Coneixia en Satoshi Kon com a director d'anime, suposo que com la majoria de la gent que n'hagi sentit o llegit el nom, i també per la seva prematura defunció l'any 2010 a l'edat de 46 anys a causa d'un càncer de pàncrees.
Sabia que havia fet pel·lícules com Perfect Blue, Paprika, Millennium Actress o Tokyo Godfathers, però les seves poques obres de manga, format al qual es va dedicar breument abans d'embarcar-se en l'animació, les coneixia sense saber que eren d'ell. Si més no, no m'havia quedat el nom de l'autor d'una obra que Planeta DeAgostini va publicar el 1994 amb el títol de Regreso al mar.
Però el 2012 es va publicar el volum Historias cortas de Satoshi Kon (que tinc a la llista de desitjos) i es va anunciar que molt probablement arribaria l'esperadíssima reedició de Kaikisen o, com s'havia traduït 18 anys abans, Regreso al mar.
Finalment, pel 31è Saló del Còmic de Barcelona vam poder adquirir la nova versió d'una obra descatalogadíssima anys enrere, i ara amb sentit de lectura oriental, nova traducció d'en Marc Bernabé i —característica més discutible i innecessària perquè ens fa pagar 14,95 € per 200 pàgines quan l'estàndard per a aquesta quantitat de pàgines és la meitat— tapa dura.
Superada aquesta sorpresa negativa amb l'argument que en tractar-se d'un volum únic és una despesa inesperadament alta però que no s'allargarà en el temps com sí que passarà amb la caríssima nova edició de Fénix del mestre Tezuka, vaig comprar el llibre i reconec que me n'alegro, perquè m'ha agradat força.
Regreso al mar es va publicar en 11 entregues a la revista Young Magazine durant l'any 1990, i després es va recopilar en aquest volum únic en què coneixem el fictici poble d'Amite, a la costa japonesa, i alguns dels seus habitants, que gaudeixen d'un clima i un mar benèvols gràcies —diuen— a un tracte fet amb una sirena segons el qual el poble seria pròsper a canvi que tingués cura d'un ou que hauria de tornar al mar cada 60 anys, moment en què s'hauria de fer càrrec d'un altre ou.
L'ou reposa al santuari del poble, és la relíquia d'aquest centre religiós, i com és natural en aquests casos hi ha gent que hi creu mentre que d'altres no li donen cap importància. Precisament del segon grup és el propi sacerdot, que està venent terrenys del poble a una corporació un xic tèrbola que vol transformar Amite en un complex turístic, tot plegat en nom del progrés i la modernització.
El seu fill, en Yôsuke, que és el protagonista de la història, no s'acaba de creure que l'ou sigui realment un ou de sirena, però duu a terme la seva tasca de canviar-li l'aigua cada setmana, més que res per complaure el seu avi, que sí que hi creu. Els seus amics Natsumi i Tetsu, en canvi, no són escèptics com en Yôsuke.
El protagonista, però, viu al llarg del relat diverses experiències que no pot explicar i que el van convencent que l'ou, com a mínim, té alguna cosa de màgica i fantàstica, però el que té clar des del principi és que no està disposat a deixar que el seu poble, per molt tecnològicament endarrerit que estigui, perdi l'encant i els seus pescadors els "fruits del mar" que els permeten viure.
És per això que amb l'ajuda dels seus amics i enfrontant-se tant al seu pare (que no és un avar malèvol com tothom es pensa, sinó que té els seus motius per tal de recolzar la modernització d'Amite) com al senyor Ozaki, el cap visible de l'empresa que duu a terme les obres del poble, decideix protegir l'ou sigui com sigui i amb això provoca els moments de tensió i el clímax d'un manga per altra banda tranquil i agradable.
Regreso al mar és com una pel·lícula però en paper, i segurament és aquest domini del ritme narratiu el que va permetre al mestre Kon triomfar com a director d'animació. La història es fa curta, perquè és amena, però té el que ha de tenir, no li sobra absolutament res, ens diu el que ens ha de dir i ens deixa amb molt bon gust de boca.
Pel que fa al dibuix, molt semblant al de Katsuhiro Ôtomo (Akira) com es podria esperar d'un exajudant seu com era en Satoshi Kon, és d'estil realista i ric en detalls, i fuig dels ulls exagerats tan típics del manga i l'anime per tal d'oferir-nos una imatge versemblantment japonesa, tant en els paisatges com en les cares dels personatges.
Ben mirat, com que és un bon manga i la seva lectura és d'allò més agradable, la tapa dura d'aquesta edició fa que sigui una bona idea endur-se'l de viatge per tal de fer-ne una relectura. Tot i així, jo me n'he dosificat la lectura en sessions de 40 pàgines per tal d'amortitzar els calés, una de les meves pràctiques habituals.
