dimarts, 30 de març de 2010

Visionats: El Pico (1983)

Per fi he començat un projecte que tenia des que vaig visitar l'exposició Quinquis dels 80, que em va impactar perquè tocava un tema que sempre m'ha atret, tot i que no hi tinc cap relació. Però és com els còmics d'en Batman, que abans de llegir el primer sabia que m'agradarien més que els de qualsevol altre superheroi. 

El projecte que dic, doncs, era veure totes les pel·lícules espanyoles considerades del subgènere "quinqui" i que retraten el món de la delinqüència i la drogoaddicció juvenils, produïdes entre finals dels setanta i finals dels vuitanta, encara que hi ha hagut posteriorment alguna ocasional incursió més, fins i tot als anys 2000. Són històries dures, inspirades o basades en fets i persones reals, i algunes d'elles interpretades per actors que també han estat ficats en aquest submón fins al punt de perdre-hi la vida.


No he començat a veure-les cronològicament, sinó que la primera que he vist ha estat l'única que tenia a mà, que és una de les més conegudes. Dirigida per Eloy de la Iglesia, El Pico retrata la vida de dos adolescents enganxats a l'heroïna a la Bilbao de principis dels vuitanta, amb el rerefons del tema d'ETA, i aquest punt és significatiu perquè els estralls de la droga uneixen un comandant de la guàrdia civil i un polític abertzale per salvar els seus respectius fills. I és que els toxicòmans poden ser de qualsevol classe social, perquè la droga no fa distincions.

Per cert, és curiós però en aquella època en què els nervis estaven més a flor de pell es dóna un missatge clar en el sentit que "independentista basc" no és sinònim de "terrorista" ni de "simpatitzant d'ETA", cosa que ara, als anys 10 del segle XXI, per desgràcia ja no es veu de la mateixa manera. 


En aquest inici del film podem veure una excel·lent introducció als personatges, per aparició o per esment, al voltant dels quals gira la història, que va sobre com la droga és per a molts joves la manera de fugir dels problemes, com n'és de difícil sortir-ne, el que s'arriba a fer quan es té el "mono" i la influència de les males companyies. Al costat d'aquests elements tan pessimistes també trobarem les bones persones, els herois que sacrifiquen el que sigui per tal d'ajudar els seus familiars o amics a deixar la mala vida. 


Dures, les imatges, eh? Si el xut no és real, he d'admetre que no tinc ni idea de com ho fan, perquè l'agulla entra segur. És una de les diverses escenes dures de la pel·lícula, amb una història ben lligada, dramàtica i realista. 

Per altra banda, també té coses negatives, com ara alguns errors de documentació sobre els efectes de l'heroïna, esmentats a la Wikipedia (no busqueu El Pico allà, per cert, perquè fa espòilers gratuïts), una interpretació tirant a fluixeta per part d'alguns actors i l'efecte tan estrany que fa el doblatge en el mateix idioma en què va ser rodat el film, que m'ha cridat l'atenció en veure que les peculiaríssimes veus de l'Alfred Luchetti i la Carme Contreras (la criada de la família del protagonista, que feia de Roser a El Cor de la Ciutat) no s'assemblaven gens a les que coneixem tant. Per cert, també a El Cor hi surt en Santi Pons, l'Orpinell, que aquí fa un paper brevíssim. 


Ah, dispenseu que frivolitzi amb un tema tan dur, però també m'ha fet gràcia descobrir el que podria ser l'origen (i si no l'és hem de retrocedir encara més) de dos mites sobre la sexualitat a l'estat espanyol:


Aquesta tradició del divuitè aniversari que se suposa que passa de pares a fills i les dificultats dels bascos a l'hora d'esbargir-se són dos temes recurrents, tòpics que pel que sembla, si no va originar El Pico, almenys demostra que fa més de 25 anys ja existien. 


1 comentari:

  1. Q bo!
    Jo tb vaig nar a veure aquesta expo i en vaig sortir amb ganes de veure-les totes (o moltes, si més no)
    I em vaig baixar algunes eh!!! però encara no els he vist... T_T

    ResponElimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails