Crònica del 37 Còmic Barcelona

Ja no es diu Saló Internacional del Còmic de Barcelona, que cal admetre que era un nom potent. Ara li hem de dir, i ens hi acabarem acostumant malgrat el xoc gramatical inicial, Còmic Barcelona.

La primera edició amb aquest nom ha estat 37a, i també es perd l'ordinal, així que l'entrada d'enguany sobre "el Saló" és sobre el 37 Còmic Barcelona. Però l'essència és la mateixa, i l'espai, la Fira de Barcelona a Montjuïc, també, de manera que les sensacions no canvien.

Amb aquest cartell sense accent a la paraula "còmic", que era el que impedia que fos català i castellà alhora, disseny d'Ana Galvañ, es publicitava des de feia temps aquesta nova edició del festival del còmic a la capital de Catalunya, i enguany també acreditats per l'organització, Ficomic, hi vam anar per veure què hi havia i passar-hi unes horetes.

Entrant-hi per l'entrada d'acreditats vam començar la visita, a diferència d'altres vegades, pel pavelló 5 de la Fira de Barcelona a Montjuïc, i allà hi havia les exposicions més destacades, a més d'algunes figures de diversos personatges de còmic que no tenien exposició pròpia.

No podia faltar, en el primer "Saló" (si em permeteu anomenar-lo així, per ara) des de la seva mort, una exposició més aviat grandeta sobre el desaparegut Stan Lee, el pare del còmic de superherois tal com el coneixem, l'home que va revolucionar no només el gènere, sinó també el mitjà, amb les seves idees i les seves creacions.

Amb el nom de Stan Lee & The American Comic Book, a més de les seves obres més conegudes, també s'hi destacaven contribucions a la indústria, així com curiositats com els seus famosos cameos a les pel·lícules, com va lluitar contra la infame Comics Code Authority o les seves aventures fora de Marvel.

Una altra exposició que m'interessava veure era Vibracions Underground: Interferències entre còmic i rock & roll, en què es repassaven les confluències entre els artistes de còmic underground i el món de la música rock, com diu el títol, cosa que es plasmava en il·lustracions per a portades de discos, entre altres coses.

Aquí tenim una mostra de les contribucions d'en Daniel Clowes, autor convidat al Còmic Barcelona del qual tinc diversos còmics (Ghost World, Ice Haven, Mister Wonderful, Pussey! i Wilson), però no vaig aconseguir-ne la signatura perquè el seu èxit va superar els meus càlculs i no comptava amb què la cosa funcionaria amb repartiment de números, cosa que les editorials, que sí que ho sabien, van poder preveure. Una llàstima.

A la zona Comic Kids hi havia activitats per a la canalla, a més d'alguna exposició més com Spirou4rights, sobre la Declaració dels Drets Humans i el seu 70è aniversari, amb pàgines creades pels autors de la revista Spirou per a cadascun dels articles, o La Diligencia (a la foto), en què 44 alumnes de les escoles de còmic Joso (catalana) i ENAAI (francesa) versionaven cadascuna de les pàgines de l'àlbum del mateix nom de Lucky Luke.

Allà, és clar, és on la nostra filla va poder dibuixar en una pissarra al final de la visita, tot i que esperem que quan sigui més gran li interessin també els còmics i els vulgui almenys fullejar.

Pel que fa la resta, les tradicionals visites als estands, remenar material de segona mà per veure si hi havia res d'interessant i, en el meu cas, un parell de compres, tot plegat molt conservador, en part perquè no tenia preparada una llista amb còmics d'en Batman per saber què em podia comprar i què no, i és que quan les llicències de DC van passar de Planeta a ECC, com que jo ja em comprava els còmics en anglès, vaig perdre el fil de com s'estava reeditant tot plegat.

Vaig trobar, però, l'Extrañas apariciones, una saga clàssica i aplaudidíssima del Cavaller Fosc dels 70, però que no vaig enganxar en l'edició de Planeta i que en anglès no es troba, i Astèrix: La gran rasa, un dels pocs àlbums que em faltaven d'aquest clàssic europeu.

Me'n vaig anar, aquest cop, amb moltes ganes de llegir còmics -també em passa que marxo de les Reunions d'Usuaris de l'MSX amb moltes ganes de jugar a l'MSX (i després no ho faig)-, i concretament còmic americà alternatiu, underground o com es vulgui dir. Com a mínim posar-me al dia, cosa que tinc pendent des de fa anys, en coses com Odio, o aconseguir més material d'en Daniel Clowes.

Però també atabalat per la immensa quantitat de còmics que existeixen, que no podem abastar, i això per parlar només dels que ens semblen interessants. La quantitat d'obres que es fan i ens podrien agradar, però passen desapercebudes per diverses raons, també fa por.

Adéu a Stan Lee, una llegenda dels còmics

He estat a punt de posar, al títol, que era una llegenda viva dels còmics, qualificatiu que es feia servir fins ara per referir-se a ell. Perquè fins ahir, 12 de novembre de 2018, era viu. Amb 95 anys, sí, i amb algun ensurt cada cop que ingressava en un hospital -se li va posar un marcapassos el 2012, per exemple-, però anava fent coses, es mantenia actiu i continuava amb els seus mítics cameos, el darrer aquest mateix 2018 a Venom.

Nascut com a Stanley Martin Lieber el 28 de desembre de 1922 -estava a punt, doncs, de fer 96 anys-, és conegut resumidament com el creador de Marvel, dada exagerada i inexacta però comprensible en un moment en què tots els mitjans informen de la desaparició d'una figura tan important.

Va ser, en col·laboració amb dibuixants com els ja desapareguts Jack Kirby i Steve Ditko, el cocreador de mítics superherois i superdolents a partir dels anys 60, que van donar lloc a llegendàries obres, encara supervendes, com The Amazing Spider-man, Fantastic Four, X-Men, The Incredible Hulk, Thor, Daredevil, Iron Man, The Avengers o Ant-man, i també va ser responsable de rescatar el Capità Amèrica, un personatge que havia tingut el seu sentit als anys 40 abans i durant la II Guerra Mundial i que havia estat força abandonat, per tal d'integrar-lo a l'Univers Marvel que estava creant.

Un Univers Marvel que començaria amb el Fantastic Four número 1, de novembre de 1961, i que era la culminació d'un ascens meteòric, com s'acostuma a dir, després que el 1939 Stan Lee entrés a Timely Comics (antic nom de Marvel) com a becari -i per endoll del cap, que era marit de la seva cosina- i, amb 19 anys, es convertís en editor interí, ràpidament convertit en editor sense el provisional cognom gràcies a la seva visió de negoci.

Ell anava escrivint cosetes, ja que el seu somni era esdevenir guionista o escriptor en general, i fins i tot va començar a cocrear personatges, el primer dels quals en Destroyer (1941), però va arribar un moment que es va plantejar deixar-ho estar, atès que no estava del tot satisfet. I llavors, paradoxalment, la competència li va donar l'empenta que necessitava: DC Comics, amb l'editor Julius Schwartz al capdavant, va recuperar i modernitzar personatges clàssics de la companyia i va crear la Lliga de la Justícia, que va debutar el 1960 al número 28 de The Brave and the Bold. Com a reacció, a l'Stan Lee li van encarregar que creés un equip de superherois, que són els esmentats Quatre Fantàstics.

No cal dir que aquell nou còmic va ser tot un èxit, però no es va quedar aquí, sinó que va cocrear, entre moltes altres coses, les que he esmentat més amunt, i va ser així com la refundada Marvel va començar a construir l'imperi que coneixem ara.

El mestre Stan Lee va revolucionar no només el gènere dels superherois, sinó els còmics en general, amb coses tan simples però fins llavors no tingudes en compte com el reconeixement, als crèdits, de tot l'equip creatiu que feia realitat els còmics (retolistes i entintadors inclosos). 

