Les derrotes d'en Goku

Sovint dic que una de les coses que no m'agraden de Bola de Drac, d'altra banda una de les meves obres preferides, és en Goku. No és que l'odiï, ni de bon tros, però no m'agraden gaire els protagonistes als que tot els surt bé, sensació reforçada pel fet que en general soc més de secundaris.

No m'agrada quan un personatge treu les castanyes del foc als altres i és hiperpoderós, i això a l'obra magna d'Akira Toriyama passa força. Tanmateix, això no vol dir que no hi hagi moments en què en Goku perd, i si repassem tota la història, incloent-hi Bola de Drac Super -potser especialment allà-, n'ha tingut moltes, de derrotes.

No és la meva intenció repassar-les totes, i en destacaré només algunes, però sí que en fer-ho n'esmentaré d'altres. Tot i que podríem debatre sobre si el primer enfrontament amb en Yamcha va ser una derrota o un empat, és evident que quan va lluitar contra en Jackie Chun a la final del 21è Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai va perdre el combat.

El mestre d'en Goku, disfressat, li volia donar una important lliçó per tal que no li pugessin gaire els fums guanyant un campionat de lluita en la seva primera participació: sempre hi haurà algú més fort.

I el cert és que aquesta és la motivació del protagonista de Bola de Drac durant tota la història, per tant, objectiu aconseguit. El mateix va passar a la final del següent torneig: igual que contra en Jackie Chun, en Goku va perdre amb en Ten Shin Han per molt poc, per mala sort, més aviat. Era una manera de fer perdre el protagonista sense que semblés en absolut feble.

Fora de l'ambient lúdic i recreatiu dels tornejos, en Goku va tenir el seu primer gran rival temible en la figura d'en Tao Pai Pai, durant la saga de l'Exèrcit de la Cinta Vermella.

Hi va fer dos combats, separats per una setmana de diferència en què va entrenar a la Torre d'en Karin per enfortir-se i finalment derrotar el germà del Follet Grua, però en el primer va perdre estrepitosament, i és que l'assassí a sou li va clavar una pallisa memorable, i en Goku no va morir perquè una bola de drac que duia amagada va esmorteir l'impacte de l'ona dodonpa. En aquest cas, doncs, no va anar de poc, sinó que la derrota va ser indiscutible.

Si en Tao Pai Pai va ser el primer enemic realment malvat i assassí de la sèrie, on considero que Bola de Drac fa un gir i es posa seriosa i perd aquella innocència que molts van enyorar és a la saga d'en Satanàs Cor Petit.

Aquí la violència augmenta de manera notable, i els morts s'acumulen, entre els quals el primer que ens va impactar de debò, en Krilín. Però bé, en Goku torna a ser àmpliament superat, ara de manera més evident que contra en Tao Pai Pai, i el derroten tant en Tambourine, monstre-fill d'en Cor Petit, com el mateix rei dels dimonis la primera vegada que s'enfronten. El deixa pràcticament mort, vaja.

Aquesta pot despertar discussions, però amb la saga dels guerrers de l'espai van començar les batalles en grup, normalment per salvar la Terra, i les victòries es poden considerar col·laboracions. Ho és la que hi va haver contra en Vegeta, que el va obligar a fugir, però en el que és estrictament la lluita Goku contra Vegeta, el protagonista la va perdre.

Va ser un combat igualat, espectacular, un dels millors moments de l'obra d'Akira Toriyama, però va arribar un moment que en Goku va superar els seus límits i va començar a perdre pistonada, i en Vegeta es va transformar en mico gegant Ohzaru i el va destrossar, gairebé literalment. L'embranzida final que va salvar la Terra va ser obra d'en Son Gohan, en Krilín i en Yajirobee, tot i que dirigits per en Goku.

Però com que soc una persona justa, igual que dic això dic que contra en Raditz en Goku va morir, però no va perdre, ja que es va sacrificar per facilitar la mort de l'enemic a mans d'en Cor Petit. I, en un combat que va acabar de manera similar a grans trets, és a dir, amb un Goku vençut i l'ajuda dels seus aliats, també tenim la derrota contra el capità Ginew, a Nàmec.

A la saga dels androides es va fer servir el clàssic recurs d'inutilitzar el protagonista omnipotent (o gairebé) per tal que els altres treballessin una mica i, en general, el grup patís. Ja s'havia vist a Captain Tsubasa quan en Tsubasa tenia febre o estava lesionat, i es tornaria a veure a Bola de Drac quan en Goku moria per segon cop i es quedava uns anys a l'altre món.

Doncs bé, en el cas d'en Goku li va arribar abans d'hora la malaltia del cor que en Trunks del futur havia pronosticat, i va perdre contra l'A-19 per culpa d'això. De fet, si no arriba a ser per l'arribada d'un Vegeta que revelaria, per a l'impacte de tothom, que per fi es podia transformar en superguerrer, fins i tot hauria mort.

