The Shield (primera temporada)

El gènere policíac, en la ficció, sempre m'ha agradat. Sobretot quan es tracta d'obres ben fetes i amb personatges d'aquells que no pots evitar estimar-te des de pràcticament el principi. És el cas de The Shield, una sèrie que es va emetre als Estats Units de 2002 a 2008 i que aquí a Catalunya TV3 va rebatejar com a Vick Mackey, en honor al seu protagonista. 

A diferència del que faig amb altres sèries, com que aquesta està penjada en català a Totsrucs, és en aquest idioma que la segueixo. Són 7 temporades de 13 episodis, trigaré una mica en acabar-la però val la pena. Des d'aquí vull agrair a la Llextirem que me la recomanés. De la mateixa manera jo li recomano el còmic Gotham Central, unànimement lloat i desgraciadament cancel·lat al seu quarantè número.

Doncs bé, The Shield és una magnífica (pel que he vist fins ara, que és poc, però també pel que n'han dit les persones que l'han vist sencera) sèrie policíaca, un gènere que cada cop m'agrada més. És curiós, perquè m'agraden tant les històries sobre el crim organitzat com les dels agents de la llei i l'ordre.

El seu protagonista és en Vick Mackey, l'actor Michael Chiklis, conegut també per haver interpretat La Cosa a les dues pel·lícules dels 4 Fantàstics que s'han fet en aquesta dècada, fins que Marvel torni a sortir amb què vol rellançar la franquícia, contractin nous actors i considerin inexistent el que han fet fins ara. Però bé, centrem-nos. En Vick Mackey és un fill de puta, comencem per aquí.

És un poli rabassut, amb un físic que transmet duresa, i una manera de treballar que consisteix en fer les coses amb diligència, ràpidament, matant mosques a canonades si cal, però al cap i a la fi força eficient. El problema és que té un codi moral propi i no dubta a eliminar (de vegades literalment) tot allò que (o tot aquell qui) representa un obstacle en el seu camí. Però té alguns valors, sobretot els familiars, que encara que no compensin les coses dolentes que fa és fàcil que en més d'un moment despertin la nostra simpatia, i almenys jo m'he sorprès volent que les coses li sortissin bé malgrat que en realitat es mereixeria anar a la presó. Com que només n'he vist, de moment, una temporada, espero que ningú no em rebenti res sobre aquest tema en concret, i en general sobre cap altre.

També tenim personatges com el detectiu Holland "Dutch" Wagenbach (Jay Karnes), que de moment és el que em cau millor. D'ell hem vist que és un home honrat, sensible i molt intel·ligent, però que també té febleses i inseguretats. Confesso que, precisament per tot això i perquè és el meu preferit, pateixo pel que li pugui passar.

La capitana Claudette Wyms (CCH Pounder) és una senyora entranyable, que es posa dura quan s'hi ha de posar, però que de moment fa la impressió de ser com una mare per al cos de policia del fictici districte de Farmington de Los Angeles. Companya inseparable d'en Dutch, estic convençut que amaga alguna cosa que no m'agradarà, però temps al temps.

En David Aceveda (Benito Martínez) és el boss de la comissaria del districte, un home que sembla que vol lluitar contra la corrupció i que intenta acabar amb en Mackey per aquest motiu, però sense proves es troba lligat de peus i mans. Tot i la simpatia inicial que provoca, anirem veient que la seva ambició va en un altre sentit i que de vegades serà capaç de posar-la per sobre del bé comú i de l'honradesa de la que oficialment fa gala.

El detectiu Shane Vendrell (Walton Goggins) és el número 2 del grupet d'en Vick Mackey, molt més cap de trons, poca-solta i bromista, però en el fons bona persona (dins el que cap, esclar).

L'agent Julien Lowe (Michael Jace) és novell, i té un "problema" personal que tot i que es desvetlla a l'episodi pilot m'estimo més no tractar aquí. Ha anat a parar en una mala comissaria, en aquest sentit, perquè és un món molt tancat, corrupte i on la lleialtat és una cosa que ve i se'n va, segons els interessos de cadascú i de cada moment.

