Sèries: The Morning Show

En publicar l'entrada sobre Servant ja vaig avisar que, aprofitant que estic gaudint d'uns mesos de regal de la subscripció a Apple TV gràcies a una promoció que hi va haver fa temps, aniria parlant de sèries que miro en aquesta plataforma d'streaming de gran qualitat però no tan coneguda com les "grans", i avui és el torn d'una altra d'aquestes produccions pròpies. 

En aquest cas tenim un repartiment amb algunes cares molt, però molt conegudes, el gran al·licient de la sèrie, però també una premissa poc explorada -almenys, que jo sàpiga-, que és el d'una cadena de televisió on s'esdevé una gran crisi.

The Morning Show crida l'atenció pel seu repartiment, que anirem repassant pel que fa als rostres més destacats, però com acostumo a fer, vull tocar breument les dades més tècniques i dir que es va estrenar a l'esmentada plataforma l'any 2019 i no fa gaire, el 8 de novembre d'aquest 2023, s'acabava la seva tercera temporada, que no serà l'última.

Inspirada pel llibre de 2013 Top of the Morning: Inside the Cutthroat World of Morning TV, de Brian Stelter, és una creació de Jay Carson i tracta temes d'actualitat, que pels anys que són no hauria de sorprendre que incloguin els efectes de la pandèmia del COVID-19 en els seus personatges i l'escenari principal de la trama. Però ja toca entrar en matèria, de manera que som-hi:

Les protagonistes femenines de la sèrie són la Bradley Jackson (Reese Witherspoon) i l'Alex Levy (Jennifer Aniston), que formen el duet presentador del programa de notícies i varietats matinal de la fictícia cadena UBA després que la segona nomeni la primera com a copresentadora seva al llegendari programa The Morning Show, que s'ha quedat sense una de les seves cares de moltíssims anys.

I això és així perquè qui ocupava aquest lloc, en Mitch Kessler (Steve Carell), ha estat destapat com a depredador sexual i acomiadat de manera fulminant, fet que ha causat un gran impacte en l'audiència i el personal de la cadena, començant per la seva parella televisiva.

El fenomen del #MeToo és l'òbvia inspiració d'aquesta trama, de fet s'esmenta explícitament, així com també els principals famosos que van ser denunciats públicament, però la sèrie, en la seva primera temporada, que és on es tracta amb més profunditat tot i que a la segona encara belluga malgrat el protagonisme de la pandèmia, desplega mitjançant les opinions, les reaccions i els comportaments dels personatges un debat, per a mi molt encertat, sobre la qüestió sense simplificar-la en blancs i negres, i mostrant tota mena de punts de vista i conseqüències dins del consens general que parlem de fets deplorables.

En paral·lel, tenim personatges que es fustiguen per no haver fet prou per aturar-ho, d'altres que no en tenien ni idea, algú que posa la seva imatge per davant de tot, algú altre que reprodueix els comportaments que públicament diu que vol eradicar i també, evidentment, les víctimes d'aquests comportaments inadequats per part del que havia estat una de les cares més estimades dels Estats Units.

Tot plegat coincideix amb l'arribada d'un nou director general de la cadena, en Cory Ellison (Billy Crudup), sang nova per a una veterana empresa que vol ser líder d'audiència però, com podem veure des del principi, un personatge que sembla que s'ho passi bé sembrant el caos, i que sempre mostra un somriure trapella.

Tanmateix, a mesura que avança la història li coneixem els punts febles i les parts més fosques, a més de veure com no sempre se surt amb la seva. És un personatge força interessant, que no acabem de decidir si ens cau bé o no, i que això se sostingui durant tres temporades té molt de mèrit.

Un personatge que es fa un tip de patir, fins al punt de resultar gairebé patètic, és el d'en Charlie "Chip" Black (Mark Duplass), productor executiu del programa i ase dels cops cada vegada que hi ha algun merder relacionat amb The Morning Show. 

És la típica persona sense la qual moltes altres no aconseguirien l'èxit de què gaudeixen, però que tot i així no se sent prou reconeguda. Això no vol dir, però, que no tingui els seus grisos, perquè els té.

La sèrie manté l'interès tocant diversos temes principals, a la tercera temporada és com afecta a la credibilitat d'una cadena de notícies la possible adquisició per part d'un multimilionari, però també ens parla del funcionament d'un programa de televisió, el caos que s'hi genera diàriament, les enveges, les traïcions, els greuges comparatius, el masclisme i en definitiva les misèries internes, perquè una cosa és el que veiem des de casa i una altra de molt diferent com són, en realitat, totes aquestes persones quan no hi ha una càmera gravant-les, tant de manera individual, amb els seus desastres personals, com pel que fa a les relacions entre elles.

