Lectures: Historias cortas de Satoshi Kon

Fa uns anys -com passa el temps!- vaig fer la ressenya de l'obra més coneguda del desaparegut director d'anime Satoshi Kon (1963-2010), era Regreso al mar i es tractava d'una història autoconclusiva que em va agradar molt. 

Ja vaig dir llavors que tenia pendent comprar (o rebre com a regal, que és el que va passar amb el temps) l'altre volum que n'havia editat Planeta en el seu projecte de recuperar o editar per primer cop, segons el cas, l'escassa producció de còmic d'aquest mestre que sobretot feia anime, i el cas és que he trigat, però per fi m'hi he posat i l'he llegit.

Historias cortas de Satoshi Kon, en un format semblant al de les del mestre Urasawa, és a dir no gaire gran, però gruixut i amb tapa dura, és un títol molt descriptiu del que trobarem al llibre, que són relats curts i autoconclusius amb què l'autor experimentava i s'anava fent un lloc a la indústria, tot i que és ben sabut que aviat es va decantar per l'anime. 

Des del punt de vista de la seva carrera va ser un encert, perquè hi va triomfar, però això no vol dir que els seus manga siguin menys interessants. Altrament no s'entendria que Planeta hagi publicat posteriorment Opus i Seraphim 266613336WINGS, dues obres inacabades també a l'edició original japonesa. I els recopilatoris d'històries curtes de vegades són irregulars i realment se'n salven poques, però trobo que no és el cas i que aquest recopilatori és més que notable.

Com que les seves pel·lícules en general són conegudes pel seu caràcter oníric, fantàstic i una mica surrealista, confesso que em feia por que aquest recull d'històries curtes també fos així. No perquè em sembli malament, sinó perquè com que sóc una mica curt de gambals m'estimo més llegir històries senzilles d'entendre.

És el que trobem en aquest llibre, en realitat. Relats senzills, molts dels quals protagonitzats per nens i adolescents en aventures de tota mena, des de les quotidianament esportives fins a complots per desemmascarar pares infidels, passant per escenes d'estiueig, conflictes monumentals a l'institut, els plans per a estrenar-se d'uns estudiants a punt de graduar-se i altres fragments quotidians, però sempre animats i de ritme ràpid, i molt japonesos.

També hi ha lloc per a la bogeria, però és una bogeria nascuda de l'accident més normal del món, com pot ser que una llitera amb una anciana se'n vagi camí avall i faci tota mena de destrosses sense que a la senyora li passi res, en unes pàgines que com ja vèiem a Regreso al mar demostren que el mestre Kon tenia una manera de narrar molt cinematogràfica.

Això no vol dir que en aquestes històries escrites i dibuixades als anys 80 no hi hagi experiments amb altres gèneres.

Podríem dir que hi ha una mica de ciència-ficció post-apocalíptica, i al darrer relat recopilat, que té dues parts i és el més llarg, més aviat distòpica, amb les desventures d'uns joves una mica rebels en un Japó fortament policial (obra més fosca i que ens deixa amb malestar).

A més, però, també hi apareix la fantasia amb la història d'una família que compra una casa a preu de ganga i descobreix que hi ha fantasmes, i l'autor prova el manga de samurais amb un relat en què en plena persecució en el context d'una batalla tant un bàndol com l'altre s'han d'enfrontar a un "monstre".

A Historias cortas de Satoshi Kon, com acostuma a passar amb aquests recopilatoris quan es tracta d'obres seminals, veiem en general un traç que encara havia de millorar, tampoc no gaire diferent del de Regreso al mar, a la ressenya del qual ja vaig comentar que es notava que el mestre Kon havia estat ajudant del gran Katsuhiro Ôtomo, però queda ben clar que és un dibuix dinàmic, amb molt de ritme i una excel·lent composició de pàgines i vinyetes.

En alguns casos, però, l'esforç és especialment visible, com a la història de samurais que esmentava, amb un nivell de detall que aporta la seriositat normalment associada al gènere, malgrat que en aquest cas sigui un relat de samurais una mica especial.

Majoritàriament es tracta d'històries, amb independència del seu gènere, de lectura ràpida gràcies al seu ritme, i també amb un punt entranyable.

Són de llargada, estil i qualitat diversos, però el conjunt aprova amb molt bona nota, i insisteixo en què això no és quelcom habitual en aquests reculls. En altres paraules, es tracta d'un volum molt recomanable.

Lectures: Regreso al mar

Coneixia en Satoshi Kon com a director d'anime, suposo que com la majoria de la gent que n'hagi sentit o llegit el nom, i també per la seva prematura defunció l'any 2010 a l'edat de 46 anys a causa d'un càncer de pàncrees.

