Visionats: Zack Snyder's Justice League

Jo que no soc de veure les pel·lícules gaires vegades, i encara menys dues vegades seguides, aquest cop, i sense que serveixi de precedent, he fet una excepció. L'he fet perquè no tinc gaire memòria per als arguments, cosa que em permetria veure els films diverses vegades, paradoxalment. Però en aquest cas volia fer una comparativa entre la versió que coneixia i la nova que se n'ha llançat i que ha aixecat tanta polseguera.

Vaig veure Justice League al cinema, un altre cop a casa per preparar-me per a Aquaman, i un tercer cop fa uns dies perquè volia ser conscient de totes les diferències que hi hauria a la versió desitjada pel seu director, que com ja se sap va haver de deixar el rodatge del film pel suïcidi de la seva filla, de manera que el va acabar en post-producció en Joss Whedon (The Avengers, Avengers: Age of Ultron), que de fet havia reescrit bona part del guió tot plegant-se a les exigències de la Warner Bros., que ja havia mostrat la seva disconformitat amb la proposta de Snyder mentre estava vinculat al projecte, i que va prendre mesures al respecte sense que el finalment absent primer director hi pogués dir gran cosa per la situació personal tan dura que estava vivint.  

Zack Snyder's Justice League, o com es coneix també popularment, Snyder's Cut, és la restauració de la visió que el director tenia per a la pel·lícula, després d'haver dissenyat les línies generals del que havia de ser el DC Extended Universe -la contrapartida de la gran rival Marvel amb el seu reeixit Marvel Cinematic Universe-, i ha vist la llum després d'uns anys de polèmiques com ara la forta pressió dels fans, que a través de la campanya #ReleasetheSnyderCut, l'exigien -sembla ser que fins a límits irrespectuosos amb el personal de Warner Bros. i tot- basant-se en el costum de Snyder de tenir sempre alguna versió més llarga o diferent dels seus films que sol veure's ja al mercat domèstic. 

Fomentada també per les picades d'ullet del mateix director, que va dir públicament que existia una versió no estrenada, al final els executius de la Warner van accedir a permetre que l'acabés -inicialment van estar d'acord amb llançar-la tal com estava, però ell va demanar poder-la acabar, cosa que va costar algunes desenes de milions de dòlars addicionals-, i després de veure-la convidats a casa del matrimoni Snyder (ella, la Deborah, és, per cert, productora del film) van aprovar-ne el llançament.

Malgrat que durant un temps es va especular amb què es faria pública tant en forma de minisèrie de 6 episodis com en pel·lícula, al final es va decidir que només es veuria com a film, directament a la plataforma HBO Max -al nostre mercat, per sort, sense pagar res més i inclosa a l'HBO estàndard-, de 3 hores i 52 minuts de durada i el format 4:3 (amb un resultat com el que es veu a la imatge), dues decisions que poden fer arrufar el front a bona part de l'audiència potencial, però que no deixen de ser llibertats creatives, discutibles o no, que no serien possibles segurament al cinema. 

Donada l'excepcionalitat d'aquest llançament, la mala sort que va tenir el muntatge cinematogràfic l'any 2017 i tota la polèmica arrossegada, gairebé és un miracle que això ara estigui disponible per tal que el públic ho vegi, i certament hi ha tantes diferències amb la versió de Joss Whedon, popularment coneguda com a "Josstice League", que m'alegro d'haver-les vist totes dues amb pocs dies de diferència i haver-ne apreciat els canvis.

Sense entrar en detalls de l'argument, les línies generals del qual ja hi eren a la versió estrenada als cinemes (i publicada posteriorment en format domèstic), a més que ja n'havia fet la crítica en el seu moment, Zack Snyder's Justice League presenta un munt de canvis respecte a la versió que coneixíem, que de fet no són canvis, sinó la recuperació de la versió que ell volia, i qui va fer els canvis va ser precisament el seu substitut, encara que llavors es va dir que havia respectat força la visió del senyor Snyder: escenes afegides i filmades després -i per això hi ha escenes d'en Superman amb un bigoti eliminat digitalment però amb presses-, moltes d'eliminades, canvis en diàlegs... 

Coses com el redisseny de l'enemic, l'Steppenwolf, però també de l'uniforme d'en Superman, versions més llargues d'escenes que havíem vist al cinema i que sí que algunes semblen més llargues del que haurien de ser -bé, en realitat per a mi només a l'inici de la pel·lícula-, però que aporten coherència, rerefons de la història i la sensació que l'Snyder Cut, tot i ser llarguíssim, és Justice League molt més ben explicada. A més, es recupera la banda sonora de Tom "Junkie XL" Holkenborg, substituïda per la del llegendari Danny Elfman quan Snyder va deixar el projecte.