The Morning Show atrapa per tot això, però també pel polsim de culebrot que tenen algunes de les seves situacions, i un repartiment excel·lent en què també veurem passar, amb papers més petits, intèrprets com la Julianna Margulies, en Martin Short, la Marcia Gay Harden, l'Stephen Fry o en Jon Hamm.

Sèries: Little Fires Everywhere

Continuo veient i ressenyant sèries de curta durada, que poden ser minisèries o sèries amb temporades de pocs episodis i força espaiades en el temps, i la d'avui és una d'aquelles que descobreixo tot navegant pels menús de les plataformes d'streaming, quan sobretot per la gent que hi surt m'aturo a veure'n més coses i decideixo que les vull mirar.

En aquest cas va ser precisament per això, un repartiment liderat per dues cares molt conegudes, però ni tan sols vaig voler saber de què anava. La veuria i prou, sense sobreinformar-me, i he de dir que la cosa ha sortit bé.

Little Fires Everywhere, creada per Liz Tigelaar, és una minisèrie de 8 episodis basada en la novel·la de 2017 del mateix títol de Celeste Ng, i es va estrenar en primícia a Hulu el març de 2020, però després va passar a Amazon Prime Video, que és on jo l'he vist.

Situada a la segona meitat dels anys 90 al suburbi de Shaker Heights, prop de Cleveland (Ohio), als Estats Units, explica la confrontació entre dues mares amb orígens i filosofies completament diferents que el destí fa que es trobin i que interactuïn molt més enllà del que els hauria agradat, ateses les primeres impressions que van tenir l'una de l'altra. 

La sèrie comença amb una imatge potent, la d'una casa cremada i una família traumatitzada per l'experiència, i a partir d'aquí tot és un gran flashback -amb algun altre flashback per explicar les circumstàncies de les dues protagonistes més endavant- en què veiem com es va arribar a la situació que va conduir a l'incendi, ja ens diuen al principi que provocat.

I, tal com diu el títol, al llarg de la història trobem petits focs, alguns de literals i d'altres de simbòlics, que es produeixen a mesura que avancen els esdeveniments.

El cas és que les dues dones al voltant de les quals gira la història de Little Fires Everywhere són la Mia Warren (Kerry Washington, a l'esquerra) i l'Elena Richardson (Reese Witherspoon), respectivament una mare soltera que acaba d'arribar al poble amb la seva filla adolescent, un cotxe molt vell i mal conservat i poc pressupost per llogar un lloc per viure, i una dona rica que fa de periodista a temps parcial i també s'ocupa d'administrar la casa que li acaba llogant a la Mia, tot i que no li fa gaire bona espina.

Desconfien l'una de l'altra des del primer moment, la Mia perquè li costa dissimular que els rics (i blancs) els prefereix ben lluny i l'Elena perquè nota que l'altra amaga alguna cosa, i la veritat és que sí, que diu mentides, però anirem veient per què.

El cas és que és artista i sembla que fa anys que viu canviant constantment de població, cosa que té un sentit que descobrirem a mesura que es descabdelli el misteri que l'envolta, i duu amb ella la seva filla Pearl (Lexi Underwood), acostumada a aquesta vida gens materialista i a no poder conservar les amistats. 

És evident que la Mia estima la seva filla amb bogeria i que faria qualsevol cosa per protegir-la, però els extrems a què de vegades arriba xoquen amb el desig de llibertat de l'adolescència, i aquí les veurem barallar-se aparentment per primer cop. 

A cals Richardson, on l'Elena manté una vida tremendament estructurada i planificada, perfeccionista fins a límits angoixants per a la resta de la família, les coses no són tan boniques com sembla. Amb dos fills i dues filles, tots dins l'adolescència, ella ha fet el que ha pogut com a mare, però mentre que els dos nois no li han donat gaires més problemes que els típics de les baralles entre germans, amb les noies en té una de freda i una de calenta: la gran, Lexie (Jade Pettyjohn), és una mini-Elena, i intenta imitar la seva mare en tot el que pot -també en el seu excés d'entusiasme a l'hora de relacionar-se amb les persones negres, que la fan caure en el paternalisme-, amb l'objectiu de ser la filla perfecta, en aquests moments enfocada a entrar a la universitat de Yale. 

En canvi, la petita, la Izzy (Megan Stott), li ha sortit rebel, amb aspiracions artístiques com la Mia -i per això la nena esdevé l'única dels Richardson que li cau bé-, i la tendència a dur la contrària a la seva mare, malgrat els esforços del pare, en Bill (Joshua Jackson), que fa un paper conciliador i s'empassa un estil de vida que no l'acaba de convèncer perquè l'únic que desitja és no tenir problemes.

