Si seguiu la gran Desperate Housewives a un ritme que no sigui l'americà, us recomano que deixeu de llegir (bé, que no mireu el vídeo), però volia compartir amb tots aquells a qui no es pugui aplicar aquest advertiment una escena memorable que protagonitzen en Tom i la Lynette Scavo a l'episodi 9 de la 7a temporada, tal com vaig fer fa temps amb una altra escena. Aquesta vegada, el vídeo està en anglès (és com miro ara la sèrie, que no està mal doblada, però que com sempre guanya molt en versió original), i a sota hi posaré la traducció per si hi ha algú que no el pot seguir.
M'encanta. I ara, la traducció (de no professional, però intentant fer que quedi natural i no calcada de l'anglès):
TOM: Oh, ets bona. Això t'ho reconec.
LYNETTE: Això parla per si sol.
TOM: Quan em pensava que no podies trobar més maneres d'avergonyir-me, vas i et superes. Ben fet, trenca-nous!
LYNETTE: Espera, espera. Alto. Estàvem discutint sobre el futur de la nostra comunitat i tu m'has atacat i ho has convertit en un referèndum sobre la teva masculinitat.
TOM: Saps què? M'agradaria no haver-ho de fer, però estic cansat que els nostres amics es pensin que només sóc un pallasso.
LYNETTE: Un pallasso? Ets boig? Totes les dones del carrer em diuen contínuament que tinc el marit perfecte.
TOM: Au, va.
LYNETTE: I tant que sí. La Gaby diu que desitjaria que en Carlos fos tan atent com tu, la Susan voldria que en Mike tingués el teu sentit de l'humor, i la Bree diu que no ha vist mai cap pare millor que tu.
TOM: I per què sembla que et molesti, això?
LYNETTE: Quanta gent et diu a tu que tens la dona perfecta?
TOM: ...
LYNETTE: Pren-te el teu temps.
TOM: Bé... molta.
LYNETTE: T'equivoques. Sé com ens veuen els nostres amics. Tu ets el tio agradable i treballador i jo sóc la bruixa. Sóc la que emascula el seu marit contínuament, la que no pot esperar per separar-se dels seus fills i tornar a la feina...
TOM: No, la gent no ho diu, això.
LYNETTE: Ho veus? Ets tan maco que ni tan sols em pots dir la veritat. Durant gairebé vint anys l'únic que he sentit és que sóc increïblement afortunada de tenir un tio com tu. Així que si no em passo el dia gallejant de com n'ets de genial és perquè no vull recordar que no et mereixo.
TOM: Saps què? Jo sóc el que hauria d'estar gallejant davant dels veïns. Dir-los la sort que tinc d'estar casat amb una dona que encara és tan atractiva com ningú, que em fa riure, que té un cor tan gran que després de pujar cinc criatures encara plora quan s'ha de desfer del bodi de l'última.
LYNETTE: No plorava. D'acord, potser alguna llàgrima sí que ha caigut.
TOM: Saps què em ve de gust, ara?
LYNETTE: Tinc una idea. Ha fet de tot menys picar-me a l'espatlla.*
*Referència al tema de l'episodi, que és el bon "equip" que té en Tom.
Aquesta gran sèrie, de la que parlaré algun dia perquè estic a punt d'atrapar el ritme dels Estats Units, és plena d'escenes memorables, la majoria molt emotives i dramàtiques, però també té dosis d'humor i moments senzillament tendres com el que acabem de veure. Definitivament, en Tom i la Lynette són el meu matrimoni preferit, amb diferència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada