Cinema: Doctor Strange

Si em coneixeu i/o llegiu aquest blog regularment ja deveu saber que m'agraden els còmics i que em miro totes les pel·lícules que els adapten. També és possible que sapigueu que sóc més de DC que no pas de Marvel, i per tant conec molt més l'univers de ficció d'en Batman, en Superman, la Wonder Woman, en Green Arrow o en Flash que no pas el de l'Spider-man, el Capità Amèrica, els X-Men, els Avengers i companyia.

Dic això perquè la pel·lícula de la qual faig la crítica avui era evident que l'aniria a veure, però m'interessava menys que altres, no coneixia gens el seu protagonista -més enllà d'haver-ne vist alguna aparició estel·lar en còmics protagonitzats per altres personatges- i, per això, no necessitava veure-la en versió original -vivint a Mataró això s'ha convertit en un problema logístic- ni pensava que en parlaria al blog, però al final m'ha vingut de gust. 

Tingueu en compte, doncs, que l'únic que sé del personatge és d'aquesta pel·lícula i que no puc jutjar, per manca de coneixements, si se l'ha retratat bé ni amb quin grau de fidelitat al material original.

El cas és que Doctor Strange, a més, és d'aquelles pel·lícules de superherois que no acaben de ser superherois segons la concepció tradicional de la paraula. N'hem vist de molt diferents, amb diversos graus de moralitat, amb orígens més o menys tràgics i amb poders de tota mena, però particularment quan la màgia o les arts místiques (o la mitologia nòrdica, com en el cas de Thor) apareixen en aquest gènere de còmics no m'acostuma a agradar gaire o, com a mínim, no desperta el meu interès.

Per tot plegat es pot pensar que anava a veure aquesta pel·lícula per "complir", i potser és veritat, però resulta que em va agradar més que no em pensava.

La pel·lícula està protagonitzada pel cada cop més famós i popular Benedict Cumberbatch (Sherlock, The Imitation Game...), que dóna vida al neurocirurgià Stephen Strange, un metge genial i arrogant com ell sol que a causa d'un gir en la seva vida es veu obligat a acceptar que hi ha alguna cosa més enllà de la ciència i, com que s'hi aferra per tornar a ser el que era -altrament no seria gaire creïble- de sobte hi creu i resulta que és un alumne avantatjat de les arts místiques.

I hi creu perquè només conèixer l'Anciana (Una gairebé entranyable Tilda Swinton) s'adona que tota aquesta parafernàlia semibudista que es troba al Nepal quan la busca, tot pensant que seria una metgessa dotada d'habilitats extraordinàries, és real i amb aplicacions pràctiques, i que existeixen diverses dimensions paral·leles.

Però encara que l'objectiu inicial és aprendre a fer màgia per tal de guarir-se, com va fer un home que va conèixer i que li va donar les referències de l'Anciana, s'esvaeix parcialment quan s'assabenta que el món està sota una greu amenaça i ell és, gràcies als coneixements adquirits, és una de les persones que la podrien impedir.

Es tracta d'en Kaecilius (Mads Mikkelsen), un exalumne de l'Anciana que es va deixar seduir per les arts fosques i és a punt de deixar entrar a la Terra un ésser d'una altra dimensió que es dedica a consumir universos.

Juntament amb els seus partidaris va acumulant un gran poder, capaç de rivalitzar amb el de l'Anciana, i això fa que se'ns ofereixin uns espectaculars enfrontaments en què l'apartat dels efectes especials es llueix d'una manera extraordinària -i sovint reminiscent de la pel·lícula Inception, cosa que qualsevol que l'hagi vist notarà-.

Sense adonar-me'n la pel·lícula m'havia absorbit, m'havia deixat de fer mandra i fins i tot ja no em feia res estar-la veient en castellà. Per tant, m'havia convençut tot i que el tema, a priori, no em deia res en absolut.

Doctor Strange, dirigida per l'Scott Derrickson, és una pel·lícula d'acció, efectes especials convincents i molt entretinguda. No li falten defectes, és clar. Res no és perfecte. Com que és un film d'orígens podríem esperar que el desenvolupament fos lent, que li costés arrencar, com li passa fins i tot a la mítica Batman Begins, però no és així. Aquesta no triga gaire a agafar bon ritme... i potser aquest és un dels seus defectes.

Hi ha massa moments en què les coses passen amb una facilitat excessiva, per exemple el que he dit més amunt, el fet que el doctor Strange accepti sense discutir gaire tot el món místic amb què es troba, tenint en compte la seva trajectòria i la seva manera de ser. Podríem dir que és pragmàtic i que això ho explica tot, però la sensació roman.

També em sap greu que actors com la Rachel McAdams (doctora Christine Palmer) i en Michael Stuhlbarg (doctor Nicodemus West) tinguin papers tan petits, gairebé decoratius, i el d'en Chiwetel Ejiofor (el mag Karl Mordo) triga a adquirir pes, però espero que a la seqüela -perquè també n'hi haurà, com se suggereix a les escenes dels crèdits, que com a bona pel·lícula de Marvel en té- aquest problema se solucioni.


A favor

-Entretinguda, amena i espectacular

-Han trobat la manera d'introduir suaument el personatge a l'Univers Cinemàtic Marvel (MCU), amb un parell de picades d'ullet també durant la pel·lícula...

-...I tanmateix es tracta d'un film independent i probablement també ho serà la seva seqüela         

-Té petits tocs d'humor que sembla que trenquin el seu to més dramàtic i fosc que el d'altres pel·lícules, però són benvinguts


En contra

-Si som molt tradicionals pel que fa al concepte de superheroi i/o odiem tot això de la màgia i les altres dimensions ens pot resultar poc atractiva

-Alguns personatges desaprofitats, però segurament perquè és una pel·lícula d'orígens

-El ritme es percep com a massa ràpid, potser, a la primera part