Lectures: Batman - Bloom

Fa un temps, quan vaig fer la ressenya de Batman and Robin Eternal (volum 1), vaig pronosticar que tornaria a haver-hi entrades sobre còmics amb certa freqüència, però em vaig equivocar. Fa més de 2 mesos des que vaig parlar de Superheavy, el vuitè recopilatori de Batman a The New 52, i no és perquè no hagi tingut temps d'escriure entrades, sinó perquè no he tingut un ritme tan alt de consum d'oci que pertanyi a aquest blog, que últimament sembla que sigui només de sèries i cinema.

En fi, torno a parlar de còmics, sense fer promeses, però sí anunciar la intenció de fer-ho més sovint, i li toca al novè volum de l'esmentada col·lecció.

Es diu Batman: Bloom i conté els números 46 a 50 de Batman, publicats originalment de manera individual de gener a maig 2016, amb un equip creatiu liderat pel guionista Scott Snyder i el dibuixant Greg Capullo, el tàndem que es va fer càrrec de la sèrie des que va renéixer el 2011, i amb l'acompanyament d'altres artistes fent tasques de suport o de substitució temporal, com en Danny Miki, en Yanick Paquette o en Francesco "Fco" Plascencia. Al final del llibre trobem una història del 27 del volum 2 de Detective Comics que va quedar fora quan es va recopilar a Gothtopia, i que tot i ser de març de 2014 té el seu lloc aquí per motius argumentals.

Com vaig explicar a la ressenya del volum anterior, l'actual Batman no és en Bruce Wayne, que va oblidar aquesta faceta de la seva vida per una sèrie d'esdeveniments per a mi agafats amb pinces, sinó en Jim Gordon, l'excomissari del GCPD, que ofereix un estil totalment diferent, no només físic i en qüestió de recursos materials, sinó també en una manera de ser més sarcàstica, que ens arrencarà més d'un somriure. Com a heroi, però, té la mateixa força de voluntat del Cavaller Fosc de tota la vida, i no ens hauria de sorprendre si coneixem el personatge.

El problema és que el dolent que dona nom al recopilatori, en Mr. Bloom (que ja vam conèixer a Superheavy), és massa poderós per a aquest Batman en el fons inexpert. De fet, és massa poderós per a tothom, i requerirà la col·laboració de l'exèrcit de Batmans mecànics impulsat per la Geri Powers, la policia de Gotham i la de qualsevol que pugui donar un cop de mà.

La conclusió d'aquest enfrontament acaba sent una mica boladedraquiana -amb una mena de bola d'energia gegant i tot-, com de fet tot l'enfrontament en si, amb un enemic que basa el seu poder en la ciència, però amb efectes gairebé sobrenaturals i Gotham convertida altre cop en un camp de batalla, amb un nombre de morts i ferits incalculable i un ambient de desesperació que és un clímax sostingut.

Veient-ho, i després d'una sèrie de records fugaços, reaccions automàtiques inconscients i deduccions pròpies del millor detectiu del món, en Bruce Wayne, que vivia aliè a tot plegat, adquireix la certesa que ell era en Batman, i recorre a un Alfred destrossat, perquè era feliç veient el seu amo vivint una vida normal, per tal que li permeti recuperar tots els records, cosa que és possible gràcies a una màquina inventada pel mateix Bruce Wayne abans que tot plegat passés, i que, personalment, trobo força poc realista i d'un món de la ciència-ficció més ingènua. Afegint-hi la intenció original de l'aparell, que és assegurar la continuïtat d'en Batman després de l'envelliment del cos d'en Bruce Wayne.

És en aquest punt que he de dir, perquè del final ja he parlat, que si torna a sortir en Mr. Bloom espero veure-li alguna cosa més abans de considerar-lo un dels grans enemics d'en Batman. No és fàcil entrar en aquesta categoria, amb una galeria de dolents tan farcida i excel·lent com la que té el Cavaller Fosc, i de moment no m'ha acabat de convèncer el to gairebé sobrenatural de tot plegat.

