Visita al Museu Osamu Tezuka

Si el Museu Ghibli era un dels punts de pelegrinatge otaku que volia visitar en el meu viatge al Japó, pel que fa al manga el lloc que no em podia perdre era el que protagonitza la crònica d'avui, el Museu Osamu Tezuka, dedicat al Déu del Manga (1928-1989), l'home que va fer que el còmic japonès fos com és ara, una persona incansable que va crear centenars d'obres, entre les quals Astroboy, Black Jack, Hi no tori, Buda, Adolf...

Situat a la petita ciutat de Takarazuka, lloc d'origen del gènere de teatre del mateix nom, en què tots els papers són representats per dones (sembla que al Déu del Manga li encantava i això es va reflectir en obres com Ribbon no Kishi -La princesa caballero en castellà-) i les fans, que corren pel carrer per veure si se les troben -comprovat- també, és un museu acollidor i ple de coses interessants.

En realitat, si des de l'estació de tren agafem el carrer Hana no michi (Camí de les flors), al final del qual hi ha el museu i una mica abans el famós teatre, trobem homenatges a l'obra immortal del mestre.

I abans d'entrar al museu ens estarem uns minuts fent fotos dels preciosos detalls que hi ha a la part de fora, amb la gran estàtua del Fènix -protagonista d'un dels meus manga preferits- com a element més destacat, però també fictícies empremptes de les mans i els peus d'alguns dels personatges més importants de l'extensíssima bibliografia de l'autor.

Un cop dins, l'entrada ja ens deixa bocabadats amb tot de colors i figures, i en aquest museu, al contrari del que passa amb el dedicat a l'Studio Ghibli, es pot fotografiat TOT. El preu, 700 iens per visitant adult, ben assequible.

Superats els primers minuts amb la boca badada, passem a l'espai en què s'exposen, en càpsules de vidre allargades, tot de fotografies de la vida de l'autor, objectes personals, exemples d'obres seves, influències (per exemple, la ja coneguda i innegable de Disney)... que ens permeten repassar la seva història, tot i que els textos estan únicament en japonès.

En aquest punt nosaltres vam aturar el recorregut per a entrar a veure la projecció del dia, que era un curt anomenat Osamu to Musashi, dirigit pel famós director Rintaro, en què se'ns explica amb imatges i molt esporàdics textos sobreposats un relat sobre el petit Osamu i el seu interès pels insectes i dibuixar manga, dues de les seves passions d'infantesa. 

Abans de començar la projecció, però, mirada cap amunt i altre cop al·lucinant amb els dibuixos del sostre.

Tot el museu és ple de detalls: les parets, les portes de l'ascensor i fins i tot els lavabos! Increïble...

El recorregut en el nostre cas va continuar a la planta de dalt, on hi havia l'exposició temporal dedicada a l'Ultraman -personatge pel qual no tinc cap interès-, on vam fer una mica el ximple, després foto a la màquina purikura temàtica i pas per la botiga del museu -cara com totes les botigues de museu, però l'únic lloc on he vist marxandatge del mestre en tot el viatge- on em vaig comprar tots els punts de llibre que hi havia i els dos volums extra d'Astroboy, inèdits en castellà per la desaparició de Glénat/EDT -que havia dit que els publicaria però ho va posposar tant que ens en vam quedar sense- i que no trobava ni en anglès ni en japonès, però en comprar-los allà almenys els tinc nous de trinca.

La part que quedava a la planta de dalt era la biblioteca, on es podien agafar obres de l'autor i llegir-les allà (res de préstecs) i on hi havia exemples de traduccions a diversos idiomes, una zona de jocs senzills d'ordinador, el bar ambientat en Jungle Taitei (Kimba, el lleó blanc) i una paret plena de volums de diverses obres del sensei.

La visita va acabar amb la planta -1, dedicada a l'animació, perquè Osamu Tezuka, a més de ser el pare del manga modern i influència per a generacions d'autors contemporanis i posteriors, també va ser pioner en l'anime tal com el coneixem, entre altres coses en el format de sèrie setmanal, que es va estrenar amb l'adaptació d'Astroboy.