La noia és un dels personatges més interessants, sempre organitzant-ne alguna per expressar-se, per protestar contra tot allò que no li agrada, cosa que fa emprenyar l'Elena perquè és l'extrem totalment oposat al seu, i aquest enfrontament -exemplificat en la negativa de la mare a anomenar "Izzy" la que oficialment es diu Isabelle, mentre als seus altres fills sí que els anomena amb sobrenoms o hipocorístics- desencadena alguna de les tragèdies de la trama.

Naturalment, la Lexie fa costat a la seva mare i fa la punyeta a la seva germana petita, però els nois no s'hi fiquen gaire. En tot cas, el més jove, en Moody (Gavin Lewis) li ofereix el seu suport de tant en tant, mentre que el gran, en Trip (Jordan Elsass), s'ho mira tot una mica des de lluny.

La filla de la Mia, la Pearl, comparteix institut amb tots ells, i de vegades passa l'estona a casa seva, de manera que va establint relacions de més o menys distància amb els joves Richardson, però el drama està servit quan en Moody s'enamora d'ella des del principi i ella... diguem que té els ulls posats en una altra banda.

No cal revelar res més d'aquesta sèrie de drama i una mica de misteri, trobo. Penso que ja han quedat definits els personatges principals i les seves dinàmiques. A partir d'aquí només em queda dir que Little Fires Everywhere és una sèrie que narra l'enfrontament entre dues dones i com això arrossega els fills i afecta profundament les seves relacions i desencadena els fets amb què comença el primer episodi.

Pel camí veurem com ens parla de racisme (en aquest cas sobretot paternalista), diferències entre rics i pobres i, sobretot, de maternitat i diferents maneres d'entendre-la i posar-la en pràctica, a més de la lluita que representa i els sacrificis que pot arribar a comportar segons les circumstàncies. Perquè fins i tot és possible comprendre algunes accions de l'Elena, veient que, al capdavall, també ha hagut de renunciar a bona part dels seus somnis per fer de mare de quatre criatures. 

Amb un judici pel mig que fa que el debat se centri en l'esmentada maternitat, Little Fires Everywhere té la durada justa, adequada, i un final prou obert per especular amb el destí dels seus personatges, però alhora no és necessari que se'ns mostri de manera explícita per considerar-lo encertat. Curta, interessant i amb temes que conviden a reflexionar, el cert és que la recomano.

Sèries: Big Little Lies

Hi ha sèries que les tries pel tema, d'altres perquè tenen un títol que crida l'atenció, i n'hi ha també que s'escullen perquè tothom en parla -i en parla bé-, però també ens poden atraure per qui hi treballa, siguin creadors o intèrprets.

En el cas de la sèrie de què vull parlar avui el gran atractiu, perquè del tema no en sabia res i el títol sembla que pugui servir per a gairebé qualsevol cosa, és de l'últim grup: té un repartiment espectacular, amb grans noms de la gran pantalla, que passen a formar part de la llarga llista de cares conegudes del cinema que han vist els beneficis de participar en sèries de televisió, en una retroalimentació que fa augmentar la qualitat i l'èxit del producte mentre dona molta més exposició -almenys en termes de continuïtat- a estrelles del món de les pel·lícules.

Big Little Lies va començar amb set episodis llançats a través d'HBO l'any 2017 i va tenir una segona temporada també de set capítols, el 2019. Aquesta llarga pausa entre les dues tongades d'episodis és el reflex de les atapeïdes agendes de les seves actrius, motiu pel qual no es compta amb què hi hagi una tercera part, tot i que la cadena hi estaria interessada si tothom es pogués posar d'acord.

En tot cas, la sèrie va ser creada per en David E. Kelley, amb direcció de Jean-Marc Vallée a la primera temporada i Andrea Arnold a la segona, i un repartiment com deia espectacular que repassaré, com és habitual, mentre presento els personatges.

Comencem per la Celeste Wright, interpretada per una tal Nicole Kidman, mare de bessons amb un marit atractiu i amb un matrimoni envejat per tothom que la coneix, perquè el que la gent no sap és que ell, en Perry (Alexander Skarsgård, germà d'en Gustaf (Flóki a Vikings) i fill del veterà i popular Stellan), és un maltractador i li clava unes pallisses considerables.

Ella, com passa sovint en aquests casos, està encegada per l'amor que sent per ell, a més de tenir por de plantar-se o d'explicar-ho a algú pel temor de les represàlies, i s'autoenganya pensant i afirmant que tots dos es posen violents com a part d'una vida sexual una mica retorçada. Aquesta situació és el desencadenant, per cert, de la trama principal de la sèrie.