La sergent Danielle "Danny" Sofer és la companya d'en Julien, la seva superior, de fet, i pel poc que s'ha aprofundit fins ara en el seu personatge podem deduir que és una persona honrada, però malauradament no l'hem acabat de veure més enllà del seu paper d'interès amorós d'algun dels seus companys. Espero que en les properes temporades l'anem coneixent més.

Presentats els personatges, només em queda dir que és una sèrie que va creixent en interès, almenys pel que he vist fins ara, i que durant els dos primers anys va rebre diversos premis i nominacions, tot i que després sembla que va desaparèixer del mapa (pel que fa al reconeixement) fins l'any després del seu final. Veurem si això vol dir que la història es desinfla i realment només tenen interès les dues primeres temporades i la darrera o què, però tant se val. El que sé és que té tots els elements necessaris per a crear una obra interessant en aquest gènere: acció policíaca, vides privades dels personatges, corrupció, xantatges, traïcions, problemes ètnics i d'orientació sexual, èxits i frustracions... En altres paraules, que no tot és blanc o negre, i que les simpaties i antipaties que sentim pels personatges poden canviar en qüestió d'un parell de capítols. De moment, doncs, m'agrada, me n'han parlat molt bé, m'enganxa i ja tinc ganes de començar a veure'n la segona temporada.

Els còmics a The Big Bang Theory... poca rigorositat

L'altre dia parlava de The Big Bang Theory, però em va quedar un tema per comentar. Entre moltes altres coses frikis que hi surten hi ha els còmics, i en aquest sentit he d'aplaudir-los perquè, tot i ser un programa produït per la Warner Bros., propietària de DC Comics, no s'opta pel camí fàcil que seria ignorar l'existència dels còmics de la Marvel, la competència, sinó que hi ha referències a les dues gegants del còmic dels Estats Units no diria que amb equitat, però sí amb més presència de Marvel de la que esperava. 

Aquí tenim els quatre protagonistes masculins disfressats de Flash. Amb les samarretes d'en Sheldon, els còmics que es veuen a la botiga i les portades que hi ha penjades a la seva habitació (de les quals parlaré després) sí que hi ha una victòria de la DC per no presentació de la rival, però pel que fa a la resta de referències la cosa està, com deia, relativament igualada, tot i que en alguns casos, com deia, més inclinada cap a la DC, cosa que també és normal perquè els universos dels còmics de superherois sempre estan relacionats i si et compres còmics te n'acabes comprant molts més de la mateixa editorial.

Un exemple de presència de la Marvel és el cameo del sempre entranyable i aficionat a les aparicions estel·lars Stan "the man" Lee, el pare que va parir de la seva ment el que es coneix com a Marvel, a la dècada dels seixanta. 

En aquest punt, doncs, em sembla bé la relativa imparcialitat i esportivitat mostrada per la Warner (com a mínim per no pressionar massa escombrant cap a casa), però hi ha alguns aspectes relacionats amb els còmics que crec que no queden ben retratats a la sèrie. 

Comencem amb la botiga de còmics. Allà els personatges es fan amb les darreres novetats setmanalment, i pel que es veu en diversos capítols van força al dia de tot el que col·leccionen, cosa que els envejo. El cas és que no té sentit que es mirin tota la caixa d'exemplars i vagin dient "el tinc, el tinc, el tinc, el tinc...". Suposo que si fos més realista, si els personatges anessin a buscar l'exemplar que acaba de sortir i que els falta, les escenes de la botiga no tindrien gaire gràcia ni durarien massa, però no és creïble. 

