Lectures: Tokyo Revengers

Fa temps vaig escriure una entrada sobre el primer volum d'un manga, un tipus de publicació que no és habitual en aquest blog a no ser que comenti una col·lecció després de la lectura de cada entrega, que no ha estat el cas. Però em va impressionar prou com per parlar-ne. 

Ara, havent llegit l'obra sencera, és el moment de fer-ne la crítica en el seu conjunt i comparar aquell entusiasme inicial amb la sensació final, que trobo que és interessant.  

De la premissa de Tokyo Revengers i de les circumstàncies de la seva publicació ja en vaig parlar en aquella primera entrada, però suposo que toca fer-ne un breu resum: aquesta obra de Ken Wakui, publicada originalment al Japó entre 2017 i 2022 amb un total de 31 volums recopilatoris, té com a protagonista en Takemichi Hanagaki, un noi que en el moment de morir es trasllada al seu jo de 12 anys abans i, per tal de salvar la seva xicota, que mor al seu present, fa servir aquest poder de viatjar entre la seva època adulta i l'adolescent, i s'infiltra en la banda de delinqüents juvenils que indirectament va provocar l'esmentada tragèdia.

La veritat és que pinta bé, i l'obra té els típics ingredients que fan que un shônen o manga per a adolescents triomfi: un protagonista amb un poder especial, però que progressa malgrat la seva inferioritat física i la manca de coneixements de lluita gràcies a una enorme determinació i una curiosa capacitat d'aixecar-se després dels cops, relacions d'amistat que donen lloc a accions i pensaments d'allò més nobles i, sobretot, baralles, moltes baralles.

És un còmic que ens ha arribat en català en una aposta de Norma Editorial per una obra que no era coneguda ni tenia un anime d'èxit en el nostre idioma, cosa que està molt bé perquè implica un risc, i en una edició equivalent a la castellana, amb el mateix tractament exacte, cosa que cal destacar perquè no totes les editorials actuen de la mateixa manera. 

M'alegro molt d'haver-lo llegit i pertany a un gènere -el de les bandes juvenils- i té una ambientació que són molt del meu gust, però malauradament he de dir que, tot i l'entusiasme amb què vaig ressenyar-ne el primer volum doble, la cosa es desinfla ben ràpid, per al meu gust, i ni tan sols algun volum puntual ni un emotiu i molt interessant -si ens agrada l'acció sense missatge profund- tram final salven Tokyo Revengers, als meus ulls, de ser considerat un còmic decebedor.

És veritat que tenia les expectatives molt altes, que l'obra havia guanyat un prestigiós premi com a millor shônen el 2020 i que és molt popular, però al cap de pocs volums, que llegia amb una periodicitat irregular però, quan els tenia a les mans, devorava, vaig veure que les seves pàgines es passaven a una velocitat inusualment alta. I en aquest cas no ho dic com una prova de la seva amenitat. Ho dic perquè està fet amb vinyetes molt grans, moltes il·lustracions de pàgina sencera o doble pàgina i està molt enfocat en l'acció.

Això no seria un gran problema en si, al capdavall Bola de Drac també és així, però el guió de Tokyo Revengers trobo que fa aigües, i que la seva complexitat neix pels motius equivocats: arriba un punt, amb tants viatges endavant i enrere, i tantíssims personatges amb noms, cognoms, càrrecs dins les bandes i canvis de camisa, que costa seguir la història. 

Jo vaig perdre fa temps el fil de les motivacions de cadascun dels personatges, les seves relacions i el seu passat. Al meu cap es confonen, i tampoc entenc gaire a què es dediquen aquestes bandes més enllà de lluitar les unes contra les altres, de vegades amb resultats tràgics -si bé, normalment, veiem els seus membres endur-se uns cops que no s'entén com se'n surten sense seqüeles físiques i mentals-, amb nanos, no ho oblidem, menors d'edat encara que el dibuix de l'autor els faci semblar deu anys més grans.

I és una llàstima, perquè volia que m'agradés, i a mi el lore de les obres que consumeixo, tant en còmics com en videojocs, m'importa i el tinc en compte, però a Tokyo Revengers, per tot això que he explicat, aviat va deixar de ser un factor per a mi, i la vaig acabar llegint amb el pilot automàtic. 

Com he dit més amunt, té els seus moments, és clar, i potser si un dia en miro l'anime canvio d'opinió, no seria el primer cop, però em sap greu haver de dir que, tot i que fa tres anys em lamentava de no tenir espai a casa per fer-me-la -l'he llegit en préstec-, ara potser ho he d'agrair. Amb una vegada n'he tingut prou.