Però en conjunt Bloom ens deixa escenes d'allò més interessants, converses magnífiques com la que podem veure aquí al damunt, i el més atractiu acaba sent la transformació dels personatges, el grau d'adaptació a la nova situació en què es troben, amb moments commovedors.

El volum acaba, deia, amb una història inclosa el 2014 al 27 de Detective Comics vol.2, un número de celebració perquè, com sap qualsevol fan dels còmics d'en Batman, la seva primera aparició es va produir el 1939 al Detective Comics número 27, i s'ha inclòs aquí perquè el que ens explica té a veure amb la màquina de la qual he parlat abans.

Després d'això, un bon grapat de portades en un recopilatori en què, per cert, m'ha costat distingir on s'acabava un número i començava el següent, quelcom que m'afecta perquè acostumo a llegir-me'ls en dosis d'una entrega cada cop. Sigui com sigui, un volum sòlid i un bon comiat d'una saga que per la seva premissa no es podia allargar gaire sense caure en els errors d'aquella etapa en què en Jean-Paul Valley feia de Batman. També s'acaba, més o menys, el pas del duet Snyder-Capullo per Batman, tot i que encara queda un volum, Epilogue, que em fa l'efecte que no presenta cap arc argumental nou. Ja ho veurem.

Lectures: Batman - Superheavy

L'arribada de l'Scott Snyder i en Greg Capullo a Batman el 2011, en plena revolució anomenada The New 52, va ser el millor que li va passar al Cavaller Fosc en molts anys. Si més no, als còmics, perquè al cinema vivia una època dolça, també.

Aquest duet creatiu ha destacat no només per la qualitat artística de la seva feina, sinó també per les innovacions argumentals que es van treure del barret, que eren tan interessants com revolucionàries dins d'una mitologia tan estimada, i malgrat el risc que això sempre comporta els van sortir bé. Tant l'aparició d'una organització que havia mogut sempre els fils de Gotham a l'ombra com revelacions del passat d'en Bruce Wayne o l'enèsim gran atac d'en Joker, sensacional i amb un final catastròfic.

Doncs bé, amb Superheavy, que conté els números 41 a 45 de la col·lecció, publicats originalment de manera individual entre agost i desembre de 2015, s'atreveixen amb un canvi d'identitat del nostre heroi, cosa que certament no és la primera vegada que passa, però la persona triada no ens l'hauríem imaginat mai, tot i que era difícil evitar l'spoiler i, efectivament, jo me'l vaig menjar durant els anys que vaig estar esperant trobar el recopilatori a un bon preu. 

Perquè després d'Endgame, que acabava amb el que semblava l'eliminació mútua d'en Batman i en Joker, Gotham necessita un nou Cavaller Fosc i aquest cop l'encarna en James Gordon. Sí, el mític comissari de la policia de la ciutat.

Ho fa convençut per la Geri Powers, líder d'una empresa de tecnologia que encapçala el Programa Batman per tal de dotar la ciutat d'un nou Cavaller Fosc, que considera que necessita -i també hi vol fer calés, és clar-, però amb una tecnologia diferent i de manera oficial, seguint les ordres del Departament de Policia de Gotham. O sigui que res d'anar a la seva i fer de "justicier" com fins ara.

En Jim, que pensa que volen que col·labori en la selecció del candidat, és en realitat l'escollit, i tot i que hi mostra reticències acaba acceptant, i entrenant-se durament per tal de ser aquell a qui en el passat ha perseguit, ha ajudat i amb qui ha compartit breus converses al terrat de la comissaria.

La premissa és d'allò més revolucionària, com deia, i interessantíssima, i també ens permet veure un retrat del personatge que no li coneixíem. Per exemple, ens revela que té 46 anys -no gaire ben portats, com queda clar en un divertit diàleg amb en Harvey Bullock-, i el veiem posar-se en forma i pelar-se com un Marine, i fer esforços per no fumar tant -fixem-nos en el Batman de la portada del recopilatori, més prim i amb una cigarreta a al boca-.

Té un humor sorneguer i el veiem en els seus monòlegs interiors mentre duu a terme missions, o en les converses radiofòniques amb la Julia Perry (en realitat Julia Pennyworth amb la identitat real amagada davant la policia).

És un Batman que lluita amb un estil diferent, que fa servir pistoles fins i tot, i que en realitat no té experiència en aquesta mena de lluita contra el crim, i el veiem equivocar-se i encertar segons el moment.

També amb dubtes sobre la pròpia capacitat de dur a terme la tasca i sobre les limitacions que suposa treballar com a Batman per a la policia, i aviat es planteja maneres de combatre l'enemic de manera extraoficial, i és per això que es vol posar en contacte amb en Bruce Wayne, que proporcionava la tecnologia al vell Batman, com es va anunciar fa un temps.

Aquesta trobada és d'allò més divertida, amb l'escena de la vinyeta memorable per la sorprenent situació en què es troben l'un i l'altre.

Però es deu al fet que, per motius que cal reconèixer que són una mica ridículs i que segurament són el pitjor del guió d'aquest tram de la col·lecció, en Bruce Wayne va sobreviure al combat contra en Joker, però el cervell li va quedar alterat de manera que no recorda el seu passat ni el fet d'haver estat en Batman, i al contrari que en un cas d'amnèsia normal, en principi no recuperarà els records.

Això fa, per a alegria d'un Alfred que va anar a recuperar un cadàver i es va trobar el seu amo viu però canviat, que l'antic Cavaller Fosc visqui una vida normal, amb parella i sense el trauma de l'assassinat dels seus pares ni el coneixement de la seva vida de justicier, aliè a tot això i treballant activament per als més necessitats.

Tot plegat seria un entreteniment proper al còmic realista o al culebrot, però no podia faltar un enemic potent, i en aquest cas és un de nova invenció, en Mr. Bloom, que és al darrere d'una misteriosa trama d'unes llavors que proporcionen superpoders a nous enemics.

Si això del nou Batman no acaba de convèncer perquè sembla poc seriós en comparació amb el to fosc habitual de la col·lecció, i seria respectable que algú ho veiés així, un dels còmics inclosos, el 44 de Batman, és més llarg de l'habitual i conté una història del Batman Bruce Wayne que enllaça amb el cas del nou enemic, cosa que ajuda a contextualitzar.

En fi, Batman: Superheavy és un volum amb premissa inesperada -si no ens hem menjat els spoilers, hi insisteixo- i refrescant, però és evident que en algun moment la situació tornarà a ser la que era, veurem com i quan en propers volums.

Visionats: The LEGO Batman Movie

Abans de començar he de fer una confessió: The Lego Movie (2014) no em va agradar gaire. Vaig trobar que el seu humor era poca-solta, i no em refereixo a que fos infantil -per l'amor de Dende, vaig a veure al cinema gairebé totes les pel·lícules adrecades al públic més jove!-, sinó al fet que a molts dels gags no els trobava la gràcia per enlloc.

Això va fer que no anés al cine a veure The Lego Batman Movie, d'aquest mateix 2017, però sí que tenia intenció de veure-la quan fos possible per mitjans casolans i gratuïts, i ara que l'he vist me n'alegro i en vull parlar una mica.

Dirigida per Chris McKay, en realitat és una conseqüència lògica d'una realitat innegable: l'estrella de The Lego Movie era en Batman, i si de tots els videojocs que s'han fet amb la llicència Lego, que al seu torn es basen en llicències d'altres productes -pel·lícules i sèries mítiques, bàsicament-, l'única que ha tingut tres entregues és la de Batman -sense comptar, és clar, el fet que és protagonista del Lego Dimensions- és per alguna cosa.

