dilluns, 6 de febrer de 2017

Sèries: The Affair

Sovint comencem a mirar sèries exclusivament per la gent que hi surt, i quan vaig veure el tràiler d'aquesta vaig tenir clar que la veuria precisament per aquest motiu, encara que l'argument també em va semblar actractiu.

Es tractava d'una història amb dos clars protagonistes que estaven interpretats per en Dominic West (en McNulty a The Wire) i la Ruth Wilson (l'Alice Morgan de l'altament recomanable Luther), dos intèrprets britànics que canviaven l'accent de manera convincent per explicar-nos l'aventura de dos nord-americans de soca-rel. 


Que el tema dels afers extramatrimonials està molt suat, i ho sabia, però igualment volia veure aquests dos actors que m'agradaven interpretant uns papers més "mundans" que aquells pels quals els coneixia. 

El que no esperava, però, era que The Affair ens ho explicaria adoptant dos punts de vista, corresponents a dos personatges en cada episodi, dels mateixos fets, cosa que dóna vida a un argument, com deia, tan suat, i contribueix a donar forma de thriller o producte de suspens a aquesta sèrie que, a mesura que van avançant les temporades, i més endavant amb algun flashforward -en català prolepsi-, va adoptant un to cada cop més fosc. 


En fi, a la sèrie els protagonistes són en Noah Solloway, un escriptor que lluita per tenir èxit, i l'Alison Lockhart, cambrera en un restaurant del poble d'estiueig de Montauk (Nova York) on els Solloway van de vacances i on viuen els rics i estirats sogres d'ell, interpretats per la cara de periquito de la Kathleen Chalfant i pel més conegut John Doman -que curiosament era superior d'en McNulty a The Wire i que podem veure a Gotham fent de Carmine Falcone-, aquest sí un escriptor de tant d'èxit que és ric i tot. Tant ella com ell odien el seu gendre, que no és de casa bona.

L'afer dels dos protagonistes és tempestuós i, com acostuma a passar en aquests casos, destrossa les respectives famílies i provoca una sèrie de conseqüències que contaminen l'amor que es tenen aquests dos personatges, de manera que a mesura que avança la sèrie es plantegen si ha valgut la pena. De fet, només comporta desgràcies. 


Un dels principals secundaris de la sèrie és la dona d'en Noah, la Helen (Maura Tierney), un personatge irritant que quan protagonitza mig capítol m'acostuma a avorrir, però que darrerament s'ha guanyat una mica la meva simpatia. 

Per part d'en Noah també tenim els seus quatre fills, dos d'adolescents i dos de petits. Els grans, evidentment, són els que donen més problemes, especialment la Whitney (Julia Goldani Telles). 


L'altre secundari important és en Cole Lockhart (Joshua Jackson, una altra cara coneguda), el marit de l'Alison, de caràcter esquerp però que també, amb el pas del temps, veiem que és un home honest i noble. 

Precisament un dels punts forts del guió és que poc a poc ens fa passar de donar suport a l'amor passional dels dos protagonistes a entendre el dolor dels enganyats, i ens fa canviar totalment de bàndol més endavant.

Cal esmentar de passada el seu germà Scott (Colin Donnell) i convidats de les temporades 2 i 3 com la Luisa (Catalina Sandino Moreno, nominada a l'Oscar a la Millor Actriu el 2004 per María, llena eres de Gracia), la Julliette (la francesa Irène Jacob, tot un referent) o en John Gunther (Brendan Fraser). 


El cas és que la sèrie creada per la Sarah Treem i en Hagai Levi aconsegueix enganxar-nos a la història des del principi i ens demostra temporada a temporada com sí que es pot allargar la trama de manera coherent i justificada, i la tècnica narrativa de canviar el punt de vista a mig episodi en cadascuna de les entregues és totalment encertada i ens permet fixar-nos no només en els canvis en els diàlegs segons qui protagonitzi aquell segment, sinó també en altres detalls com la roba o els escenaris, encara que les diferències siguin una mica exagerades respecte a com veiem les coses cadascú a la vida real.

La intriga de la sèrie va augmentant i a la tercera temporada esdevé pràcticament un thriller psicològic, i no decauen les interpretacions que han proporcionat a The Affair nombroses nominacions i premis, entre els quals els Globus d'Or a la Ruth Wilson i la mateixa sèrie el 2015 i a la Maura Tierney com a secundària el 2016, i dos anys consecutius el premi al millor actor als Satellite Awards per a en Dominic West. 


El ritme de The Affair és més aviat lent, sí, i la premissa pot semblar (ho és) poc original, però la manera amb què se'ns explica aquesta història i les conseqüències que té la decisió de deixar-se endur de dos personatges que s'atrauen de manera irresistible però no haurien d'estar junts fan de la sèrie una de les més interessants que s'emeten actualment.


3 comentaris:

  1. La forma de veure els fets des dels dos punts de vista també estan bé perquè veus com canvien algunes coses de forma bestial segons qui ho explica, i com un mateix fet pot variar tant segons els records de cadascú.

    També hi ha meitats de capítols que cansen segons qui toca, però bé, és el que hi ha jeje

    Recomano també la sèrie! està molt bé i val la pena ^^

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em passava, però en aquesta temporada les parts del Cole i la Helen m'han acabat agradant XD

      Elimina
    2. jaja sí, però recordo els primers capítols que només veure "Helen" ja deies "merda" XD

      Elimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails