Lectures: Furari

El mestre Jirô Taniguchi no és un estrany en aquest blog, n'he ressenyat unes quantes obres (Barri llunyà, El gourmet solitario, Hotel Harbour View, El almanaque de mi padre, Cielos radiantes...) i espero poder-ho continuar fent en el futur.

M'agrada força, però reconec que sovint he adquirit les seves obres quan les he trobat de saldo, i és que l'editorial que l'acostuma a publicar al nostre mercat posa uns preus força elevats als seus productes. El cas d'avui no és diferent, perquè es tracta d'un volum únic que vaig comprar a les oportunitats de la mítica botiga Continuarà, de Barcelona, però no ha estat fins ara que l'he llegit.

Furari, a diferència d'altres títols que he ressenyat del desaparegut mestre, és força moderna, de 2011 concretament, i aquí ens va arribar l'any següent, el 2012. 

En 208 pàgines i format de tapa dura, recupera el Taniguchi més costumista, un gènere que l'home dominava i que transmet calma i reflexió a cada obra seva d'aquestes característiques que en llegim. 

Ja em disculpareu, però no he trobat imatges a internet que em servissin per a il·lustrar l'entrada, així que les he escanejat amb el mòbil del meu volum tan bé com he pogut i preservant la integritat del llibre.

En fi, Furari segueix els passos, literalment, del senyor Tadataka Inô, un home japonès jubilat que el 1799 està jubilat i es dedica a caminar per Tòquio, llavors Edo, tot mesurant distàncies amb les seves passes. És una afició que té, derivada de la que té per l'astronomia i la geografia.

Això el converteix en un altre dels caminants de Taniguchi, incloent-hi el de El caminante i el de l'esmentada El gourmet solitario, que són protagonistes que bàsicament caminen, reflexionen i interactuen amb el seu entorn. En aquest cas, el señor Inô recita poesia mentre camina, juga una estona amb uns nens al fang o entra en algun establiment per prendre una copeta, a més de sortir en alguns capítols amb la seva dona, que veu una mica amoïnada com el seu marit no descansa com correspondria a un jubilat.

Per donar una mica de vida a la trama, l'autor inclou algunes escenes en què el protagonista veu el món a través d'animals, moments d'endormiscament dels quals es desperta al cap d'uns moments.  

Amb aquestes passejades, com a lectors som testimonis de fragments de la quotidianitat d'una societat i d'una època, amb celebracions de festivitats, jocs infantils o l'activitat dels comerciants, que per al públic interessat en la cultura japonesa són força agradables.

Furari no és un manga amb gaire text, i de vegades ens regala alguna imatge paisatgística espectacular com aquesta de les lluernes, però malauradament hi ha una profusió de notes de traducció, per al meu gust no totes necessàries, que entorpeixen la seva lectura en trencar-ne la fluïdesa. Per exemple, les unitats de longitud tradicionals japoneses surten molt sovint en aquest manga, i podem optar per no llegir-ne la conversió al sistema mètric decimal, però també n'hi ha moltes de culturals.

Per acabar amb l'edició, encara que la decisió de repartir les frases entre globus diferents sense punts suspensius en cap lloc sigui estranya, aquesta vegada no he trobat problemes de traducció ni de retolació. Sobre el sentit de lectura occidental, però, en podríem debatre força estona i ja és un tema que fa mandra i tot.

El problema que tinc amb aquest manga, que m'ha agradat però ni de bon tros tant com altres del mestre Taniguchi, és que per posar el seu protagonista en context he hagut de fer una ullada a l'article de la Wikipedia dedicat a ell, on se'ns explica que va ser el cartògraf i agrimensor que va fer possible el primer mapa modern del Japó. És una part que no veiem al manga, on es parla dels mesos anteriors a l'assignament, que és conseqüència d'una afició. 

Això està molt bé, però demana del lector uns coneixements previs. Sense saber si al Japó és una figura tan coneguda que se n'assumeix la biografia bàsica, a Occident trobo que no hauria estat malament un article introductori. Ignoro si a França el té, però l'edició espanyola segur que no.