Aquesta escena no es repeteix gaire, perquè sembla que tots quatre segueixen sèries diferents. Per què ho dic? Perquè també més o menys setmanalment es reuneixen a can Sheldon i en Leonard i tots van amb part de les seves col·leccions al damunt, cosa que no fa ningú. Quin sentit té, això? És absurd. Sembla que quedin per repassar cadascú la seva col·lecció, no per parlar de còmics com seria natural (i una activitat que a mi em falta perquè els meus amics no comparteixen aquesta afició), i és realment ridícul. 

Si tots quatre seguissin les mateixes sèries no caldria que portessin els còmics a casa d'un d'ells (o de dos, en aquest cas), i tot i així... de què serveix? Es posen a mostrar als altres les últimes adquisicions? No em queda gaire clar quin és l'objectiu d'aquestes reunions. El que definitivament no és gens realista és que tinguin còmics escampats per la taula com si fossin simples revistes de programació televisiva, no ho farien pas uns col·leccionistes, això. Per acabar, el que sí que grinyola i és publicitat encoberta de la DC són les portades de còmics emmarcades que hi ha a l'habitació d'en Sheldon. Fa mal a la vista a qualsevol persona que tingui un mínim coneixement no només dels còmics, sinó del col·leccionisme: tu no et penges la portada d'un còmic que no ha tingut temps d'esdevenir un clàssic, et penges portades mítiques, de números que contenen algun fet cabdal dins la història de l'editorial. I això és el que es veu en aquesta foto:

Però hi ha episodis en què es veuen unes altres portades. En principi aquestes coses no es canvien, encara menys per còmics nous com els que es veuen de vegades, i juraria que un dia sortia el 13 de Superman/Batman, de 2004, que no presenta cap esdeveniment històric. És un detall de friki, fixar-s'hi, sí, però a mi m'emprenya.

Tot això fa que em pregunti si en els temes que jo no toco també hi ha imprecisions d'aquesta mena. Potser sí, potser no, però sigui com sigui no canvia el fet que és una sèrie divertidíssima i que sense els detalls frikis no seria el mateix. 

The Big Bang Theory

He dit diverses vegades que miro moltes sèries alhora. Això, amb els anys, ha anat empitjorant, tot i que ara intento posar ordre en aquest caos, i ho faig amb un seguiment de quin és l'últim capítol que he vist de cadascuna d'elles. Recentment n'he començat de noves, no tinc remei, però fa uns anys la cosa no era tan exagerada i rebutjava veure'n algunes que em venien molt de gust perquè no trobava que fos el moment. El cas que ens ocupa avui és un d'ells. 

The Big Bang Theory duu 3 temporades en antena i ara començarà la quarta. La vaig començar a veure com a sitcom que substituïa How I Met Your Mother, que em tenia enganxadíssim però que havia atrapat (i ara ja he vist el primer capítol de la sisena temporada), i aquesta també m'ha enganxat de mala manera.

Segur que molts l'heu vist o com a mínim n'heu sentit a parlar, però faré un breu resum del seu argument. Els personatges principals són els que surten en aquesta foto, d'esquerra a dreta en Rajesh Koothrappali (Kunal Nayyar), en Leonard Hofstadter (Johnny Galecki), la Penny (Kaley Cuoco), en Sheldon Cooper (Jim Parsons) i en Howard Wolowitz (Simon Helberg). 

Les úniques escenes en anglès subtitulades que he trobat no es podien enganxar al bloc. En fi, era només perquè es poguessin veure en moviment alguns dels personatges, i un exemple de les moltes converses frikis que tenen, en aquest cas sobre les implicacions reals de la teletransportació. Repassem-los una mica, però:

En Leonard és un físic experimental que reuneix les característiques tòpiques dels frikis de les ciències, entre les quals problemes de salut com ara la intolerància a la lactosa, però de tots quatre personatges masculins és el que més intenta dur una vida normal i obrir la seva ment a d'altres maneres de viure. Viu en un apartament compartit amb en Sheldon. 

