èxit, una història dirigida i escrita (perquè més d'una pel·lícula d'aquest estudi es basa en llibres) pel mateix Hayao Miyazaki, que va començar a rebre l'atenció d'Occident amb aquest film.

Un film que ens explica una entranyable i bonica història ambientada el 1958, orientada al públic jove però que també podem gaudir perfectament els adults, i protagonitzada per dues noies que se'n van amb el seu pare a viure al camp per tal de poder ser més a prop de l'hospital on està ingressada la mare, que pateix una malaltia que no s'especifica i que, pel que sembla, no es pot tractar a la ciutat.

Allà les nenes, que són la Mei (4 anys) i la Satsuki (10), gaudeixen amb la mudança i la descoberta d'una casa on no viuran soles, perquè a banda del seu pare també hi ha els misteriosos i petits "conillets de la pols" (terme que no havia sentit mai, personalment), en realitat esperits del sutge que en japonès s'anomenen susuwatari i que també surten a El viatge de Chihiro.

La vida de la família transcorre amb tranquil·litat fins que la petita, la Mei, que és extremadament curiosa i no té por de res, veu uns éssers sobrenaturals que decideix seguir i que la condueixen, sense voler-ho perquè en realitat fugen d'ella, fins al rei del bosc, el Totoro del títol.

Tot i que qualsevol de nosaltres s'espantaria en veure un ésser pelut tan gran i amb aspecte d'ós barrejat amb gat la Mei, ben al contrari, decideix fer-se amiga d'ell i compartir el coneixement de la seva existència amb sa germana i son pare, que al principi afirmen que se la creuen per seguir-li el corrent, però aquest encontre marcarà la resta de la història.

Perquè El meu veí Totoro és una pel·lícula senzilla, sense complicacions ni gaires conflictes, però se'n produeix un quan el permís de cap de setmana de la mare és cancel·lat i la Mei, preocupada, decideix fer tota sola el camí que "un home gran i fort" faria en 3 hores. La Satsuki, preocupada, la busca pertot arreu i acaba demanant ajuda a en Totoro, que hi accedeix de bon grat.

Si penseu que us he fet spoilers en realitat no és així, no dic gaire cosa més del que trobareu en qualsevol sinopsi de la pel·lícula. Ja he dit que era un film senzill i sense complicacions, però val molt la pena i és ple de moments bonics que ens arrenquen un somriure, paisatges bells, amor per la natura, elements de fantasia que trobem sorprenentment naturals, com si ens tornéssim nens de sobte i tot fos possible, i en general la màgia Ghibli que ha fet tan popular El meu veí Totoro i les seves altres produccions.

Una de les escenes més conegudes de la pel·lícula és la de la pluja a la parada de l'autobús, que surt al pòster i que, gràcies a l'esmentada Eli, he sabut que conté una curiositat: qui és la nena? És una barreja de la Satsuki i la Mei? És una versió alternativa de la Satsuki? Doncs no se sap, però es veu que la idea inicial era que a la pel·lícula només hi hagués una nena, cosa que hauria canviat bona part del seu argument, i devien deixar aquesta il·lustració tan preliminar com a pòster final per alguna raó que no conec i que no he estat capaç de trobar.



També n'havia de posar el tràiler, que té una de les cançons més conegudes de la cada cop més extensa filmografia de l'Studio Ghibli. Sí, el so i la imatge no maten, però trobeu-me'n un en japonès que es vegi i se senti millor i el canviaré amb molt de gust.

Si us agrada la història, que segur que sí, i teniu la sort d'anar algun dia al Museu Ghibli (per a mi parada obligatòria si mai arribo a anar al Japó), allà hi podreu veure el curt exclusiu, ja que no ha sortit editat de cap manera, Mei to Nekobasu, és a dir La mei i el Gatbús, una seqüela de 13 minuts feta el 2003 i on ens presenten el fill del Gatbús de la pel·lícula original.

 
Però el personatge realment famós, fins al punt de ser un dels més populars per als infants i no tan infants japonesos i, de fet, present al logo del mateix Studio Ghibli, és en Totoro, que també ha fet "cameos" en diverses produccions d'altres orígens i tipus, com aquesta que veiem de Toy Story 3 (2010).

Fins i tot a la sèrie South Park, segons la Wikipedia diverses vegades, però també en un dels còmics de The Sandman, de Neil Gaiman, i en altres pel·lícules de l'Studio Ghibli, com Kiki l'aprenent de bruixa, Pompoko i Mimi wo sumaseba. A més, el 1994 es va descobrir un cinturó d'asteroides que va ser batejat com a 10160 Totoro.

Ho deixem reiterant la recomanació de veure aquest bonic film i mostrant una fotografia real d'un Totoro esperant l'autobús, cosa que els altres que s'esperen es prenen amb tota la naturalitat del món, i això que no són japonesos.

Tot i així no puc deixar d'esmentar el Totoro Forest Project, que es va posar en marxa el 2008 per tal de salvar el bosc de Sayama, proper a Tòquio i inspirador dels paisatges que es poden veure a la pel·lícula. Consistia en una sèrie d'il·lustracions fetes per diversos artistes amb en Totoro com a protagonista que després es van subhastar.

Aquells diners, i els que s'obtenen de la venda del llibre que reuneix les il·lustracions, a més de les donacions que encara es poden fer a la web oficial d'aquest projecte solidari, es destinen a evitar que el desenvolupament urbanístic de la zona faci desaparèixer el bosc, però la iniciativa encara va més enllà i lluita per permetre als habitants del camp que mantinguin el seu estil de vida tot proporcionant-los mitjans i que d'aquesta manera puguin continuar duent a terme la vida de sempre a la terra que els va veure néixer.

Unes compretes (Reis amb retard)

L'altre dia vaig fer servir una targeta de regal de la FNAC que em van regalar per Reis. Ja tocava. I el que vaig fer va ser aprofitar-la amb DVD d'anime. Repassem-los:

El DVD amb la minisèrie completa de 8 episodis d'Osamu Tezuka (basada en el seu manga original) Don Drácula. No n'he llegit el manga ni en sé res, però... és Tezuka!

Aquesta feia temps que la volia: l'única adaptació animada que ens ha arribat del clàssic de Tezuka Hi no Tori (Fénix en la seva cancel·lada edició en manga en castellà), la pel·lícula Hi no Tori 2772. 

I per acabar, l'edició de col·leccionista d'El meu veí Totoro (Tonari no Totoro), descatalogada i que he trobat perquè a la FNAC encara en quedaven algunes còpies. Surt més cara que la reedició de dos discs que n'han fet, però té coses que l'altra no té: un pòster, un calendari de 2010 (que quedarà sense tocar, doncs), i l'edició especial de 2 discs amb estoig metàl·lic que és la que s'ha reeditat ara amb caixa normal de plàstic. 

Digueu-me friki, però a l'hora de decidir-me per aquesta edició ha pesat tant aquesta collonada del tipus d'estoig com els regalets que porta. No penjaré el pòster ni faré servir el calendari, però per una vegada que em podia comprar una edició de col·leccionista de Ghibli, i més sabent que ja s'acaben i que no surten als catàlegs en línia de les botigues, ho havia d'aprofitar. Estic a punt d'acabar-me la col·lecció de llargmetrarges de l'Studio Ghibli, només em falten Kaze no tani no Nausicaä, Mononoke Hime, Omohide poro poro (Only yesterday) i Umi ga kikoeru (Puedo escuchar el mar).