Lectures: Segador

Ara feia força temps que no llegia un llibre del Discmón, i el que tenia pendent -perquè encara n'hi ha un de publicat que no tinc- estava protagonitzat precisament pel meu personatge preferit de l'esbojarrat univers de Sir Terry Pratchett, de manera que de ganes de llegir-me'l no me'n faltaven, però li han passat altres coses al davant perquè, atès el ritme de publicació d'aquesta saga en català, me la vull dosificar en la mesura del possible.

Segador és el nom d'aquesta novel·la de 1991 que és la segona protagonitzada per la Mort personificada i l'onzena general del Discmón. Com havia passat a Morth, aquí ens trobem el divertit personatge abandonant el seu deure altre cop, però per motius diferents: els Auditors de la Realitat consideren que està desenvolupant una personalitat massa independent i l'envien a viure entre els humans.

Allà, adopta el nom de Bill Porta i s'integra en una comunitat agrícola segant espigues com abans segava vides, i la interacció amb els humans, dels quals no coneix els costums a un nivell profund, provoca un munt de situacions i equívocs que ens arrenquen més d'un somriure, però a poc a poc estableix vincles amb els seus companys. 

Per altra banda, mentre no arriba el seu substitut, al Discmón es comencen a produir fenòmens paranormals atès que l'equilibri entre la vida i la mort s'ha trencat, i l'autor ens mostra la seva particular i satírica visió d'un repertori de monstres clàssics i altres tòpics del gènere del terror.

El caos és absolut a Ankh-Morpork i rodalies, mentre que la vida de la Mort és pràcticament un oasi de calma i tranquil·litat, i personalment són aquestes escenes, les de la Parca, les que més m'han agradat. A més, part del videojoc Discworld II, amb què vaig descobrir l'existència d'aquests llibres, es basa en els fets d'aquesta història, de manera que em sento més preparat per jugar-hi seriosament algun dia.

Un altre volum ben interessant i divertit del Discmón, i encara que no sé si Mai Més té plans de continuar la saga en català, espero que sí i poder llegir més aventures d'aquest simpàtic esquelet amb dalla.
 
 

Lectures: Discworld - The Colour of Magic

Per a mi, que de petit i adolescent no tenia gaire del que llegia la gent de la meva edat ni estava en contacte amb els meus admirats i estimats frikis, durant molts anys Discworld existia al meu cap com a videojoc, concretament el Discworld II, una aventura gràfica d'aspecte exquisit que vaig conèixer a la PlayStation d'un cosí i que amb els anys em vaig acabar comprant per a la Saturn.

Després vaig descobrir que era una saga de llibres, i l'existència del senyor Terry Pratchett, però per alguna raó tant això com aquell videojoc, que per fi tenia, van passar a la meva enorme llista de coses per al futur.

Fins que fa uns mesos vaig començar a veure la minisèrie de televisió Good Omens, que adapta el llibre del mateix títol coescrit pel famós Neil Gaiman (The Sandman) i el ja desaparegut Pratchett, i vaig veure que m'agradava l'estil, em va semblar que detectava les coses que per eliminació -i per records del videojoc- eren més Pratchett que Gaiman, i vaig decidir que volia llegir la saga Discworld, o almenys començar-la, i veure què tal.

Em vaig comprar, doncs, el primer llibre, The Colour of Magic, de 1983, que és per on generalment es comença, tot i que sembla que no hi ha gaire ordre, i el vaig acabar de llegir dins del 2019 per un parell de dies.

La novel·la ens parla del periple d'un turista gairebé temerari, un administratiu anomenat Twoflower, que visita la perillosa ciutat d'Ankh-Morpork, tot ingenu i repartint imprudentment monedes d'or, que al seu país no tenen tant de valor, i que duu en un bagul amb potes i vida pròpia que l'acompanya i que és un dels personatges cabdals de la història.

Com que si li passés alguna cosa a en Twoflower hi podria haver un conflicte diplomàtic, el mag inútil anomenat Rincewind, que havia acceptat fer-li de guia però l'anava a trair fugint amb la paga, rep l'encàrrec de protegir-lo.

Això es transforma en una trepidant i perillosíssima aventura per aquest riquíssim univers creat per l'autor i amb forma de disc gegantí sostingut per quatre elefants que al seu torn són damunt de la closca d'una tortuga, la (o el) Great A'Tuin.

Un món ple de màgia, éssers fascinants, paisatges impossibles, mercenaris (l'entranyable bàrbar Hrun), dracs, déus i altres elements altament imaginatius que fan que aquesta sigui una lectura agradable i molt amena, tot plegat gràcies també a l'estil proper de l'autor, que té una gràcia i un humor de vegades absurd explicant les coses que reconec que em va arrencar més d'un somriure, i no és fàcil. De moment continuaré llegint les històries d'aquests personatges, no en tinc cap dubte, començant per la segona novel·la, que en realitat forma un tot amb aquesta, i que té el títol de The Light Fantastic.

Pel que fa a adaptacions, a banda d'una aventura de text per a ordinadors simplement anomenada The Colour of Magic i llançada el 1986 per a Amstrad CPC, Commodore 64 i Spectrum, i una novel·la gràfica de 1991-1992, se'n va fer una pel·lícula per a televisió en dues parts (que cobreixen els dos llibres) l'any 2008, amb el títol Terry Pratchett's The Colour of Magic i amb Tim Curry, Sean Astin, Christopher Lee i Jeremy Irons com a noms més destacats.