Harry Potter i Naruto: sospitoses semblances

Ja fa molt de temps que hi penso i que havia decidit fer una entrada al respecte, i cada cop ho veia més clar, fins al punt que no m'estranyaria gens que algú ja se n'hagués adonat i n'hagués parlat. Si és així -que tampoc no em sorprendria, perquè no és que jo sigui cap llumenera-, us asseguro que ni tan sols ho he consultat, així que qualsevol semblança amb entrades de blog similars serà pura coincidència.

El que no sé si és coincidència o hi ha alguna cosa oculta al darrere és el fet que, repassant tota la història de la saga literària Harry Potter i del manga Naruto hi ha unes quantes semblances que m'han anat cridant l'atenció amb els anys i que aquí em disposo a repassar. Ja aviso que, per la naturalesa del tema, hi haurà molts spoilers i de molt importants.

Comencem pel principi de les vides dels seus protagonistes: en Naruto no va conèixer els seus pares perquè es van sacrificar per salvar-lo (i salvar la vila de Konoha) quan era un bebè. D'allò li'n va quedar una marca, en aquest cas un segell de chakra a la panxa que va permetre afeblir l'enemic.

En Harry Potter també va perdre els pares quan era un bebè, i també es van sacrificar per salvar-lo. A ell, però, la marca li va quedar al front, després de repel·lir en Voldemort sense adonar-se'n i fer-li perdre el cos i, per tant, també treure-se'l de sobre temporalment.

Tant a Naruto com a Harry Potter tenim un protagonista clar, que surt al títol de l'obra, però totes dues històries són força corals, és a dir que hi ha molts personatges i de molt pes, on de vegades els secundaris sembla que siguin gairebé protagonistes. Tanmateix, hi ha un clar trio de personatges principals.

Fomenten valors com l'amistat, l'esforç, el treball en equip... i fins i tot coincideixen en què ens mostren els anys de formació dels protagonistes, a Naruto amb l'acadèmia de ninges i els nivells i a Harry Potter amb els cursos de Hogwarts.

I què me'n dieu, de les residències de Harry Potter i els clans de Naruto? A la primera hi ha Gryffindor, Hufflepuff, Ravenclaw i Slytherin, totes elles amb fundadors llegendaris. Hi veig paral·lelismes amb els clans familiars del manga d'en Masashi Kishimoto.

Sense anar més lluny, es considera que a Naruto hi ha 4 clans nobles, més importants que els altres, i un d'ells, el dels Uchiha, més fosc, aïllat i amb membres que tenien tendències malvades... que resulta que no sempre actuaven amb mala fe i, fins i tot, poden despertar moltes simpaties. Algú més veu les semblances entre Slytherin i el clan Uchiha?

Un dels seus membres, precisament, era l'Orochimaru, un ésser caracteritzat amb elements de serp que controla membres d'aquesta espècie i fins i tot s'hi transforma, li'n surten de la boca, en surt ell de dins i altres coses estranyes.

Paral·lelament, un antic membre de la residència Slytherin de Hogwarts és en Voldemort, que a la saga Harry Potter apareix de vegades amb la seva mascota, la serp gegant Nagini, i té trets facials com de rèptil, també.

Acabaré amb una nota més alegre: com acostuma a passar, a les històries comercials, per al gran públic, hi ha històries d'amor. Triangles, especulacions per part dels fans... i a Naruto i Harry Potter no podia ser diferent.

No sé quanta gent volia que en Naruto acabés amb la noia dels seus somnis, la Sakura. Almenys jo no. A mi m'agradava més la tímida Hinata Hyûga, que cada cop que el veia es moria de vergonya. Ja s'ho va fer venir bé, l'autor del manga, per fer que ens l'estiméssim alhora que la vèiem fer-se més forta i superar la seva timidesa.

És una situació i una evolució que em recorda molt la de la Ginny Weasley, que a Harry Potter té la mateixa actitud envers el protagonista -amb alguns xicots entremig, això sí-, i que no és pas la Hermione, que tothom esperava que fos la parella d'en Harry, o almenys és el que semblava que passaria al principi de la història.

Suposo que alguna semblança més hi deu haver, entre les dues històries. Com per exemple que la màgia de Harry Potter s'assembla a les jutsu o tècniques ninja de Naruto, o que tant l'obra de la J.K. Rowling com la d'en Masashi Kishimoto acaben amb un epíleg on veiem els protagonistes de grans i amb fills. Però trobo que ja ha quedat clar el que volia dir. I hi insisteixo: no he mirat si algú més ho pensa, si és tan evident que tothom ho sap o si hi ha hagut plagi en alguna de les direccions.

