Lectures: Sortiller

Després de la plaent però allargada lectura de l'últim llibre de què us vaig parlar, ha tornat, espero, el meu ritme normal de lectures i ja m'he llegit una altra novel·la, aquest cop del meu estimat Discmón, que feia molt de temps que tenia pendent però que, com que ha baixat el ritme de la publicació de la saga en català, no m'ha fet deixar d'estar al dia de l'obra magna de Sir Terry Pratchett en la nostra llengua.

Sortiller és el nom de la tercera aventura protagonitzada pel patètic però entranyable mag Gratavent, cinquè llibre publicat originalment -no pas en català, en què Mai Més Llibres segueix un altre ordre- d'aquest meravellós univers de la literatura fantàstica, amb el títol original de Sourcery, de 1988.

La premissa és la següent: diuen que els mags són vuitens fills, però què passaria si un mag tingués fills? Que en podria tenir vuit, i llavors el vuitè fill d'un vuitè fill seria un sortiller, un mag amb un poder inimaginable, res a veure amb la màgia de pa sucat amb oli que fan els mags del Discmón, que tot i saber-ne molt més que l'inútil d'en Gratavent, no deixen de ser més aviat discrets.

Això és el que passa en aquest llibre: sorgeix un sortiller que posa de cap per avall el Discmón, i provoca un caos i una guerra màgica que sembla que ningú és capaç d'aturar.

En Gratavent tampoc ho és, però no seria el protagonista de la història si no es veiés arrossegat a una missió que no li ve gens de gust i per a la qual no està preparat. Ho fa, això sí, amb uns companys ben curiosos: la Conina, una lluitadora excel·lent amb una vocació totalment diferent, i en Nijel, un bàrbar aficionat que encara està en etapa de principiant.

Per allà també corre el mític Equipatge, el cofre misteriós amb potes que coneixem des de la primera aventura, El color de la màgia, i veiem desfilar també uns quants mags dels seriosos, els de la Universitat No Vista, el també mític simi bibliotecari i, sobretot, un munt de situacions absurdes provocades o facilitades per les circumstàncies del relat, en què la màgia real i pura es desferma amb totes les seves forces i fa possible qualsevol cosa que ens puguem imaginar o, més ben dit, que l'autor es va poder imaginar amb la seva capacitat de fer-nos passar pàgines i pàgines amb descripcions vives i humorístiques de situacions i paisatges, diàlegs divertits i ironia pertot arreu.

La resolució de tot plegat és èpica i ens deixa amb ganes de saber coses que espero que s'expliquin al proper llibre dedicat a la trama dels mags, però en general Sortiller és una novel·la divertida, esbojarrada i en què veiem com l'escenari de tantes aventures és directament víctima d'uns fets extraordinaris. 

Lectures: Discworld - The Colour of Magic

Per a mi, que de petit i adolescent no tenia gaire del que llegia la gent de la meva edat ni estava en contacte amb els meus admirats i estimats frikis, durant molts anys Discworld existia al meu cap com a videojoc, concretament el Discworld II, una aventura gràfica d'aspecte exquisit que vaig conèixer a la PlayStation d'un cosí i que amb els anys em vaig acabar comprant per a la Saturn.

Després vaig descobrir que era una saga de llibres, i l'existència del senyor Terry Pratchett, però per alguna raó tant això com aquell videojoc, que per fi tenia, van passar a la meva enorme llista de coses per al futur.

Fins que fa uns mesos vaig començar a veure la minisèrie de televisió Good Omens, que adapta el llibre del mateix títol coescrit pel famós Neil Gaiman (The Sandman) i el ja desaparegut Pratchett, i vaig veure que m'agradava l'estil, em va semblar que detectava les coses que per eliminació -i per records del videojoc- eren més Pratchett que Gaiman, i vaig decidir que volia llegir la saga Discworld, o almenys començar-la, i veure què tal.

Em vaig comprar, doncs, el primer llibre, The Colour of Magic, de 1983, que és per on generalment es comença, tot i que sembla que no hi ha gaire ordre, i el vaig acabar de llegir dins del 2019 per un parell de dies.

La novel·la ens parla del periple d'un turista gairebé temerari, un administratiu anomenat Twoflower, que visita la perillosa ciutat d'Ankh-Morpork, tot ingenu i repartint imprudentment monedes d'or, que al seu país no tenen tant de valor, i que duu en un bagul amb potes i vida pròpia que l'acompanya i que és un dels personatges cabdals de la història.

Com que si li passés alguna cosa a en Twoflower hi podria haver un conflicte diplomàtic, el mag inútil anomenat Rincewind, que havia acceptat fer-li de guia però l'anava a trair fugint amb la paga, rep l'encàrrec de protegir-lo.

Això es transforma en una trepidant i perillosíssima aventura per aquest riquíssim univers creat per l'autor i amb forma de disc gegantí sostingut per quatre elefants que al seu torn són damunt de la closca d'una tortuga, la (o el) Great A'Tuin.

Un món ple de màgia, éssers fascinants, paisatges impossibles, mercenaris (l'entranyable bàrbar Hrun), dracs, déus i altres elements altament imaginatius que fan que aquesta sigui una lectura agradable i molt amena, tot plegat gràcies també a l'estil proper de l'autor, que té una gràcia i un humor de vegades absurd explicant les coses que reconec que em va arrencar més d'un somriure, i no és fàcil. De moment continuaré llegint les històries d'aquests personatges, no en tinc cap dubte, començant per la segona novel·la, que en realitat forma un tot amb aquesta, i que té el títol de The Light Fantastic.

Pel que fa a adaptacions, a banda d'una aventura de text per a ordinadors simplement anomenada The Colour of Magic i llançada el 1986 per a Amstrad CPC, Commodore 64 i Spectrum, i una novel·la gràfica de 1991-1992, se'n va fer una pel·lícula per a televisió en dues parts (que cobreixen els dos llibres) l'any 2008, amb el títol Terry Pratchett's The Colour of Magic i amb Tim Curry, Sean Astin, Christopher Lee i Jeremy Irons com a noms més destacats.