Sèries: Wotakoi

Si em coneixeu personalment deveu saber que m'estimo més gaudir d'una obra en el seu format original i, si de cas, veure'n les adaptacions audiovisuals posteriorment. És el camí que acostumo a seguir, però la sèrie de què parlaré avui és una excepció -i en faig moltes, compte, però continuen sent minoria-, perquè es tracta de l'adaptació a anime d'un manga que no he llegit.

L'havia començat a mirar a Amazon Prime Video quan vaig descobrir que aquesta plataforma d'streaming tenia força animació japonesa, i el nom em sonava, però després em vaig dispersar i la vaig abandonar al cap de dos episodis, i no és que no m'agradés. En tot cas, aprofitant que a una amiga li encanta, l'he vist ara sencera, amb ella però cadascú a casa seva, i és hora de parlar-ne.

Wotakoi -contracció de Wotaku ni koi wa muzukashii, que vol dir "L'amor és difícil per als otaku"- és un josei signat pel pseudònim Fujita que es va començar a publicar al Japó com a web manga l'any 2014, a la web Pixiv, i que poc després va tenir la seva versió impresa, que a partir de llavors hi va córrer en paral·lel, a la revista Comic Pool. 

Aquest passat mes de juliol de 2021 va arribar al seu final, amb el volum recopilatori número 11, i tot i que és una obra que s'està publicant en castellà al nostre mercat, com he dit més amunt jo l'he consumit en format audiovisual, gràcies a la sèrie d'11 episodis emesa entre abril i juny de 2018, sumada a les tres OVA que completen l'adaptació del manga, l'última de les quals llançada el 14 d'octubre, poc abans de la publicació d'aquesta entrada.

Pel que fa al seu argument, Wotakoi és la història de quatre personatges que es coneixen a l'oficina on entra a treballar, al primer episodi, l'aparent -però no real- protagonista, la Narumi Momose. Allà hi coneix un parell de superiors, que són la tsundere Hanako Koyanagi i en Tarô Kabakura, que sembla que sigui un paio temible, però només per la seva aparença. A més, es retroba amb un amic de la infantesa, que tampoc no duu gaire temps a l'empresa, i que és en Hirotaka Nifuji.

La Narumi ha canviat de feina, bàsicament, perquè a l'anterior es va descobrir que era una fujoshi, una noia aficionada al BL, allò que abans es deia yaoi, o manganime sobre relacions homosexuals entre nois. I es veu que això li va donar una mala imatge que ara es vol treure de sobre en un nou ambient on té intenció d'amagar-ho. En Nifuji, per altra banda, és un viciat dels videojocs, però no li fa res que se sàpiga i aprofita per jugar cada cop que té una estona lliure. Aquest és dels meus. 

En tot cas, comencen a quedar i com qui no vol la cosa estableixen que estan sortint com a parella, encara que amb aquella parsimònia característica dels mangues carrinclons d'institut en què fer-se un petó era una celebració de mig any plegats i agafar-se les mans feia envermellir els seus personatges. Sincerament, això m'ha sorprès negativament en una història adreçada originalment a dones adultes. 

Els altres dos personatges principals, que són secundaris però fregant el protagonisme, també són parella, però des de fa més temps. Es barallen com gat i gos, però sempre es reconcilien i es nota que s'estimen, i he de dir que són la meva parella preferida. 

A en Kabakura li agrada el manga, però s'avorreix una mica quan les noies es posen a parlar de les seves coses d'otaku -que acostumen a girar al voltant del BL i d'hipòtesis fantasioses sobre els respectius xicots-, mentre que a la Koyanagi li agrada sobretot fer cosplay, i resulta que és famosa en aquest àmbit, però la Momose inicialment no l'havia reconegut perquè acostuma a fer personatges masculins. 

Wotakoi no té una gran trama, es limita a mostrar escenes quotidianes dels seus personatges a l'oficina i a les trobades després de la feina, on les converses i les activitats giren al voltant dels temes otaku que els agraden a cadascun d'ells. 

Així, veurem episodis en què es parla de manga, d'anime, de videojocs, de cosplay, de fantasies i fetitxos... de manera que ens podrem identificar més o menys, segons el dia, amb les nostres tendències particulars. 

Pel que fa al progrés de les relacions, és molt lent, no sembla un tema que preocupi gaire els personatges, encara que de tant en tant es mostren les pors i els dubtes que tenen respecte a això. Que l'amor sigui difícil per a un otaku, com diu el títol, es refereix més aviat a com compaginar aquestes aficions tan "mal vistes" a la societat amb tenir una relació sentimental amb algú i que els gustos particulars no xoquin entre si. 

És un aspecte de la sèrie que m'ha grinyolat força i m'ha semblat poc realista. No faré veure que conec en profunditat la societat japonesa, però tot i que he conegut algunes persones que m'han fet percebre que l'orgull que aquí mostrem com a frikis o otakus allà és una cosa no tan ben vista, no em puc creure que a aquestes altures encara sigui preferible guardar-s'ho per a un mateix. Si no és que es tracta de l'exageració d'un tòpic pel bé de la comèdia, és clar. 