Acabo amb una altra mena de derrota: per abandonament. Perquè en Goku, encara que de petit no ho feia mai, de gran adquireix una saviesa no sempre reconeguda que li permet veure quan l'enemic el supera.

El primer cop que ho va fer va ser al Joc d'en Cèl·lula, en què va abandonar el combat amb el bioandroide, que semblava igualat, perquè en el fons sabia que no el podria guanyar, però sobretot perquè volia que sortís a lluitar en Son Gohan, en aquell moment el guerrer de l'espai més poderós, i tot plegat simbolitzava també un relleu en el protagonisme de la sèrie, que per desgràcia per als amants dels finals tancats es va gestionar malament a la llarga, però això són figues d'un altre paner.

Abandonaria també contra en Beerus a la saga La batalla dels déus, primer un llargmetratge i després integrat a Bola de Drac Super, i també va deixar combats inacabats, per exemple contra en Bû, i entre una cosa i l'altra en Goku ha perdut diversos combats en tota la seva trajectòria, alguns dels quals he volgut destacar. Perquè, al capdavall, per molt que sigui el típic protagonista que salva la situació gairebé sempre -cosa que a mi ja he dit molts cops que no m'agrada-, també té moments dolents.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 19 i 20

Fa unes setmanes, a l'anterior ressenya de l'edició definitiva de Bola de Drac, defensava la saga de Namek com a més interessant del que ens va semblar quan la vam veure a l'anime, però també deia que arrencava una mica a mig gas. 

Avui, en veure què passa als volums 19 i 20 de la mateixa edició, puc afirmar que la cosa s'anima i s'acosta al clímax d'aquesta etapa no sempre tan ben recordada com es mereix.

Perquè als números anteriors vam veure coses interessants, com ara l'aparició dels nameks, tots molt semblants a en Cor Petit i Déu, i de les tropes d'en Frízer, compostes per extraterrestres de diversos planetes i amb diversos nivells de força i habilitats amb què els nous protagonistes (Son Gohan, Krilín i Vegeta) mesuren les seves noves forces. 

Als volums 19 i 20 els combats pugen com a mínim un graó i la cosa es posa seriosa, sobretot amb l'arribada de les Forces Especials d'en Gíneu (sí, així es diu a la traducció que ens ocupa). 

Tot i que en japonès, seguint els jocs de paraules que fa l'autor amb els noms dels personatges, els seus components tenen noms alterats de productes lactis, a la traducció catalana es diuen, d'esquerra a dreta i de dalt a baix, Força Brutal, Força Infernal, Força Animal, Força Pura i, al davant, el Capità Gíneu. 

Des del principi ens els presenten com uns éssers més aviat ridículs, perquè els agrada fer posturetes al més pur estil de les sèries japoneses del gènere super sentai, en què els herois disfressats treballen en grup i fan precisament aquestes postures. Tot i així, els components de les Forces Especials d'en Gíneu són d'allò més temibles, i en Frízer els crida precisament perquè acabin d'una vegada amb els inesperadament forts terrícoles i un Vegeta cada cop més poderós.

En el primer combat els toca enfrontar-se a en Força Animal, que té poders psíquics i pot aturar el temps momentàniament, i encara que en Krilín i en Son Gohan aguanten força bé al final hi ha d'intervenir en Vegeta, que el liquida tot decapitant-lo amb facilitat i, com a efecte col·lateral, ajuda directament els seus vells enemics per primera vegada.

Però després els toca en Força Brutal, que és molt per sobre del seu predecessor i obliga en Vegeta, en Son Gohan i en Krilín a lluitar junts per primera vegada, col·laborant i passant-les magres només per sobreviure. 

El combat val a dir que és força espectacular, amb un Vegeta que té alguns recursos però que aviat és superat àmpliament pel rival, i en Son Gohan i en Krilín que s'ho miren fins que es veuen obligats a ficar-s'hi i, en la jugada més ben coordinada del combat, la que veieu a la imatge, el que aconsegueixen és simplement salvar en Vegeta, que consideren un aliat necessari per a fer front a aquests enemics mentre esperen en Goku. 

En certa manera és un combat que recorda el de la colla contra en Nappa a la Terra, pocs volums enrere, amb la curiositat que aquest cop en Vegeta no s'ho mira des de lluny i amb aire de superioritat, sinó que forma part de la "Resistència". 

La sensació continua i fins i tot creix amb l'arribada providencial i esperadíssima d'en Goku, que recupera el protagonisme que havia cedit temporalment als altres i venç en Força Brutal sense suar gaire, deixant-lo inconscient d'un cop.

Encara més: a continuació es desfà d'en Força Infernal, presumptament el més ràpid de l'univers, de qui no arribem a veure què és capaç de fer perquè en Goku el tomba i també el deixa inutilitzat, amb una escena gairebé calcada d'aquella on sostenia un Nappa ja inservible davant la sorpresa de tothom. 