Ja vaig dir en el seu moment que Justice League m'havia agradat, dec ser dels pocs que en vam gaudir, però a còpia de llegir quines són les mancances per a l'opinió general, doncs sí, hi són. No tan greus com per considerar-la una porqueria, aquí no m'hi trobaran, però sí que ja havia dit que, tot i agradar-me, trobava que arribava massa aviat en la construcció de l'Univers DC cinematogràfic, sobretot perquè tres dels membres de la lliga no havien tingut una pel·lícula pròpia i el lligam emocional de l'audiència amb ells no era, per culpa d'això, gaire fort.

Aquesta nova versió, però, soluciona el problema tot donant força més metratge i explicant la història i les motivacions de l'Aquaman (que va tenir film propi, però més tard), en Flash i, sobretot, en Cyborg, que esdevé l'ànima de Zack Snyder's Justice League, però també de l'enemic, l'Steppenwolf, que aquesta versió descriu molt millor, irònicament en posar-lo per sota d'un altre de molt més poderós i conegut. De fet, sempre havia estat així, però la van retallar salvatgement i el públic es va quedar sense aquest element tan important.

És fascinant, havent pogut comparar les dues versions, veure com canvia una història, que bàsicament és la mateixa, segons com se'ns explica. Segurament les gairebé 4 hores de durada haurien estat excessives per projectar al cinema, i probablement no tot el que veiem en aquesta versió era necessari ni fa grans aportacions, però la versió d'en Zack Snyder és netament superior -no m'estranyarà, però, que hi hagi gent que renegui també d'aquesta- en termes generals, amb un to més fosc -i un grau de violència d'acord amb això i un humor molt mesurat-, diàlegs més versemblants, la sensació que tot està molt més ben explicat -fins i tot jo notava, a la versió anterior, que semblava que s'anés per feina i s'ometessin moltes coses i, efectivament, s'estaven ometent- i combats més espectaculars, perquè ho són, i molt. 

Fins i tot un punt que per a mi era feble de l'anterior versió, el paper d'en Batman, millora amb la visió d'Snyder, ja que té un rol més important en el desenvolupament de les batalles i no es queda en un simple líder i reclutador dels altres superherois. 

On Snyder arrisca, o més ben dit es delecta en la seva victòria en la lluita per poder presentar el film tal com ell l'havia concebut, i alhora s'aprofita que oficialment no es considerarà canònic, és en l'aparició de personatges i escenes que apunten a les que haurien estat pel·lícules de l'Univers DC que inicialment havien estat planificades, però que ja no veuran la llum, com la versió de Ben Affleck de The Batman o les dues seqüeles que estaven previstes per a Justice League.  

Zack Snyder's Justice League és la curiosa i rara història d'una pel·lícula que té una segona oportunitat fora dels cinemes, i no és clar l'abast que tindrà ni fins a quin punt netejarà la imatge de la versió dels cinemes i quina influència tindrà això en futurs films de DC, però trobo que ha estat un gran encert, per part de tothom implicat, posar-la a disposició del públic.

Dedicada a l'Autumn, la difunta filla dels Snyder, és també un regal per als fans, que la van demanar amb vehemència, i trobo que també per als que no en sabíem res fins fa poc, i dins d'aquests, jo mateix, que ja m'ho vaig passar bé amb la versió de Whedon, però que he devorat aquest "monstre" amb fruïció i dins les possibilitats que m'ha donat el meu temps lliure. No us la perdeu, pertanyeu al bàndol que pertanyeu.

Cinema: Justice League

Per fi ha arribat el dia. Feia molts anys que DC intentava fer una pel·lícula del seu grup de superherois més famós. No hi havia manera, entre altres coses perquè els projectes individuals dels personatges anaven massa per lliure o no acabaven de sortir bé i no rebien ni tan sols una seqüela.

El que Marvel estava fent tan bé, i que va culminar en The Avengers, DC no era capaç de fer-ho... fins que després d'estrenar Man of Steel va decidir que la seva seqüela no seria una seqüela normal, sinó un crossover pensat com a preludi de la futura pel·lícula de la Lliga de la Justícia, en què se'ns presentaven també el nou Batman, interpretat per en Ben Affleck -i que no nega l'aclamada trilogia de Christopher Nolan, sinó que ens mostra un Cavaller Fosc envellit i amb dues dècades d'experiència a l'esquena-, i la Wonder Woman, en el que seria la seva primera representació cinematogràfica abans de l'estrena del seu esperat i molt aplaudit film en solitari.

La fórmula de la presentació prèvia de superherois abans d'unir-los que havia dut a terme amb èxit Marvel Studios està sent imitada ara per DC amb el seu DC Extended Universe, tot i que la idea del grup de superherois és originalment seva, havent creat ja la Justice Society of America als còmics el 1940 i la que ens ocupa, la Justice League of America, el 1960. Els Avengers, per la seva banda, van debutar el 1963. Les coses, com són.