En Sheldon Cooper és un físic teòric i el seu intel·lecte és el més alt de tot el repartiment, de fet és superdotat, però a l'hora de relacionar-se amb els altres mostra les seves enormes febleses. És maniàtic i el seu comportament carrega els altres contínuament, però al cap i a la fi respon als símptomes del transtorn d'Asperger, que entre altres coses fa que no sàpiga interpretar sentiments, dobles sentits ni moltes altres formes de comunicació no verbal, a més d'estar interessat en ben poques coses però haver-hi assolit un altíssim grau d'especialització, fenomen habitual en les persones que tenen aquesta síndrome. Es veu que els creadors de la sèrie neguen que en Sheldon la tingui,  però el cas és que respon al perfil, que s'ha vist en personatges d'altres móns de ficció, com ara en Sai de Naruto o en Grissom de CSI: Las Vegas.

L'actor que l'interpreta, en Jim Parsons, ha obtingut enguany l'Emmy al millor actor de comèdia. La seva part humana es va desenvolupant al llarg de la sèrie, i el que més m'agrada d'ell són les samarretes que porta, sovint de superherois. Si a vosaltres també us agraden les seves samarretes, hi ha una web dedicada a localitzar-les!

La Penny, de qui no coneixem el cognom. Arriba a la sèrie al primer capítol com a veïna del davant d'en Leonard i en Sheldon. En Leonard se n'enamora de seguida, però a en Sheldon li costa molt agafar-li un mínim d'afecte, perquè si ja menysprea els seus amics, científics com ell, què en podem dir de l'enèsima noia de poble que es muda a Califòrnia per tal d'esdevenir actriu i que mentre espera l'èxit treballa de cambrera? 

Però la Penny ens donarà més d'una sorpresa, s'integrarà al grup, burxarà en Sheldon plantant-li cara allà on els seus amics fa temps que s'han estimat més seguir-li la corrent i demostrarà que té un gran cor i que es pot comptar amb ella encara que no entengui ni un borrall sobre física. 

En Howard Wolowitz, el jueu sortit i pesat que fa d'enginyer aeroespacial. És l'únic que no té el títol de doctor, viu amb la seva sobreprotectora (per no dir "pesada") mare, i al principi provoca rebuig, però se li acaba agafant afecte. Les seves inseguretats, incrementades per un pèssim gust a l'hora de vestir-se i pentinar-se, les combat amb una actitud extremadament optimista i immodesta davant la vida, tot i que té els seus moments de feblesa, que són els que ens fan estimar-lo. No viu amb en Sheldon i en Leonard, treballa amb ells, igual que en Raj, però passa tant de temps al seu apartament que és com si tots 4 compartissin pis. 

En Rajesh, o Raj, és indi, astrofísic i el millor amic d'en Howard. Viu lluny del seu país, parla un anglès amb accent marcadíssim, i té un problema amb les noies: no pot parlar si n'hi ha cap al voltant. Això no vol dir que no triomfi, de tant en tant, perquè és exòtic i agrada, però només el veurem parlar amb la Penny a través d'en Howard, a qui transmet missatges a cau d'orella, i quan beu alcohol, que immediatament li fa passar la timidesa. 

Trobo que és una sèrie molt divertida, en què veiem interactuar uns arquetips de personatges gens habituals en les comèdies de situació, i és aquesta originalitat el que li ha proporcionat l'èxit. A més, tots aquells que som frikis (o voldríem ser-ho) en algun àmbit hi veiem coses que fan que ens hi sentim indentificats, en el meu cas l'afició pels còmics que tenen tots els personatges masculins. D'altres potser gaudiran més amb els diàlegs sobre Star Trek, Star Wars o El Senyor dels Anells, uns tercers amb les referències informàtiques o científiques, i un quart grup d'espectadors probablement somriurà en veure-hi coses dels seus amics que, com la Penny, no comparteix però que li fan gràcia. És per això que la recomano a tothom. Els capítols, de vint minuts, passen tan bé com el Sunny Delight, i avui s'estrena als Estats Units la quarta temporada!