En aquesta planta hi ha un petit taller d'animació que ens permet provar ximpleries que consisteixen en combinar clips d'animació, parts del cos de diversos personatges i coses així en uns ordinadors. Aquesta part me l'esperava diferent. Em sembla que antigament era més analògica i interessant i després la van modernitzar.

Sigui com sigui el museu em va agradar moltíssim, repetiria si tornés al Japó i em va deixar impressionat amb tants detalls, colors, imatges... No se l'hauria de perdre ningú. I si Osamu Tezuka és el vostre dibuixant preferit, o un d'ells, com en el meu cas, encara menys.

25 anys sense Osamu Tezuka, el Déu del Manga

El 9 de febrer, que quan es publica aquesta entrada és ahir, es commemoraven els 25 anys de la desaparició del mestre Osamu Tezuka, també conegut com a "Déu del Manga" (manga no kami-sama) gràcies a la seva enormement prolífica carrera però sobretot per les abundants i importantíssimes aportacions que va fer a la indústria del manga i també de l'anime, sense deixar de banda la innegable influència que va tenir la seva manera de fer en les següents generacions d'autors de còmics del Japó, fins al punt que també se'l considera el pare del manga tal i com el coneixem.

Osamu Tezuka (1928-1989, curiosament els mateixos anys que va durar l'era Shôwa japonesa) va estudiar Medicina però no la va exercir, sinó que va reorientar brutalment la seva carrera cap al món del còmic i posteriorment de l'animació.

Influït per les pel·lícules tant d'imatge real com animades que venien d'Occident, concretament dels Estats Units, l'adolescent Tezuka ja va començar a dibuixar còmics, que distribuïa entre els companys de classe, quan anava a l'escola. Més endavant va revolucionar la indústria en introduir-hi una cosa que fins llavors no s'estilava: els story manga, és a dir els manga amb històries més aviat llargues, que cobrien molt més que les típiques tires de quatre vinyetes.

 
Però aquest terme també fa referència a altres elements que va començar a fer servir a les pàgines dels seus còmics: un llenguatge força cinematogràfic, amb zooms, línies cinètiques i en general uns dissenys d'allò més dinàmics, malgrat que també molt infantils i que recordaven una de les seves grans influències, els dibuixos de Disney.

Els seus primers èxits, que no van ser precisament moderats, inclouen obres que ens han arribat traduïdes com ara La nueva isla del tesoro (1947) Lost World (1948), Metropolis (1949), Next World (1951) o Jungle Taitei (1950-1954, la versió animada de la qual va ser la primera sèrie de dibuixos en color del Japó), però el mestre Tezuka és sobretot conegut per un títol molt representatiu i comercial anomenat Tetsuwan Atom (1952-1968) o, com es coneix millor internacionalment, Astroboy.

Protagonitzat per un nen robot i situat en el "futur" 2003, és un manga que llegit ara es fa una mica feixuc i es veu profundament naïf (ho podeu comprovar a l'edició parcial que en va fer Glénat en castellà), però va ser un autèntic èxit comercial i a partir de 1963 es va convertir en la primera sèrie animada (encara en blanc i negre) produïda segons els estàndards que des de llavors serien la norma en l'animació japonesa, tant en durada com periodicitat.



Osamu Tezuka va ser el responsable de la difusió, i sovint també la creació, d'una pila de gèneres i subgèneres dins el manga, perquè va tocar de tot: des del manga d'aventures per al públic masculí infantil (shônen) fins al manga romàntic per a noies (shôjo) exemplificat per Ribbon no Kishi (1953-1956, publicada en castellà com a La princesa caballero), i més endavant, com que els seus lectors creixien i demanaven històries adaptades a la seva maduresa, va crear una gran quantitat de títols per a adults que van satisfer aquella demanda i van passar a la història com a imprescindibles per a qualsevol lector no només de manga, sinó de còmics en general, com Adolf (1983-1985), Buda (1972-1983), Ayako (1972-1973), MW (1976-1978), Oda a Kirihito (1970-1971), El libro de los insectos humanos (1970-1971), Black Jack (1973-1983) o Fénix (1956-1989, inacabada), aquestes dues probablement les meves preferides.