Lectures: Naruto Gaiden - Nanadaime Hokage to Akairo no Hanatsuzuki

Quan estava a punt d'agafar el vol de tornada del Japó -sí, que ja sabeu que vaig ser al Japó a l'estiu, en sóc conscient...- des de l'aeroport de Narita, vaig entrar, per fer temps, en una llibreria, i vaig veure-hi per casualitat un volum del qual no m'havia preocupat en tot el viatge. 

Ràpidament vaig buscar informació, aprofitant el wi-fi gratuït, i vaig trobar que el més recent que se n'havia dit era que Planeta Cómic no hi estava interessada. Doncs bé, pel que al canvi no arribava a 4 euros vaig pensar "per què no?", i me'l vaig comprar. Al capdavall és autoconclusiu i em feia gràcia llegir-lo, encara que fos en japonès. Per cert, si no heu llegit l'obra original, aviso que hi ha spoilers respecte a aquella -no tant respecte al volum en si-. En aquest cas és inevitable.

Això va ser a l'agost, i en vaig posposar la lectura, però ara m'he afanyat a fer-la perquè tot just al recent XXII Saló del Manga de Barcelona l'editorial que va heretar la llicència de Naruto va anunciar, ara sí, que en trauria aquest volum extra, Naruto Gaiden: Nanadaime Hokage to Akairo no Hanatsuzuki. 

No vaig voler llegir res sobre el seu argument, només sabia que se situava a l'època que ens mostraven al darrer capítol del volum 72 i final de Naruto, és a dir al cap d'uns anys de l'última batalla, amb tots els personatges ja adults i el protagonista duent a terme les seves desitjades funcions com a Setè Mestre Hokage. Ens ensenyaven, també, que el seu fill Boruto havia heretat el seu caràcter trapella i el feia anar de bòlit.

Però aquest volum extra, perquè gaiden en japonès vol dir això, "història extra" o spin-off, m'ha sorprès totalment en posar com a protagonista la Sarada, la filla de la Sakura i en Sasuke. Però també és lògic: en Boruto té una pel·lícula i una seqüela en còmic, que no crec que arribi a seguir perquè no l'ha fet en Masashi Kishimoto.

Aquest volum, en canvi, sí, i se centra en la cerca d'en Sasuke per part de la noia, que no l'ha vist des que té ús de raó perquè sempre està en alguna missió important que li impedeix anar a fer-li visites. Una premissa una mica agafada pels pèls, sobretot perquè és impossible que durant anys no es pugui agafar ni un dia, però bé.

En aquest viatge que esdevé un viatge també de cerca dels orígens, les arrels i la veritat sobre el seu passat, i que amb el mateix motiu -però d'una manera humorística- en realitat havia proposat la Chôchô, filla d'en Chôji, no només ens trobarem això, sinó que els destins dels protagonistes conflueixen perquè sorgeix un nou enemic, que assegura que es diu Shin Uchiha, vol ressuscitar els Akatsuki i se serveix de clons de si mateix per tal de viure eternament i dur a terme els seus plans.

No seria un manga d'en Naruto si no hi sortís ell, i els seus fans en poden gaudir més que mai per la superioritat que d'adult continua demostrant, ara més centrat i tranquil, i savi. És un canvi interessant que a l'últim capítol del manga original només vam poder albirar.

També s'aprofita, a través de la seva figura, per a recordar en forma de flashbacks moments emblemàtics de la història, no tants com per cansar, però sí que van bé per a refrescar la memòria i hi encaixen d'allò més bé.

La Sakura, és clar, també hi apareix, en un paper secundari però mostrant, com en Naruto, que l'impressionant progrés que li havíem vist a l'obra original l'ha dut a ser una kunoichi excel·lent i segura de si mateixa.

Naruto Gaiden: Nanadaime Hokage to Akairo no Hanatsuzuki és una mena d'epíleg extra d'un manga que per a mi ja era excel·lent. Potser no era necessari, però complementa bé i ofereix dosis de misteri, acció, drama, humor i aprofundiment en els personatges, especialment els nous.