Sigui com sigui, m'ha agradat, encara que no aprofundeixi gaire en res ni hi hagi un festival de referències -alguna sí que hi ha- com el de Hi Score Girl, sèrie que em toca molt més de prop pel tema, i els seus personatges em resulten prou entranyables com per sentir una certa curiositat per la pel·lícula d'imatge real que es va estrenar el 2020 basada en Wotakoi. 

Globalment, però, m'he quedat amb gana. Trobo que són pocs episodis, incloses les OVA -que a sobre no tenen res de les OVA d'antany, que eren capítols més llargs i amb millor animació i dissenys-, tot i que entenc que la poca trama que hi ha tampoc no es podia estirar gaire. Potser aquesta sensació de voler-ne més, però, és una cosa positiva de dir sobre una sèrie. 

  

Sèries: Black Mirror (tercera temporada)

Pràcticament un any i mig després de fer l'entrada sobre Black Mirror torno, igual que ha tornat la sèrie, per parlar de la seva tercera temporada. Ja sabem que les sèries britàniques van així, a batzegades, sense cap periodicitat promesa per a les seves temporades. 

Doncs bé, per si hi ha cap despistat, aquesta sèrie de Charlie Brooker reflexiona, en un format antològic en el sentit més estricte de la paraula, amb renovació total d'actors i premisses a cada episodi, sobre els perills de dur la tecnologia massa lluny.

Repasso directament, doncs, els episodis d'aquesta tercera temporada, de 2016, que ha canviat el Channel 4 anglès per la plataforma Netflix nord-americana, i segurament per això la proporció d'actors estatunidencs i britànics ha canviat dràsticament.

Ho podem veure al primer episodi, Nosedive, protagonitzat per la Bryce Dallas Howard, una paròdia de l'obsessió que tenim amb fer fotos de tot i compartir-les a Instagram, barrejada amb el sistema de puntuació de productes online, que aplicada a les persones podria donar lloc a situacions com les que es veuen a l'episodi.

Al segon, Playtest, un guaperes interpretat per en Wyatt Russell (fill d'en Kurt Russell i la Goldie Hawn) fa una última parada a Londres després de viatjar pel món i per tal de fer uns calerons s'apunta a provar un nou videojoc de terror amb realitat virtual que li esborrarà el somriure impertinent.

No cal esforçar-se gaire per veure que és un episodi sobre els límits del realisme als videojocs i, de manera secundària, dels perills d'oferir-se a fer de conillet d'Índies en qualsevol cosa.

L'episodi següent, Shut Up and Dance, té un estil i una ambientació molt més britànics i aquella aura de les sèries angleses que triomfen últimament. Hi trobem el jove Alex Lawther i el més veterà Jerome Flynn (Game of Thrones) com a víctimes d'un xantatge electrònic.

Com és habitual en aquesta sèrie, al principi anem fent conjectures sobre com es desenvoluparan les coses, i aquest episodi sembla que ens faci reflexionar sobre la vulnerabilitat de la nostra vida privada amb l'ús d'internet, i en part és així, però té un brutal gir final que ens deixa amb un pam de nas.

El meu preferit, San Junipero, aquest molt nord-americà per interpretacions i ambientació, és segurament el més "diferent" de tota la temporada, i sembla que es considera el millor. Ens trobem en una discoteca als anys 80 amb les actrius Gugu Mbatha-Raw i Mackenzie Davis i l'ambientació és tan nostàlgica en tots els sentits que és impossible que no se'ns encomani.

La banda sonora, formada per cançons reals d'aquella època i per composicions instrumentals de nova creació -però respectant l'estil- per a la música de fons, em sembla espectacular.



Ara bé, és el capítol que despista més de tots, sabem que d'alguna manera no és un escenari normal, perquè Black Mirror és una sèrie relativament futurista. El que no sabem és què està passant exactament. El desenllaç, no tan sorprenent ni complicat, fa que sigui una història més comuna, no tan trencadora com altres, però sí que segurament és més bonica.

A Men Against Fire sembla que estiguem veient una pel·lícula bèl·lica, amb en Malachi Kirby, la Madeline Brewer (Orange is the New Black) i la Sarah Snook, amb el convidat estel·lar Michael Kelly (House of Cards), i ja suposem que ens parlaran dels avenços tecnològics de la guerra.

Això era segur, però el que no esperem és quins són exactament, més enllà del que és evident i, com sempre, ens agafen a contrapeu.

A l'últim episodi (encara que amb Netflix, que els llança tots alhora, això deixa de tenir sentit) tenim ben bé una pel·lícula, gairebé una hora i mitja en què es barregen diferents temes, un episodi ambiciós anomenat Hated in the Nation que lliga un avenç tecnològic ben possible, com és la invenció d'abelles robòtiques per tal de substituir les reals, en perill d'extinció, i evitar un desastre mediambiental, amb el problema de l'assetjament cibernètic.