Després tenim un altre pes pesant de Hollywood, una Reese Witherspoon que interpreta la Madeline McKenzie, mare d'una noia adolescent, l'Abigail, i una nena de sis anys, la Chloe. Amb la primera té una relació complicada perquè la noia és una adolescent rebel -com és habitual-, però també perquè la Madeline hi descarrega les seves frustracions i vol que sigui el que ella no va ser i prengui unes decisions més encertades, cosa que també passa molt.

La petita és una nena més madura del que li correspondria, i la va tenir amb l'Ed (Adam Scott), el seu segon marit, un home tranquil i conciliador, tot i que sovint sent que a la seva dona no li agrada de la mateixa manera que li agradava el primer marit.

Ell, en Nathan Carlson (James Tupper) ara és amb la Bonnie, una altra cara coneguda del repartiment, la Zoë Kravitz, vista entre altres obres a la saga Divergent, les dues entregues que de moment hi ha de Bèsties fantàstiques i on trobar-les i per posar la veu a la Catwoman a The Lego Batman Movie, detall que remarco perquè l'any que ve la podrem veure fent el mateix paper, però actuant i no només doblant, a The Batman.

En fi, la Bonnie és professora de ioga i és la mare de la Skye, nena que, per tant, és mig germana de la Chloe. Però també té una relació molt bona, d'amigues fins i tot, amb l'Abigail, la seva fillastra, cosa que no facilita la cordialitat amb l'ex del seu marit. És un personatge força interessant, del que sabem més coses -que n'expliquen d'altres- a la segona temporada.

De la saga Divergent, en aquest cas com a protagonista, també tenim la Shailene Woodley, que fa de Jane Chapman, mare soltera del petit Ziggy, i que és nova a la localitat de Monterey, Califòrnia, i aviat es fa amiga de la Celeste i la Madeline.

Poc després descobrirem el seu passat, un de ben traumàtic i que conflueix amb la trama principal de la sèrie d'una manera brillant, però en tot cas és un personatge dolç, sense cap malícia, que cau bé de seguida.

No li cau tan bé a la Renata Klein (Laura Dern), i ella tampoc a nosaltres. La Renata és una rica amb molts fums, obsessionada amb les aparences i mare de la petita Amabella, que acusa en Ziggy d'assetjar la nena tot i que és l'única que ho pensa.

Casada amb Gordon (Jeffrey Nordling), té una enemistat natural amb la Madeline, perquè totes dues són dones amb un caràcter fort i esperit de líders, però el desenvolupament dels esdeveniments faran que acostin posicions.

Però no ens equivoquem: no som davant d'un culebrot car. El que comença com el dia a dia, les hipocresies i les friccions de les mares d'infants d'una escola pública -sí, tot i que algunes són riques, l'escola on duen els fills és pública- passa ben aviat a transformar-se en un drama amb elements de misteri que ens va fent flash forwards en forma d'interrogatoris sobre un assassinat, i el que ens explica la primera temporada és com s'hi arriba.

Pel camí, el cert és que Big Little Lies està narrada d'una manera excel·lent, que enganxa, amb situacions amb què ens podem identificar tot i la distància socioeconòmica, i té unes interpretacions a l'alçada dels noms que l'encapçalen. No és estrany, doncs, que s'hagi endut tants premis i nominacions, tant per la sèrie com per les interpretacions, amb Globus d'Or i Emmys, entre altres reconeixements, per a la Nicole Kidman i la Laura Dern, respectivament com a protagonista i secundària, i deixant fora -entenc que per motius de veterania- les també nominades Reese Witherspoon (en la categoria de protagonista) i Shailene Woodley (secundària) en tots dos casos. També va ser àmpliament reconeguda la interpretació de l'Alexander Skarsgård.

Com es podia millorar tot plegat? Traient el Sant Cristo Gros: a la segona temporada arriba la sogra de la Celeste, la Mary Louise, que té la cara i la veu de la senyora Meryl Streep, en un altre paper força memorable.

Una segona part dedicada a tractar les conseqüències del final de la primera, i que acaba amb un final relativament obert que deixa les coses prou bé si, com es tem, no hi ha l'ocasió de fer-ne una tercera. És d'aquells casos en què si no continua tampoc no passarà res.

Trobo que Big Little Lies, malgrat el seu repartiment i el reconeixement de la crítica, podria passar més desapercebuda del que es mereix, potser perquè només n'hi ha dues temporades o perquè no se n'ha parlat tant com d'altres grans èxits disponibles a les plataformes de distribució digital, però és realment bona. No us la perdeu.