L'únic problema, potser, és que em fa la sensació que és com una pel·lícula convertida en manga, perquè és una història autoconclusiva i la trama avança molt més ràpid del que era habitual a les sagues del còmic. Es podria haver estirat més tot plegat, i l'enemic potser té gust de poc per aquest motiu. Però en general és una lectura satisfactòria i molt recomanable per als fans de Naruto. Si en Boruto té la seva pel·lícula, aquesta és la de la Sarada.

Lectures: Naruto

Ha acabat al Japó, i com que és una d'aquelles obres que la gent comenta sense tenir en compte que està fent spoilers als que, com jo, tenim costum de seguir els còmics al ritme dels volums traduïts, m'he vist obligat a llegir en pantalla —cosa que no m'agrada, per diverses raons— el tram final per tal d'acabar alhora que els més impacients, i com que ja n'he llegit el final aprofito per a fer la ressenya del conjunt d'un dels meus manga preferits, l'únic shônen realment llarg que he seguit en els darrers anys. 

No ha estat fàcil, llegir-lo. Per una qüestió idiomàtica, perquè vaig començar la col·lecció quan Glénat, en un moviment sorprenent, atès que havia editat altres còmics en català però gairebé sempre amb la tirada que tenien les obres gràcies a la versió animada emesa a Catalunya, va decidir que Naruto, d'en Masashi Kishimoto, també havia de sortir en llengua catalana. 

Comercialment, com tantes altres coses que va fer la ja desapareguda editorial, va ser una mala decisió (mercat petit, mai no se n'havia emès l'anime en català, diversos volums per darrere de l'edició en castellà, etc.), i quan la companyia va perdre les llicències de l'editorial japonesa Shûeisha va ser Planeta DeAgostini, ara Planeta Cómic, qui es va quedar Naruto. 

Mesos de silenci respecte al que passaria amb l'edició catalana van fer minvar els ja escassos lectors que tenia en aquest idioma, i és natural, perquè no és una empresa excessivament sensible respecte al nostre país i la seva cultura, però al final —diuen les males llengües que un contracte hi obligava— l'editorial barcelonina va anunciar que també continuaria en català i, aquí reconec que em va sorprendre molt positivament, acceleraria la periodicitat d'aquesta edició per tal d'equiparar-la a la castellana, com ha estat el cas. Panini, per la seva banda, es va quedar Bleach, però n'està editant un volum a l'any, allunyant-la cada cop més de l'edició en castellà, en el que sembla una rebequeria que confirmaria els rumors sobre aquesta obligatorietat contractual, segons el meu parer.

Ja em perdonareu la llarga introducció, que encara no acaba, però he pensat que era necessària. El cas és que des del volum 55, que es va fer esperar moltíssim, i si no hi ha cap daltabaix fins el que serà el volum 72 i últim, Naruto duu el segell de Planeta, ara amb el "cognom" DeAgostini però quan acabi, el 2015, amb "Cómic". 

Potser no l'ha llegit gaire gent, en català. Diuen que som un parell de centenars de persones a tot estirar. Però des que va arribar al volum 57, amb què va superar Inu-yasha, va esdevenir el manga més llarg editat mai en català, que es diu aviat. I dubto que n'arribem a veure cap que se li acosti.

Trobo que és important, i me n'alegro, que tinguem en la nostra llengua un dels manga més importants de tots els temps. Potser el qualificatiu de "nou Bola de Drac", que s'ha assignat massa sovint de manera equivocada, pertany amb més motiu a One Piece, que ja fa temps que és el manga més popular i venut de la història, però Naruto no queda gaire enrere. 

No n'hi ha per a menys. Estem parlant d'un títol que s'ha publicat a la Shônen Jump, la revista japonesa de referència pel que fa a shônen o manga per a nois, entre 1999 i 2014, 15 anys gairebé ininterromputs que han donat lloc també a dues sèries d'animació, una colla de pel·lícules i un fotimer de videojocs, entre altres productes com ara spin-offs. 

I, ara sí, entrem en matèria. Sense rebentar res, caldria parlar de l'argument per si hi ha cap lector del bloc que no el conegui o que en tingui només una idea vaga. 

Naruto és la història de l'aprenent de ninja Naruto Uzumaki, que viu a la Vila Oculta de Konoha, del País del Foc, un dels que formen el món fantàstic i atemporal en què té lloc aquesta llarguíssima i èpica aventura. Comença amb 12 anys, és entremaliat, maldestre i mal estudiant i els altres li fan el buit perquè a dins hi duu segellat el Kyûbi, un monstre que anys enrere va atacar la vila. Però com que té un caràcter alegre mai no defalleix ni perd el somriure, i està convençut que algun dia serà un ninja digne d'esdevenir Hokage o líder dels ninges del País del Foc i obtindrà el reconeixement d'aquells que sempre, per ignorància i por, l'han deixat de banda.

Al seu costat hi ha els altres dos membres de l'Equip 7, o Equip Kakashi, que són en Sasuke Uchiha, un geni, un prodigi, però esquerp i taciturn, i la Sakura Haruno, enamorada d'en Sasuke en secret i amb rampells temibles de què acostuma a ser víctima en Naruto, que li va al darrere malgrat això, de la mateixa manera que considera en Sasuke el seu rival però també el seu millor amic, sentiment no correspost.

El món de Naruto és extremament ric en personatges, tant a Konoha com a la resta de territoris que apareixen durant la història, i l'autor els caracteritza gairebé tots amb un nivell de detall i profunditat, fent que cadascun d'ells sigui únic i prou diferent dels altres, que és un dels punts forts de l'obra i un dels motius pels quals m'agrada tant. 

No és estrany ni infreqüent que durant uns quants capítols no aparegui el protagonista, i en canvi l'acció se centri en els combats d'altres personatges, sovint també en forma de flaixbacs que lliguen amb els esdeveniments del present i alhora ens permeten aprofundir en els anys de joventut dels personatges més veterans. 

  

Són desenes i desenes de personatges prou importants, tots ells amb un o més moments de glòria, en el que es podria dir que és una obra coral, característica que celebro i que trobo a faltar, ho he dit més d'un cop, en d'altres obres similars com ara Bola de Drac, tan centrades en el seu protagonista.

Com que fer una pinzellada dels més importants seria una tasca gairebé impossible, en part perquè la selecció seria massa difícil de dur a terme, sí que esmentaré que els meus preferits són en Shikamaru, la Tsunade, en Rock Lee i la Hinata, tots ells secundaris de luxe.  

Feta aquesta peculiar presentació dels personatges, cal parlar de l'argument o la sinopsi. De què va, Naruto? Doncs és la història del seu protagonista, sí, però en general és la història de la seva missió, que consisteix a recuperar el seu amic Sasuke després que un malentès el converteixi en un temible enemic —és l'únic spoiler que faig, però pertany al tram inicial del còmic—, i pel camí s'enfronta a un seguit d'altres enemics que posen en perill la pau al món. 

Mitjançant la força latent que li proporciona el monstre que duu dins, així com la bonhomia i un coratge que neix del seu caràcter imprudent i despreocupat, i gràcies també al seu optimisme i la seva perseverança, aconsegueix fer créixer sense parar el nombre d'aliats que li faran costat en veure que, efectivament, es va transformant en l'heroi que sempre havia dit que seria. Fins i tot alguns dels seus enemics acaben convençuts per les seves idees i li permeten tirar endavant. 

Però no tot són flors i violes. Hi ha morts, malentesos, moments dramàtics (esquitxats per gags humorístics sàviament col·locats per part de l'autor), i moments de molta tensió. Sobretot, Naruto és un manga de combats èpics, amistat, valors com l'esforç i la lleialtat i un missatge esperançador però no ensucrat, i situat en un món ric en conceptes relacionats amb les jerarquies i tècniques ninja (les jutsu), tan diverses com els seus personatges i les habilitats que aquests tenen. 

Però també és una crítica a la guerra en general, al fet que l'organització del món ninja en què se situa està pensada per a mantenir la pau a través de l'amenaça, les aliances que sempre perjudiquen terceres parts i les mentides, que destrossen famílies i pobles. El cicle inacabable d'odi i venjança és també un dels temes principals d'una obra que té més capes de profunditat del que es podria esperar d'un shônen comercial pensat per a entretenir i prou.

Ara bé, no és un manga perfecte. Li trobo, en principi, dos problemes, o almenys són dos els que a mi m'han semblat les febleses d'una obra mestra: per una banda, l'allargament de la trama fa que en alguns moments sigui difícil de seguir, perquè la complexitat d'una història —i aquesta, per la seva durada i la diversitat dels personatges, ho és— esdevé una arma de doble tall: rica i interessant (fa la sensació que tot estava ben lligat des del principi, i amb tants detalls no era pas feina fàcil) i confusa a la vegada. El mateix es pot dir dels combats: de vegades cal mirar-se'ls dues vegades per tal d'entendre què hi ha passat, al marge de la seva espectacularitat i bellesa. L'altre problema és la tendència de l'autor a recórrer als diàlegs filosòfics, prou ambigus com perquè costin d'entendre i la seva traducció no hagi estat mai fàcil. 

