Visita al Museu Osamu Tezuka

Si el Museu Ghibli era un dels punts de pelegrinatge otaku que volia visitar en el meu viatge al Japó, pel que fa al manga el lloc que no em podia perdre era el que protagonitza la crònica d'avui, el Museu Osamu Tezuka, dedicat al Déu del Manga (1928-1989), l'home que va fer que el còmic japonès fos com és ara, una persona incansable que va crear centenars d'obres, entre les quals Astroboy, Black Jack, Hi no tori, Buda, Adolf...

Situat a la petita ciutat de Takarazuka, lloc d'origen del gènere de teatre del mateix nom, en què tots els papers són representats per dones (sembla que al Déu del Manga li encantava i això es va reflectir en obres com Ribbon no Kishi -La princesa caballero en castellà-) i les fans, que corren pel carrer per veure si se les troben -comprovat- també, és un museu acollidor i ple de coses interessants.

En realitat, si des de l'estació de tren agafem el carrer Hana no michi (Camí de les flors), al final del qual hi ha el museu i una mica abans el famós teatre, trobem homenatges a l'obra immortal del mestre.

I abans d'entrar al museu ens estarem uns minuts fent fotos dels preciosos detalls que hi ha a la part de fora, amb la gran estàtua del Fènix -protagonista d'un dels meus manga preferits- com a element més destacat, però també fictícies empremptes de les mans i els peus d'alguns dels personatges més importants de l'extensíssima bibliografia de l'autor.

Un cop dins, l'entrada ja ens deixa bocabadats amb tot de colors i figures, i en aquest museu, al contrari del que passa amb el dedicat a l'Studio Ghibli, es pot fotografiat TOT. El preu, 700 iens per visitant adult, ben assequible.

Superats els primers minuts amb la boca badada, passem a l'espai en què s'exposen, en càpsules de vidre allargades, tot de fotografies de la vida de l'autor, objectes personals, exemples d'obres seves, influències (per exemple, la ja coneguda i innegable de Disney)... que ens permeten repassar la seva història, tot i que els textos estan únicament en japonès.

En aquest punt nosaltres vam aturar el recorregut per a entrar a veure la projecció del dia, que era un curt anomenat Osamu to Musashi, dirigit pel famós director Rintaro, en què se'ns explica amb imatges i molt esporàdics textos sobreposats un relat sobre el petit Osamu i el seu interès pels insectes i dibuixar manga, dues de les seves passions d'infantesa. 

Abans de començar la projecció, però, mirada cap amunt i altre cop al·lucinant amb els dibuixos del sostre.

Tot el museu és ple de detalls: les parets, les portes de l'ascensor i fins i tot els lavabos! Increïble...

El recorregut en el nostre cas va continuar a la planta de dalt, on hi havia l'exposició temporal dedicada a l'Ultraman -personatge pel qual no tinc cap interès-, on vam fer una mica el ximple, després foto a la màquina purikura temàtica i pas per la botiga del museu -cara com totes les botigues de museu, però l'únic lloc on he vist marxandatge del mestre en tot el viatge- on em vaig comprar tots els punts de llibre que hi havia i els dos volums extra d'Astroboy, inèdits en castellà per la desaparició de Glénat/EDT -que havia dit que els publicaria però ho va posposar tant que ens en vam quedar sense- i que no trobava ni en anglès ni en japonès, però en comprar-los allà almenys els tinc nous de trinca.

La part que quedava a la planta de dalt era la biblioteca, on es podien agafar obres de l'autor i llegir-les allà (res de préstecs) i on hi havia exemples de traduccions a diversos idiomes, una zona de jocs senzills d'ordinador, el bar ambientat en Jungle Taitei (Kimba, el lleó blanc) i una paret plena de volums de diverses obres del sensei.

La visita va acabar amb la planta -1, dedicada a l'animació, perquè Osamu Tezuka, a més de ser el pare del manga modern i influència per a generacions d'autors contemporanis i posteriors, també va ser pioner en l'anime tal com el coneixem, entre altres coses en el format de sèrie setmanal, que es va estrenar amb l'adaptació d'Astroboy.

En aquesta planta hi ha un petit taller d'animació que ens permet provar ximpleries que consisteixen en combinar clips d'animació, parts del cos de diversos personatges i coses així en uns ordinadors. Aquesta part me l'esperava diferent. Em sembla que antigament era més analògica i interessant i després la van modernitzar.