Sabia que havia fet pel·lícules com Perfect Blue, Paprika, Millennium Actress o Tokyo Godfathers, però les seves poques obres de manga, format al qual es va dedicar breument abans d'embarcar-se en l'animació, les coneixia sense saber que eren d'ell. Si més no, no m'havia quedat el nom de l'autor d'una obra que Planeta DeAgostini va publicar el 1994 amb el títol de Regreso al mar. 

 

Però el 2012 es va publicar el volum Historias cortas de Satoshi Kon (que tinc a la llista de desitjos) i es va anunciar que molt probablement arribaria l'esperadíssima reedició de Kaikisen o, com s'havia traduït 18 anys abans, Regreso al mar. 

Finalment, pel 31è Saló del Còmic de Barcelona vam poder adquirir la nova versió d'una obra descatalogadíssima anys enrere, i ara amb sentit de lectura oriental, nova traducció d'en Marc Bernabé i —característica més discutible i innecessària perquè ens fa pagar 14,95 € per 200 pàgines quan l'estàndard per a aquesta quantitat de pàgines és la meitat— tapa dura. 

Superada aquesta sorpresa negativa amb l'argument que en tractar-se d'un volum únic és una despesa inesperadament alta però que no s'allargarà en el temps com sí que passarà amb la caríssima nova edició de Fénix del mestre Tezuka, vaig comprar el llibre i reconec que me n'alegro, perquè m'ha agradat força.

Regreso al mar es va publicar en 11 entregues a la revista Young Magazine durant l'any 1990, i després es va recopilar en aquest volum únic en què coneixem el fictici poble d'Amite, a la costa japonesa, i alguns dels seus habitants, que gaudeixen d'un clima i un mar benèvols gràcies —diuen— a un tracte fet amb una sirena segons el qual el poble seria pròsper a canvi que tingués cura d'un ou que hauria de tornar al mar cada 60 anys, moment en què s'hauria de fer càrrec d'un altre ou.

  

L'ou reposa al santuari del poble, és la relíquia d'aquest centre religiós, i com és natural en aquests casos hi ha gent que hi creu mentre que d'altres no li donen cap importància. Precisament del segon grup és el propi sacerdot, que està venent terrenys del poble a una corporació un xic tèrbola que vol transformar Amite en un complex turístic, tot plegat en nom del progrés i la modernització.

El seu fill, en Yôsuke, que és el protagonista de la història, no s'acaba de creure que l'ou sigui realment un ou de sirena, però duu a terme la seva tasca de canviar-li l'aigua cada setmana, més que res per complaure el seu avi, que sí que hi creu. Els seus amics Natsumi i Tetsu, en canvi, no són escèptics com en Yôsuke.

El protagonista, però, viu al llarg del relat diverses experiències que no pot explicar i que el van convencent que l'ou, com a mínim, té alguna cosa de màgica i fantàstica, però el que té clar des del principi és que no està disposat a deixar que el seu poble, per molt tecnològicament endarrerit que estigui, perdi l'encant i els seus pescadors els "fruits del mar" que els permeten viure.

És per això que amb l'ajuda dels seus amics i enfrontant-se tant al seu pare (que no és un avar malèvol com tothom es pensa, sinó que té els seus motius per tal de recolzar la modernització d'Amite) com al senyor Ozaki, el cap visible de l'empresa que duu a terme les obres del poble, decideix protegir l'ou sigui com sigui i amb això provoca els moments de tensió i el clímax d'un manga per altra banda tranquil i agradable.

Regreso al mar és com una pel·lícula però en paper, i segurament és aquest domini del ritme narratiu el que va permetre al mestre Kon triomfar com a director d'animació. La història es fa curta, perquè és amena, però té el que ha de tenir, no li sobra absolutament res, ens diu el que ens ha de dir i ens deixa amb molt bon gust de boca.

Pel que fa al dibuix, molt semblant al de Katsuhiro Ôtomo (Akira) com es podria esperar d'un exajudant seu com era en Satoshi Kon, és d'estil realista i ric en detalls, i fuig dels ulls exagerats tan típics del manga i l'anime per tal d'oferir-nos una imatge versemblantment japonesa, tant en els paisatges com en les cares dels personatges.

Ben mirat, com que és un bon manga i la seva lectura és d'allò més agradable, la tapa dura d'aquesta edició fa que sigui una bona idea endur-se'l de viatge per tal de fer-ne una relectura. Tot i així, jo me n'he dosificat la lectura en sessions de 40 pàgines per tal d'amortitzar els calés, una de les meves pràctiques habituals.