Ens parla, doncs, de l'ús de la tecnologia per fer el mal, tant físic com psicològic, i de la impunitat amb què tenen lloc campanyes de desprestigi i odi aprofitant la facilitat d'ús de les xarxes socials i la llibertat d'expressió portada a l'extrem. Hi veiem cares conegudes com la Kelly McDonald (Boardwalk Empire), en Benedict Wong (Dr. Strange) o la Holli Dempsey (Derek).

En resum, una nova temporada plena de propostes interessants, amb tots els episodis escrits pel senyor Brooker, creador de la sèrie, però un canvi d'emissora que segur que ha estat el motiu de l'americanització de Black Mirror.

Afortunadament no ha perdut qualitat ni ha canviat l'estil, i ens continua fent reflexionar amb una ciència-ficció que no és tan fictícia ni llunyana en el temps. Absolutament recomanable.

Lectures: Hunter x Hunter - Saga de Greed Island

Fa força temps vaig escriure una entrada sobre les meves impressions del primer arc argumental de Hunter x Hunter. No ho vaig fer amb la intenció de ressenyar tota l'obra, ni tampoc ho descartava, sinó que més aviat la meva idea era anar comentant sagues a mesura que les llegís i sempre que em vingués de gust.

Precisament ara que he acabat de llegir la de Greed Island, que es troba entre els volums 13 i 18 de l'obra actual (i des de 1998) del senyor Yoshihiro Togashi, em ve de gust parlar-ne, i aquest cop, al contrari que amb la primera saga d'aquesta veterana obra de lenta publicació, no ho faré en uns termes gaire favorables.

No m'havia deixat gaire convençut el desenvolupament de la saga anterior, la de la ciutat de Yorkshin, amb tot el tema de les subhastes i les intrigues que va arribar un moment que, de tan complexes, costaven d'entendre. Al final, com ja havia vist a Yû Yû Hakusho, l'autor havia optat per desviar-se i havia deixat uns quants caps interessants sense lligar.

Però ens havia enganxat, perquè hi havia hagut un fotimer de moments entretinguts i molta tensió. En canvi, a Greed Island es parteix d'una bona idea i la cosa degenera, perquè no s'acaba d'executar del tot bé, i vull deixar clar que tampoc no se m'acut una proposta alternativa.

Els esdeveniments d'on surt aquesta imatge, l'enfrontament de baló presoner (sí, a mi també em sona estrany, però es veu que com a esport té molta més tradició al País Valencià i "pilota presonera" dóna molt pocs resultats a Google), són els únics que realment van despertar el meu interès, i estem parlant de 6 volums. I bé, el senyor Togashi és un expert en crear desenes de personatges, cadascun amb un nom estrafolari, però tampoc no els acabem de conèixer gaire.

Fora d'això és una saga que m'ha cansat, m'ha avorrit i m'ha desorientat per culpa de la inacabable xerrera dels personatges, tot plegat agreujat per la irregularitat amb què Panini ha publicat aquests números per culpa d'uns misteriosos "problemes logístics" i argumentalment per un sistema de regles i normes que se suposa que donen consistència al joc de cartes que hi ha dins el videojoc on van a parar els personatges.

No veig malament la descripció d'un videojoc dins un manga, encara que visual i narrativament xoqui perquè és difícil traslladar el concepte a les pàgines d'un còmic o d'un llibre, però crec que l'autor es va excedir en introduir les cartes i, potser sóc massa curtet (tot és possible), unes normes que en molts moments he estat incapaç d'entendre i no m'han encaixat amb segons quines situacions. No em demaneu quines, perquè no les sabré localitzar. Deixem-ho en què és una sensació que m'ha acompanyat durant tota la saga.

Tanmateix hi ha moments relativament interessants, alguns combats físics i els entrenaments dels dos protagonistes —per cert, hi he trobat a faltar, i molt, en Leorio i en Kurapika, que m'agraden més que en Gon i en Killua—, però també a Greed Island s'enceten idees que queden penjades, precisament en aquests entrenaments que ens diuen que han donat com a resultat una nova tècnica especial d'en Gon, però que no he acabat de veure com funciona, i em preocupa que la cosa es quedi així tenint en compte els precedents.

En resum, no m'ha agradat massa, Greed Island. No n'esperava gaire, de l'apartat visual, perquè com ja vaig dir a l'entrada dels primers volums considero que en Yoshihiro Togashi ha afluixat respecte a Yû Yû Hakusho, però sí que esperava una saga millor que l'anterior, i ha estat a l'inrevés. Confusa, ambiciosa però mal executada i per enèsima vegada deixant algunes coses sense resoldre o sense aprofundir en d'altres que semblava que tenien més suc. Per exemple, m'hauria agradat veure l'aplicació dels efectes de les cartes, més que no pas les intrigues per a aconseguir-les.

Espero que la saga de les formigues quimera, que s'inicia a les últimes pàgines del 18è volum recopilatori, m'agradi més. De moment sembla interessant.