Sigui com sigui el museu em va agradar moltíssim, repetiria si tornés al Japó i em va deixar impressionat amb tants detalls, colors, imatges... No se l'hauria de perdre ningú. I si Osamu Tezuka és el vostre dibuixant preferit, o un d'ells, com en el meu cas, encara menys.

Lectures: Astroboy

Queda molt bé, parlar de l'Osamu Tezuka, el Déu del Manga, el pare del manga tal com el coneixem, un autèntic referent per a generacions de dibuixants de còmic del Japó i l'autor de centenars d'històries que ens han commogut i que, en molts casos, ens han arribat perquè eren històries adultes, de to més fosc i dur, i algunes editorials han cregut en el poder d'atracció que podien exercir en el públic no lector de manga i, de vegades, ni tan sols lector de còmic en general.

Però si hi ha un títol pel qual el mestre Tezuka (1928-1989) és conegut per un sector més ampli del públic és Astroboy, la seva obra més comercial, que l'autor gairebé va arribar a odiar perquè hi va haver de treballar molts més anys del que hauria volgut, però que el va fer famós i va originar el que es considera la primera sèrie de dibuixos animats japonesos (anime) de la història, almenys amb un argument continu.

Es va fer esperar, però al final ens va arribar entre 2003 i 2008 gràcies a la desapareguda Glénat, després EDT i actualment morta en combat. Ho va fer en 21 volums, una de les diverses edicions que ha tingut aquesta obra, amb dos inconvenients: el primer, que en realitat n'eren 23, els dos últims dedicats a històries molt curtes, i que l'editorial catalana va assegurar que publicaria, sense arribar a satisfer mai la promesa, un cop rere l'altre. Cal llegir-los, doncs, escanejats i traduïts a l'anglès, perquè ni tan sols es poden comprar en aquest idioma atès que estan més que descatalogats.

L'altre inconvenient, tot i que no es pot atribuir a l'obra, sinó a la manera en què es va plantejar des del Japó l'edició de les obres completes del mestre, és que les històries originalment publicades en diverses revistes entre 1952 i 1968 (i alguns retorns breus i temporals posteriorment) s'hi presenten no pas en ordre cronològic, sinó per ordre de preferència del mateix autor, que va aprofitar l'avinentesa per a afegir algunes pàgines en què donava algunes explicacions a través d'ell mateix en versió còmic. De fet, els dos últims volums, els d'històries curtes, presenten alguns dels retorns especials i extraordinaris del personatge que l'autor va dibuixar per encàrrec d'altres publicacions després de la serialització original.

El problema d'aquest canvi d'ordre, una pràctica que podem apreciar també a l'edició que ens va arribar de Black Jack, allà sense conseqüències negatives, és que a banda dels canvis sobtats en la qualitat gràfica dels relats hi ha greus incoherències argumentals que empobreixen l'experiència. Per exemple, ens trobem la família de l'Astroboy i al cap d'uns quants volums llegim el capítol on va ser creada, o els cavalls de potència del protagonista oscil·len entre els 100.000 i un milió segons l'any de publicació original d'aquelles històries. Per a acabar-ho d'adobar, algunes històries van ser redibuixades pel mateix Tezuka, de manera que no ens podem refiar tampoc de l'apartat visual a l'hora d'identificar de quina època són.

A banda d'aquestes incoherències, que el mateix Tezuka confessa en aquestes presentacions, n'hi ha d'altres que es deriven de la lleugeresa literària de la pròpia obra, força ingènua dins el gènere de la ciència-ficció i a més adreçada al públic infantil, com ara el fet que no ens quedi clar si l'Astroboy pot agredir físicament els humans o no, fins on arriben la seva força o la seva energia, o si quan es posa a lluitar amb un robot enemic té intenció de carregar-se'l o no.

Superats aquests esculls, i havent assumit que Astroboy no és Adolf, MW, Buda, Ayako, Oda a Kirihito, El libro de los insectos humanos, La canción de Apolo, Black Jack o la meva estimada Fénix, i que cau més al sac d'obres no dolentes, però purament shônen (per a nens i adolescents) com La nueva isla del Tesoro, Lost World, Next World, Metrópolis o Jungle Taitei (Kimba, el lleó blanc), el cert és que malgrat tots els seus defectes és una obra amb què es pot gaudir —jo m'ho he passat bé— i que sens dubte té una importància històrica cabdal.