Pel que fa a la trama en si, i com passa sempre en aquests casos, molts seguidors consideren que els últims anys eren sobrers i avorrits. També es diu de Bola de Drac i d'una manera més radical, amb moltíssims lectors i televidents situant el punt ideal de finalització en el moment que en Goku es feia gran, quan l'obra era a un terç del total. Jo, ja ho vaig dir, el situo al final de la saga d'en Cèl·lula.

En canvi, potser perquè sóc de veure les coses amb bons ulls, he gaudit molt amb Naruto fins al final, malgrat les crítiques que feia més amunt, que no han fet que la història em semblés gens avorrida durant el que hauran estat 72 volums. Tanmateix admeto que al final la trama s'ha allargat més del que calia, que semblava que l'autor volgués esprémer l'argument fos com fos, i ja parlant del final pròpiament dit (sense spoilers), trobo que responia a una situació que esperaven els fans, però que a hores d'ara ja no calia. M'ha entretingut i emocionat? Molt. Però reconec que el fil s'ha estirat massa. El final, preciós i ben lligat, ho compensa tot.

Són molts volums per a recomanar una obra a algú que l'ha de començar des del principi, però ho faré igualment, perquè és un shônen amb tots els ingredients que es necessiten per a l'èxit d'aquest demogràfic i més. Per una història més que interessant, un munt de personatges entranyables (i carismàtics enemics que mai no són dolents del tot i ens permeten identificar-nos amb ells fins a cert punt), combats espectaculars, una mitologia rica, sorprenents girs de guió i un dibuix atractiu des del principi fins al final, tot i la clara evolució que hi veiem en comparar els dos extrems. Com a mínim és un dels manga més importants de la història i un fenomen mundial ben justificat.

 

Lectures: Naruto 19

La lectura que vull comentar avui pot sorprendre perquè no es tracta d'un còmic únic ni de la nova entrega d'una col·lecció de la que hagués parlat abans, però tot té una raó de ser. Naruto és una obra enormement comercial, i això significa que no és un còmic profund i d'aquells que guanyen premis més enllà del seu àmbit, però també vol dir que té unes qualitats que atreuen grans masses de públic.

L'han anomenat en alguna ocasió "la nova Bola de Drac" i jo no hi estic del tot d'acord, perquè si bé ja l'ha superat en extensió, Naruto és completament diferent. A Bola de Drac, que sabeu que m'encanta, sempre era en Goku qui treia les castanyes del foc als altres, per més que els seus companys l'ajudessin més o menys en els combats, però Naruto és una història coral on desenes de personatges ens poden sorprendre a cada volum i sempre tenen alguna cosa a dir. És per això que també m'agrada molt i no la considero excessivament inferior en importància a les obres imprescindibles com les d'en Tezuka, per posar un exemple.


Però per què parlo del volum 19 si no havia tocat abans la sèrie? Doncs per diversos motius. Naruto té moments tirant a avorridots, d'aquells de molta xerrera, per bé que afortunadament no duren gaire, i hi ha toms amb una mica de tot, però el 19 és d'allò més trepidant, l'acció és contínua i el combat que hi té lloc és espectacular. D'acord, hi té alguna cosa a veure que la protagonista d'aquesta entrega sigui un dels meus personatges preferits, la Tsunade.

També és veritat que es tracta d'una part de la història que no coneixia en absolut, malgrat que per motius professionals m'he menjat spoilers dels sis o set volums anteriors abans de llegir-los i també del que vindrà després, i a sobre també em toca treballar amb els toms japonesos pràcticament al ritme d'aparició al seu país d'origen. Però tot i així encara em quedava una franja d'esdeveniments que no coneixia, tot i que podia imaginar-me'ls perquè en sabia el resultat, i aquest volum 19 s'emmarca en aquests pocs llibres que m'estan oferint informació completament nova.

Ara, deixant de banda el meu cas especial, recomano el número 19 a qualsevol seguidor de Naruto que encara no hi hagi arribat i a qui estigui pensant a deixar la col·lecció, que espero que no sigui gaire gent. Però si n'hi ha, els dic que tinguin paciència, que la cosa s'anima i que aquesta entrega és per no oblidar. Potser m'he flipat, és molt probable, però aquest número m'ha agradat molt i volia fer-vos-en partíceps.