La versió humoritzada (em sembla que m'invento la paraula) del Cavaller Fosc agrada, funciona perquè atrau tant els que no en saben gairebé res com els que el coneixem bé i ens sabem relaxar davant d'un producte que és una paròdia, sense cap pretensió d'establir -ni respectar- cànons del seu univers.

Per a uns i altres hi ha referències claríssimes, com la representació amb el filtre de Lego de tot un seguit d'escenes o pòsters de les pel·lícules d'imatge real del personatge, però també ens hi fiquen un fragment amb imatges d'arxiu de la mítica i esbojarrada sèrie dels 60, a més de múltiples cites i referències més ocultes -que reconec que se m'escapaven pel ritme frenètic del film-.

No són necessàries per tal que el gran públic en gaudeixi, i de fet estan adaptades a diversos graus de coneixement de l'obra original per part dels espectadors. Senzillament fan que sumi punts i suavitzen les inventades amb què els puristes podrien tenir més reserves.

En fi, la premissa de la pel·lícula, que agafa tot allò que se'ns ha explicat alguna vegada sobre en Batman i el seu entorn i ho barreja i fins i tot hi posa collita pròpia, amb bons resultats, gira al voltant del tema clàssic de la relació entre el Cavaller Fosc i el Príncep Pallasso del Crim.

Però aquesta vegada la cosa va diferent: en Joker, que vol que en Batman reconegui que és el seu enemic més gran -i que es necessiten l'un a l'altre, com s'ha suggerit diverses vegades als còmics-, es rendeix i es deixa empresonar, cosa que desconcerta el protagonista, que al seu torn s'ha d'enfrontar al fet que la nova comissària de la policia de Gotham, la Barbara Gordon -trencament del cànon, però en realitat ja s'havia mostrat en alguns còmics ambientats al futur-, no pensa permetre que en Batman actuï amb tanta llibertat com fins ara.

El protagonista, per cert, és un cregut i un pallasso a la seva manera, molt diferent de la versió dels còmics i les pel·lícules serioses, però és precisament aquest capgirament de les seves característiques el que fa que funcioni tan bé a l'univers Lego, i és que aquest vessant ja l'havíem vist a The Lego Movie i aquí es pot esplaiar, tant en la seva identitat superheroica com en la civil, amb un Bruce Wayne que a casa mira pel·lícules romàntiques i li agafen rebequeries quan l'Alfred intenta esperonar-lo -i que en haver-les vist tantes vegades als tràilers de cinema perden efecte-.

Pel que fa a les relacions entre els personatges, la més interessant de la pel·lícula és la d'en Batman i en Robin, un Dick Grayson babau i amb unes ulleres verdes -inexplicades i inexplicables-, necessitat d'un pare adoptiu i immune als mocs que li fum l'alter ego d'en Bruce Wayne.

Però tant ell com l'Alfred i després la Barbara van estovant el cor del Cavaller Fosc, al principi decidit a no formar un equip ni, en general, deixar entrar ningú a la seva vida.

Ara bé, fins i tot en Batman necessita ajuda de tant en tant, i quan en Joker reuneix un exèrcit de dolents -alguns dels quals aparentment inventats, com suggereix la pel·lícula, però que en realitat han sortit alguna vegada en algun còmic- que inclou monstres de films clàssics i moderns -en King Kong i en Voldemort, per exemple-, ha de claudicar.

Al final The Lego Batman Movie és una història pensada per a tota la família, amb un humor més intel·ligent que el de la primera cinta de Lego, però alhora accessible per a tothom. Diverses lectures per a diversos tipus de públic -adults i petits, coneixedors dels personatges i neòfits...- són la clau del seu èxit, així com el seu ritme ràpid -de vegades massa com per fixar-nos en tots els detalls- i una trama sense complicacions i pensada per aprofitar al màxim el reconeixement de personatges i franquícies per part de l'espectador, que al capdavall és com funcionen els productes audiovisuals de Lego.