A través de relats de molt diversa extensió (des de poquíssimes pàgines fins a gairebé tot un volum, i excepcionalment una interessant trama de viatges temporals que ocupa més de dues entregues i reexplica l'origen del personatge) i també molt diversa qualitat, Astroboy ens explica les aventures del nen robot protagonista —Atom a la versió japonesa i nascut com a secundari a Atom Taishi, una història més curta l'any 1951—, que des de la seva fabricació el 2003 és el més poderós dels que a principis del segle XXI posseeix el Ministeri de la Ciència del Japó.

Amb premisses més o menys versemblants, amb majoria de punts de partida del segon tipus, veiem el superpoderós androide, creat originalment per a substituir el malaurat fill del seu creador, lluitar contra tota mena d'éssers robòtics i organitzacions malvades, sense intencions més elevades que entretenir els lectors. Però més interessant és que, tot i la superficialitat general de l'obra, i com es veuria en còmics posteriors del mestre, hi ha alguns temes recurrents que ensenyen valors com la defensa del medi ambient, el respecte a la vida o la lluita contra el racisme i per la igualtat de drets, representada en aquest cas per la discriminació dels robots per part dels humans. També és interessant veure-hi alguns dels personatges típics de l'autor, que formen part de l'anomenat Tezuka Star System i que apareixen tant aquí com en obres anteriors i posteriors, com ara el llegendari i estimat Shunsaku Ban o Professor Mostatxo.

Ara bé, com deia més amunt cal evitar la lectura d'Astroboy esperant trobar-hi el Tezuka dels anys 70 i 80, perquè no l'hi trobarem. En aquesta obra hi ha històries més interessants, d'altres de més mediocres i unes quantes de força dolentes, però l'objectiu és l'entreteniment. Personalment, entre les històries que més m'han agradat, i si les recordo és precisament perquè valen més la pena, hi ha Akai neko (1952), Kasei tanken (1953-1954), Robio to Robiette (1965), la trama abans esmentada en què se'ns explica un nou origen per al protagonista amb viatges temporals i paradoxes inclosos, Vietnam angel, en què defensa una vila durant la Guerra de Vietnam (no en trobo l'any original de publicació), i evidentment la que presentava el poderós Pluto, que a l'edició que ens va arribar trobem al volum 3 i que va originar un homenatge magnífic per part d'en Naoki Urasawa.

Marcat en la seva infantesa per aquella història, l'autor de Monster o Cinturó Negre va crear el guardonat manga Pluto, que reinterpretava aquells fets des d'un punt de vista diferent i amb el realisme narratiu exigible en qualsevol còmic de la nostra època.

És només una mostra de l'enorme influència que Astroboy va tenir tant al Japó com a l'estranger, fins i tot en el mateix Tezuka, que el 1986 en feia una paròdia més interessant del que es podria esperar. Però, naturalment, aquella obra va generar tota mena de productes en d'altres formats, el més important dels quals la sèrie de dibuixos animats en blanc i negre que seria una de les primeres sèries d'anime que es van fer i la primera que es va emetre fora del Japó.



Emesa originalment entre 1963 i 1966 amb un total de 193 episodis, va establir les bases de l'estètica anime que es faria mundialment famosa, a banda de popularitzar moltíssim el personatge i la història, com a mínim als Estats Units. El 1964 se'n va fer una pel·lícula aprofitant material de 3 dels episodis, i després hi va haver dues sèries animades en color (1980-1981, amb 52 episodis, i 2003-2004, amb 50), un curt animat el 2005 dirigit per la Naoko Takeuchi (Sailor Moon) que no va sortir del Japó i una pel·lícula d'animació generada per ordinador, de 2009, que sí que es va estrenar fora, fins i tot a l'estat espanyol, on també va arribar la sèrie de 2003, editada en DVD amb àudio en castellà i anglès però no japonès.



Més curiosa és, però, la versió amb actors de carn i ossos que es va emetre al Japó en 65 episodis entre 1959 i 1960, abans de la primera sèrie de dibuixos, i que el 1962 va tenir una pel·lícula que era un altre refregit, amb imatges agafades de la sèrie.

El cas és que Astroboy, com podem veure, és un dels manga més importants de la història. Analitzat amb la perspectiva del temps i les possibilitats comparatives que ens donen dècades de lectura d'altres obres, fins i tot del mateix Osamu Tezuka, hi surt perdent, però si ens el prenem com un entretingut còmic d'aventures i de ciència-ficció, malgrat les inconsistències i ingenuïtats pròpies del gènere sobretot en aquella època, val la pena. Paciència, però.