De tota manera no s'ha esperat a establir del tot els personatges i que el públic els conegués bé, almenys en alguns dels casos: en Batman, com a personatge, no necessita presentació -en vam tenir prou a Batman v Superman amb la nova caracterització-, i s'ha considerat que amb una pel·lícula d'en Superman i una altra de la Wonder Woman n'hi havia prou per fer aquest esperat salt que és Justice League, dirigida per en Zack Snyder.

Pel que fa als tres altres membres d'aquest grup fundador, que són en Flash (Ezra Miller), en Cyborg (Ray Fisher) i l'Aquaman (Jason Momoa, vist a Stargate Atlantis i a Game of Thrones), a l'esmentada pel·lícula van sortir breument perquè sabéssim qui eren i que sortirien al film del llavors "massa llunyà" 2017, però trobo un encert que les seves cintes en solitari ens arribin en els propers anys, ja que no són prou populars -llevat d'en Flash, que al capdavall ja triomfa a la televisió, encara que interpretat per un altre actor- com per retardar l'arribada de Justice League, que ens ha permès conèixer-los una mica i això, de retop, farà que les seves aventures en solitari tinguin més espectadors. 

En fi, una història que reuneix personatges de tan diferents poders i habilitats -i circumstàncies- per força havia de tenir un to diferent del que trobaríem en cadascun dels productes individuals, i segurament qui més se'n ressenteix és en Batman. 

Ja passa als còmics de la Lliga de la Justícia, de fet. El seu hàbitat natural és Gotham de nit, treballar en solitari -de vegades fins i tot allunya els seus aliats, la Batfamília-, i fer front a amenaces d'aquest món, per més fortes i/o enginyoses que siguin. En canvi, a Justice League era evident, tal com passava a The Avengers, que l'amenaça havia de ser quelcom que els superés tots plegats i els obligués a col·laborar, i qui està més fora de lloc en un enfrontament entre éssers amb superpoders és en Batman. 

  

Això no vol dir que el seu paper es redueixi a ser la persona que els reuneix tots per fer front a l'enemic que ell ja fa temps que investiga, perquè en realitat és el cervell del grup i qui disposa dels mitjans econòmics i tecnològics necessaris per tirar endavant l'empresa.

La interacció entre personatges és quelcom que també s'ha de cuidar molt en una pel·lícula coral de superherois, i tal com veiem a la proposta de Marvel -ja em disculpareu que les compari constantment, però l'ocasió hi convida-, a Justice League és un aspecte cuidat i equilibrat, en què les diverses personalitats dels membres entren en conflicte o permeten que congeniïn, segons el cas. 

Val a dir que es nota que s'ha posat esforç en dedicar el mateix temps als tres nous personatges, el seus orígens i el seu caràcter, però al final acaba destacant més en Flash, que posa el contrapunt humorístic, amb aquesta versió poruga, innocent i inexperta que particularment no m'agrada, i menys encara amb el magnífic Barry Allen que tenim a la televisió cada setmana, però que entenc el paper que fa al grup i a la pel·lícula i, per tant, no em molesta. 

Pel que fa a l'enemic, i ja vaig acabant, es tracta de l'Steppenwolf (Ciarán Hinds), un dels Nous Déus creats per en Jack Kirby el 1972, que arriba a la Terra per tal de conquerir-la per al seu amo, en Darkseid, aquí només esmentat. 

Personalment, aquesta mena d'enemics monstruosos, possiblement alienígenes i extremament poderosos no acaben de ser del meu gust, a més que es repeteixen força a les pel·lícules de superherois, però reconec que és normal que en un film de la Lliga de la Justícia els personatges s'hagin d'enfrontar a aquest tipus d'amenaça, encara que sigui al preu de col·locar el meu personatge preferit, en Batman, en un paper més secundari. 

Sabia que Justice League seria una pel·lícula d'acció molt pura i constant, d'explosions i cops que envien el rival a 300 metres, però m'agrada també que es cuidin els detalls i que es doni paper als personatges secundaris, com és el cas de la Lois Lane (Amy Adams, esplèndida com sempre), l'Alfred (un Jeremy Irons que ja no em va convèncer del tot a Batman v Superman) o el comissari Gordon (el gran J.K. Simmons, que debuta en el paper, sorprenentment petit per la importància de l'actor, però alhora comprensible perquè no és un film d'en Batman).

Sembla que aquesta pel·lícula tampoc ha agradat en general, però a mi sí -per variar, també, que sóc de satisfacció fàcil-. No esperava més ni menys de la versió cinematogràfica de la Lliga de la Justícia, i friso per veure les properes pel·lícules alhora que m'agrada que es donin pistes sobre futurs membres de l'equip. Ara bé, el to, el ritme i fins i tot la banda sonora de Batman v Superman: Dawn of Justice em van agradar més.