Pel que fa als continguts, va escriure per primer cop personatges que eren molt poderosos, és clar, però que també eren humans -o tenien trets humans-, amb febleses, dubtes, errors, malalties, disputes, preocupacions quotidianes, que fugien dels arquetips clàssics i apel·laven a un públic una mica més madur, adolescents que es podien sentir identificats per primer cop amb aquells personatges, alhora que en les seves històries s'hi reflectien temes d'actualitat.

I quan diem que va crear l'univers Marvel ens referim al fet que tots aquells personatges i grups de superherois es coneixien, i de tant en tant interactuaven, perquè compartien una mateixa realitat. Una idea que va contribuir al seu èxit i que actualment es reflecteix a les exitoses adaptacions cinematogràfiques de l'anomenat Univers Cinemàtic Marvel, que va començar amb Iron Man (2008), i que abans havia consistit en pel·lícules aïllades o sagues independents desenvolupades per estudis com Sony (Spider-man, X-Men...), abans que es creés Marvel Studios per tal de desplegar un pla que integraria una sèrie de col·leccions que havien de fer el salt al cinema, i no hi ha cap dubte que ha estat un èxit espectacular.

Van ser les contribucions inestimables de l'Stan Lee les que van fer de Marvel Comics una editorial tan poderosa, tan popular i, preferències personals a banda, cal reconèixer que va derrotar la seva gran rival, DC Comics, tant en paper com, sobretot, en el salt a l'audiovisual, amb comptades excepcions.

Sens dubte, com passa amb les persones revolucionàries, va inspirar centenars de futurs guionistes, cosa que va garantir que es continuarien fent còmics durant dècades, fins ara i sense perspectiva de desaparició.

Pel que fa a les seves obres concretes, però, i tot i que va estar escrivint guions de còmics durant més temps del que és habitual actualment en una indústria que va massa ràpid, hi va haver un moment que va deixar d'escriure a ritme mensual per a Marvel, empresa que tot i així no va deixar mai de representar. Va ser el 1972, amb el The Amazing Spider-man 110 i el Fantastic Four 125 citats com a últims escrits per ell.

A partir de llavors, tot i que de tant en tant escrivia alguns còmics, sobretot especials o algun projecte curt (fins i tot va crear la col·lecció Just imagine..., en què reimaginava personatges clau de DC, la Distingida Competència!, el 2001), es va dedicar a representar i fer créixer Marvel, i als anys 80 va començar a fer de productor executiu i a sortir en cameos en les adaptacions televisives i cinematogràfiques dels personatges de l'editorial, que encara que sigui ara que viuen el seu moment més dolç, la cosa ve de molt més lluny.

Es va fer un tip d'aparèixer brevíssimament en aquests projectes, de vegades en forma de simple fotografia, també en dibuixos animats quan el producte era d'aquest format (Big Hero 6), posant veu en múltiples videojocs relacionats amb Marvel i tant fent de personatge fictici com d'ell mateix, com passava a la pel·lícula Mallrats (1995), d'en Kevin Smith, propietari de la botiga de còmics Jay & Silent Bob's Secret Stash on es grava el reality show sobre còmics Comic Book Men, que havia visitat alguna vegada, com es pot veure a la imatge de dalt.

No em vull estendre més, que ja m'ha quedat una entrada prou llarga. I, tot i així, no fa justícia a la llarguíssima història d'aquest home i la importància del seu llegat. Queda clar que va revolucionar els còmics, que va fer que el gènere dels superherois es modernitzés -encara que, llegits ara, els seus còmics puguin semblar una mica carrinclons i ingenus- i que sense ell la indústria hauria tirat per una altra banda, si és que acabava sobrevivint fins als nostres dies.

Els seus personatges, les seves creacions i el món del còmic en general ja havien perdut grans figures tant del dibuix com de l'escriptura o de l'edició, però aquesta mort es fa sentir tant per la importància de l'home com per la seva simpatia i la influència que va tenir en tantíssima gent, tant lectors com professionals del còmic. Descansi en pau, que es retrobi amb la seva dona, desapareguda l'any passat també als 95 anys, i... Excelsior!