Osamu Tezuka era un home tot terreny, capaç d'explicar qualsevol mena d'història, també algunes d'eròtiques, adaptant-se al públic a què s'adreçava tant en termes argumentals com gràfics. Als manga per a adults, per exemple, empra un estil més esbelt i amb més detalls, sense perdre però el seu grafisme característic ni tampoc alguns gags marca de la casa, fins i tot en les històries més dramàtiques.

Però al conjunt de la seva obra detectem reflexions sobre temes recurrents com ara la conservació de la natura, el valor de la vida tant humana com animal i vegetal, el conflicte entre la part bona i la malvada de les persones o el mateix concepte de l'amor.

Era un home que mai no es cansava de treballar i provava coses noves contínuament tot demostrant una imaginació desbordant. Per exemple va liderar publicacions com la COM, de manga experimental, i en el camp de l'animació va crear la seva pròpia productora, Mushi Production, amb què va animar diversos dels seus còmics després que l'empresa d'animació on treballava, la gran Toei, no li renovés el contracte. Entre ells destaca Cleopatra, de 1970, que és la primera pel·lícula animada de la història classificada X als Estats Units.

Tot plegat li va donar més d'un disgust econòmic (el 1973 Mushi Pro va fer fallida i des de 1977 n'existeix una altra amb el mateix nom, però l'hereva és Tezuka Productions, en marxa des de 1968 i parcialment propietat del fill del mestre, en Macoto Tezuka), encara que quan el 1989 va morir a la prematura edat de 60 anys a causa d'un càncer d'estómac se'n va anar amb més de 700 obres publicades i un total de més de 150.000 pàgines, i evidentment havent influït diverses generacions de nous mangaka.

A més de les característiques de l'obra d'Osamu Tezuka que ja he citat, vull destacar també el que es coneix com el Tezuka Star System, que consisteix en un conjunt de personatges que apareixen en una pila dels seus títols, duent a terme diferents papers però sovint conservant els seus noms, com ara en Shunsaku Ban (l'home del bigoti blanc), en Ham Egg (el del somriure sospitós de dalt a la dreta) o l'Acetylene Lamp (el de les ulleres amb una espelma al cap). Però no només això, sinó que alguns dels més emblemàtics, com l'Astroboy o en Black Jack, també fan aparicions estel·lars, de vegades, en forma de cameo.

En aquesta entrada on he citat només algunes de les moltíssimes obres de Tezuka no he dit res del Déu del Manga que no s'hagi dit abans, i de fet moltes de les coses ja les havia dit més o menys en les diverses entrades que he dedicat a ressenyar lectures de les seves obres, però volia fer un petit homenatge al meu autor de manga preferit ara que s'han complert 25 anys de la seva desaparició. Si en només 40 anys de carrera va fer tantíssima feina, qui sap quantes noves obres mestres ens hauria donat si hagués viscut un parell de dècades més...

Quan penso en aquest senyor sento tristesa, encara que no vaig conèixer la seva existència fins molt després de la seva mort, i alhora agraïment per les grans estones que em fa passar cada cop que llegeixo alguna de les seves obres.

Per desgràcia moltes d'aquestes no s'han venut gaire bé al nostre mercat, que fuig dels clàssics i els estils de dibuix que no siguin els actuals, i les editorials del nostre país han après a no arriscar-s'hi gaire veient com la que sí que ho feia, Glénat, hi va perdre molts diners (mentre Planeta va apostar per les obres adultes, les que podien atraure el gran públic, l'editorial d'origen francès ens va dur coses més obsoletes, que el públic no va digerir bé), però de tant en tant encara ens sorprenen amb alguna llicència (com la més recent, Apollo no uta, d'ECC Ediciones) que als que sabem apreciar el que és bo ens permet tenir una ració més de la màgia d'aquest home.

Tanmateix, entre les raons comercials i la seva carrera tan prolífica podem afirmar que mai no ens les acabarem totes. Si més no en versió traduïda. I si no sempre ens quedarà visitar el seu museu a Takarazuka, la localitat on va créixer, que és un dels meus objectius irrenunciables per quan, per fi, pugui visitar el Japó per primera vegada.