El desplegament de força i habilitats d'en Goku és, doncs, molt semblant al que va fer a la Terra tot just acabat de ressuscitar, encara que aquest cop el reparteixi en dos enemics. Ara bé, per alguna raó la cessió del protagonisme a en Son Gohan i en Krilín devia agradar o bé als lectors o bé a l'autor, perquè al cap de poc tornaria a passar.

No és perquè en Krilín embogeixi i li clavi una pallissa, encara que aquesta imatge ens agradi als que volíem un altre resultat a la semifinal del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials: el que passa és que en Gíneu, en veure de seguida que la força d'en Goku és superior, recorre a la seva tècnica secreta, el canvi de cos, i es veu que no l'havia provat mai, perquè no s'adona que té un greu punt feble: controlar el cos d'una altra persona no és gens fàcil i no se'n pot treure gaire profit. 

Després de diverses caramboles i en plena desesperació, ja que ha perdut l'últim aliat que li quedava quan en Vegeta s'ha carregat en Força Pura, en Gíneu abusa de la tècnica i té un final més aviat humorístic, però tràgic en si mateix, que tots coneixem i que a l'anime va donar lloc a algun capítol de farciment amb la Bulma implicada.

Exacte: el cos d'en Gíneu passa a ser propietat d'una mena de granota namekiana i ell va a parar al cos d'aquest animal, de manera que està condemnat a quedar-s'hi per sempre. Aquest és el trist i patètic final del Capità Gíneu. En conjunt, les seves forces especials podrien haver donat més de si. 

Suposo —i potser estic donant massa crèdit al reconegudament mandrós Toriyama— que és el típic recurs amb què, davant d'un enemic que ens fan pensar que és molt poderós, els protagonistes se'n surten fàcilment i els percebem com més forts del que crèiem. 

El cas és que el cos d'en Goku queda destrossat pels cops rebuts mentre el controlava en Gíneu i ha de passar "uns 50 minuts" (veurem com és bastant més) en una màquina de curació com la que va fer servir en Vegeta al principi de la saga, i els altres tornen a agafar el testimoni, aquest cop ja amb l'esperada aparició del drac de Namek, en Porunga.

Quan en Krilín i en Son Gohan troben les boles aprofitant que en Vegeta fa una becaina no poden fer-lo aparèixer, de manera que decideixen anar a trobar en Dende, que al seu torn ha rebut el permís del Venerable Ancià per a ajudar-los a demanar els desitjos, que s'han de formular en l'idioma de Namek (però curiosament el drac respon en la llengua de la traducció, i en japonès a l'original). 

Tot plegat agafa desprevinguts tant en Vegeta com en Frízer, que ha anat a veure precisament el Venerable Ancià per saber per què les boles de drac "no funcionen". I ens té en tensió, perquè descobrim que el drac original pot concedir 3 desitjos i sembla que no hagin de tenir temps per a demanar-los tots abans no vingui un dels dos poderosos éssers que volen assolir la vida eterna. De fet, mentre es plantegen concedir-la a en Vegeta com un mal menor per tal de fer front a en Frízer, en Porunga marxa i les boles cauen del cel transformades en pedra: el Venerable Ancià ha mort de vell.

I arriba en Frízer, que evidentment està molt empipat i no li costa gaire dur a terme la seva primera transformació, la que el fa augmentar de mida tot mantenint l'aspecte original, de manera que apallissa fàcilment els seus contrincants en imatges brutals com la que podem veure aquí damunt. 

Encara que poc després sabem que en Dende té poders curatius i en Krilín se salva, veure-ho fa emprenyar en Son Gohan, que ofereix un dels seus esporàdics recitals de força i agafa en Frízer per sorpresa, tot i que de seguida se'n recupera i demostra que està molt per sobre del fill d'en Goku, el seu millor amic i un recentment convertit en aliat Vegeta que comença a comprendre el significat de la paraula "por". 

Ara bé, el volum 20 s'acomiada amb l'arribada d'en Cor Petit, que ha ressuscitat amb el primer desig, ha arribat a Namek amb el segon i ha multiplicat enormement la seva força assimilant en Neil, el namek de raça guerrera més fort que quedava i que estava moribund després d'un combat amb en Frízer en què no havia pogut fer res més que guanyar temps per a en Dende.

A la propera ressenya de Bola de Drac veurem com en Frízer és més terrorífic del que hem vist fins ara, i també com arriba en Goku i per fi s'enfronten, però de moment hem tingut un parell de volums força trepidants, l'aparició del drac de Namek (encara que la recerca de les boles de drac no ha estat tan divertida ni original com la primera de totes), almenys un combat realment interessant contra en Força Brutal i el retorn d'un personatge estimat des de l'Altre Món. I, evidentment, en Frízer en acció.