Com a apunt final, hi ha un Story Pack -kit de portal i personatges- del videojoc Lego Dimensions dedicat a aquesta pel·lícula, amb en Robin i la Batgirl i 6 nivells a través dels quals es repassa el film. Fa temps que el tinc, però ara ja hi podré jugar amb coneixement de causa.

Lectures: Batgirl - Wanted

Si sovint em queixo que he trigat més del que voldria a llegir i ressenyar un nou volum d'alguna col·lecció que segueixo, aquest és un dels casos més flagrants amb què m'he enfrontat: més de 3 anys han passat des de la darrera opinió que vaig publicar sobre un volum de Batgirl.

No era conscient que havia passat tant de temps, però després de Death of the Family han anat sortint nous còmics i no ha estat fins ara que he pogut enganxar la següent entrega d'oferta. Com sempre, no decep, però ara en parlaré amb més detall. 

Batgirl: Wanted, el quart recopilatori del ja antic reinici anomenat The New 52, recull els números 19 a 26 de la sèrie, editats originalment de juny de 2013 a febrer de 2014, a més del número 23.1 de Batman: The Dark Knight, de novembre de 2013. 

Amb un equip format per la gran guionista Gail Simone, experta en el personatge i cohesionadora d'aquesta magnífica etapa, i els dibuixants Daniel Sampere i Fernando Pasarín, amb una menció especial -que no acostumo a fer- a les portades d'Alex Garner del 21 al 26, el recopilatori continua on havia acabat l'anterior: la Batgirl va haver de prendre una ràpida decisió que va destrossar la seva família, a més del seu cor i la seva confiança en si mateixa.

Mal moment per haver-se d'estar enfrontant a una nova enemiga, la Ventríloqua, entenc que una nova versió de l'enemic d'en Batman, molt més sanguinària i que arrossega l'odi acumulat durant anys d'infelicitat, que la manca d'èxit com a humorista acaba de fer esclatar.

Després de veure's obligada a acabar amb les activitats del psicòpata del seu germà, en James Gordon Jr., d'una manera diguem-ne "definitiva", cada cop està menys segura de si va actuar correctament -fins al punt d'arribar a abandonar l'uniforme-, i el pare de tots dos, el comissari Gordon, la busca sense saber que en realitat és la seva filla. Tot un drama.

Un drama que s'accentua quan el nostre vell amic Jim Gordon pateix en la seva lluita entre la part racional, la de veterà i honrat policia, la que segurament li diu que la Batgirl mai no mataria expressament, i la de pare destrossat que no aplica la mateixa lògica a les seves accions. I tot i així s'enfada amb en Batman per haver-li "desgraciat la vida a la Batgirl" en permetre-li entrar al seu batequip. 

D'altra banda, la Gail Simone és especialista en escriure escenes quotidianes, d'aprofundiment en la vida privada dels personatges, alternant-les amb les de la seva tasca superheroica, i és per això que també veiem com la Barbara mira de posar en ordre la seva vida i tirar endavant.

Fins i tot hi ha lloc per a l'humor i l'amor, amb aquella sensibilitat femenina amb què la guionista escriu el personatge des de fa tant de temps, i amb el que tenia experiència prèvia escrivint Birds of Prey, per exemple.

Però res no és casual a les històries de Batgirl. Allò que sembla més superflu acaba convergint amb la trama principal i ens tornem a trobar amb el drama, la tragèdia fins i tot, a què ja estem acostumats, almenys des del volum anterior.

La història queda interrompuda, per cert, per un número 25 dedicat a com va viure la Barbara Gordon, llavors adolescent -i el càlcul de l'edat tant d'ella comdel seu germà em causa problemes-, la terrible apagada durant la també terrible tempesta i el campi qui pugui de l'anomenat Zero Year de Gotham.

Un número amb cert interès, sense exagerar, però que el més important que aporta és que el segon nom de la protagonista és Joan. Per cert, aquest número l'escriu la Marguerite Bennett, i personalment noto que el guió no té la qualitat dels de la Simone. Estic malacostumat.

També trobem un homenatge a l'escena de Legends of the Dark Knight 125 en què en Batman va intentar mostrar-li la seva identitat al seu amic comissari, que llavors ho va rebutjar, igual que fa ara amb la que, sense que ell ho sàpiga, és la seva filla.

Passa en un context en què sospitosa i perseguidor han de formar un incòmode equip a causa de l'atac simultani de diversos brivalls d'aquesta etapa, comandats per la Knightfall (del segon recopilatori), i ens deixa amb ganes de més de cara al volum final del pas de la Gail Simone per la col·lecció, al cinquè volum, Deadline, que espero no trigar tant a llegir i ressenyar.

Lectures: La ley de James Gordon

Fa un parell de Salons del Còmic vaig adquirir, a un preu molt reduït, un volum que feia temps que m'interessava i que Planeta DeAgostini va comercialitzar, amb molt d'encert, sota la línia Gotham Central. 

No formava part de la imprescindible i malaurada col·lecció, però les històries que conté van ser el seu embrió, i a més contenia material que no s'ha recopilat als Estats Units ni s'havia publicat de cap altra manera, abans, a l'estat espanyol. Per tant, un volum que havia de tenir fos com fos.

Estem parlant de Gotham Central Presenta: La Ley de James Gordon, un llibre de tapa tova però amb 13 números cabdals al seu interior, que repassarem dividint-lo per parts, ben diferenciadaes però amb el denominador comú de parlar de la vida de la policia de Gotham, amb en Batman en un pla molt secundari, pràcticament inexistent en alguns casos.

A Batman:Year One, imprescindible obra de Frank Miller i David Mazzucchelli, vam saber que el llegendari i entranyable James Gordon arribava a Gotham després que la seva carrera policial a Chicago acabés malament, i als 4 números de Batman: Gordon of Gotham (de juny a setembre de 1998) tastarà per primera vegada la frustració que sent qualsevol policia honest i íntegre en un entorn de corrupció, gràcies a una parella llegendària formada pel guionista Denny O'Neil i el dibuixant Dick Giordano.

Després, encara que aquesta altra minisèrie de 4 números es va publicar originalment abans (de desembre de 1996 a març de 1997), tenim Batman: Gordon's Law, que dóna nom al volum i que duu a terme un altre duet de llegendes com són en Chuck Dixon com a guionista i en Klaus Janson (amb un dibuix que no m'agrada gaire però que reconec que sempre he trobat efectiu) com a dibuixant.

En aquest cas el ja comissari de Gotham no estarà sol, però sí que liderarà una perillosa operació per tal de descobrir els responsables de l'atracament a un banc, amb policies implicats i tot.

   
El que va despertar el meu interès en aquest volum, però, va ser una altra minisèrie de 4 números, Batman: GCPD, de 1996, que va escriure en Chuck Dixon amb dibuixos del mític Jim Aparo i tinta d'una altra superestrella, en Bill Sienkiewicz.

En saber de la seva existència (desconeixia les altres minisèries de la policia de Gotham) vaig descobrir també que no havia estat recopilada als Estats Units, i finalment vaig tenir l'oportunitat de llegir-la, juntament amb les altres, gràcies a aquest volum. I potser és la que més s'assembla a Gotham Central, perquè aquest cop ens presenta diverses històries paral·leles protagonitzades per agents que en alguns casos ja coneixíem, com la Renée Montoya, en Harvey Bullock o en Mackenzie Bock.

El volum acaba, molt encertadament, amb l'Annual número 2 de Legends of the Dark Knight, de 1992, que conté la història Vows, on el guionista Chuck Dixon i el dibuixant Michael Netzer ens parlen del casament d'en James Gordon i la Sarah Essen, el dos personatges en què més ha aprofundit aquest Gotham Central Presenta: La Ley de James Gordon.

La reaparició del corrupte Flass i de l'infant (ja no bebè) James Gordon Jr. són referències, també, a l'esmentat clàssic Batman: Year One, i en el cas del segon és, com ja vaig explicar, una de les poques reaparicions del fill del comissari que hi havia hagut fins que DC l'ha recuperat. Ja és casualitat que me l'hagi trobat dos cops en tan poc temps, tot llegint còmics que es van publicar amb tants anys de distància.

Una lectura imprescindible si us va agradar Gotham Central, però també si sou seguidors dels còmics d'en Batman, la policia de Gotham o simplement el personatge d'en James Gordon, un secundari que aquí esdevé protagonista.

Lectures: Gotham Central - Servir y proteger

Amb aquest impactant títol es va publicar fa un parell de mesos el volum que recopilava els 15 primers números de Gotham Central, una sèrie que va néixer per mostrar el dia a dia dels policies del GCPD (Gotham City Police Department), alguns dels quals coneguts per les seves aparicions a les aventures de les capçaleres protagonitzades per en Batman, com ara la Renée Montoya i el Harvey Bullock, i d'altres, com el detectiu Crispus Allen, de gran importància al nou Univers DC post-Crisi Infinita, que fan la seva primera aparició en aquesta obra de culte (és a dir, de molta qualitat però poc èxit comercial) sorgida de la barreja dels guions dels superguionistes Greg Rucka i Ed Brubaker i els dibuixos de Michael Lark, si bé posteriorment Rucka i més endavant Lark van deixar el projecte.

La sèrie consta de 40 números: els 15 primers els havia editat Norma quan encara tenia els drets de DC, i de la resta se'n va encarregar Planeta quan va agafar el relleu. En aquell moment va descartar reeditar els 15 primers números, massa recents, però força temps després d'haver publicat tota la resta havia arribat el moment de treure el supertom de 15 números que ens ocupa. A Gotham Central vivim les aventures i les misèries dels policies de la Unitat de Crims Majors (MCU, Major Crime Unity, secció no gaire ben vista i fundada pel mític comissari Gordon) del GCPD, que s'ocupa dels casos que els agents "normals" no poden resoldre. Sovint tenen relació amb algun dels superdolents que donen feina habitualment a en Batman, però el Cavaller Fosc no pot ser sempre a tot arreu, i aquests sacrificats agents, que no sempre senten simpatia pel superheroi emmascarat, fan tot el que poden, amb l'experiència, el valor i les pistoles com a úniques armes, per aturar els plans d'aquests malvats que de vegades arriben al nivell de Dues Cares o fins i tot el Joker. Però com que aquesta obra pretenia narrar aquestes històries d'una manera realista, com si es tractés de la famosa sèrie Hill Street Blues, també veurem què fan els nostres protagonistes (entre els quals no hi ha mai en Batman, que com a màxim surt de tant en tant i durant poques vinyetes) quan no estan de servei.

És la visió més realista de la ciutat de Gotham que s'ha escrit mai, i si ens agrada el gènere policíac de ben segur que ens agradarà Gotham Central. A mi m'agrada molt, i aquesta primera etapa de 15 números, que encara no havia llegit mai, si bé ja tenia la resta publicada per Planeta (tot i que encara l'he d'acabar de llegir), és espectacular. De fet, un dels arcs argumentals que inclou, Media Vida, va guanyar en el seu moment un Eisner, els premis més prestigiosos del món del còmic. Si havíeu llegit el que Planeta havia editat fins ara, és imprescindible que llegiu aquest volum. I si no, també, perquè podreu llegir una gran sèrie que va morir prematurament als 40 números americans i que, per tant, no ocupa gaire espai als prestatges. Nota d'aquest volum: 9/10.