Popeye després de Segar

Abans de parlar de les versions animades de les aventures d'en Popeye encara queda parlar una mica més dels còmics, que van continuar malgrat la mort del seu creador, el senyor Segar, en forma de tira diària fins el 1994 i des de llavors únicament amb aparicions dominicals. Com sempre, els clàssics es consideren quelcom insuperable i és molt difícil competir-hi.  Però potser Segar, si hagués viscut més temps, hauria acabat perdent força i la seva última etapa hauria tacat l'extraordinària feina feta fins llavors, com els ha passat a tants altres. 

Això ja no ho sabrem mai, perquè va morir el 1938 i des de llavors diversos dibuixants i guionistes es van fer càrrec del seu llegat, amb més o menys fortuna, però el cas és que Thimble Theatre (i després Popeye) va continuar i va esdevenir el que és avui: una de les tires còmiques més longeves de la història.

 

Amb la mort de Segar van ser el guionista Tom Sims i els dibuixants Doc Winner (que havia estat assistent de Segar) i després Bela (o Bill) Zaboly els qui es van fer càrrec de la tira, i al mateix temps Sims va crear Popeye the Sailorman com a tira paral·lela o spin-off, tot i que en Popeye ja tenia un protagonisme enorme a Thimble Theatre. Això seria fins el 1955, any en què Sims va morir i va cedir per tant el seu lloc com a guionista a Ralph Stein, que va continuar amb Bela Zaboly com a dibuixant i junts van tirar endavant el còmic fins el 1959.

Aquella etapa es caracteritzava per una simplificació argumental que fugia de la ironia dels còmics dibuixats per Segar, i no va ser fins el 1959 que tot allò va tornar (dins el que cap), amb l'arribada de Bud Sagendorf, un altre assistent de Segar, diuen que el millor, que des de la mort del seu mestre va ser assignat a la pàgina dominical i després de més de 20 anys assumia la sèrie principal.

 

Sagendorf, que també s'havia encarregat de dibuixar alguns dels còmics no oficials d'en Popeye en format comic book en comptes de tira diària, tenia un estil de dibuix clarament diferent del de Segar, però molt semblant en la part dels guions. La seva etapa va ser molt llarga, de 1959 a 1986, any en què va decidir fer només la pàgina dels diumenges i descansar una mica, i el seu lloc a la sèrie diària el va agafar Bobby London, que s'hi va estar només fins el 1992 perquè el van acomiadar per una història que presumptament feia broma sobre l'avortament.

 

Feu-la gran, perquè és aquesta, i llegiu-la. Sí, hi ha un malentès amb el tema de l'avortament i com que el còmic, al cap i a la fi, és humorístic, va ferir massa sensibilitats. Abans d'això, però, la feina de London va rebre el favor del públic, ja que respectava l'esperit de Segar alhora que traslladava els personatges de l'univers Popeye a situacions pròpies d'aquella època, de finals dels vuitanta a principis dels noranta.

I després de l'acomiadament de London la tira diària va desaparèixer, segons com es miri, perquè des de llavors es nodreix de material antic de Sagendorf, que per cert va continuar a la pàgina dels diumenges fins que va morir el 1994.

M'ha costat una mica de trobar, però per fi tinc una mostra del Popeye actual, el de Hy Eisman, que dibuixa només els diumenges i que es publica en diversos diaris, entre ells el New York Daily News, i que podreu llegir cada diumenge si voleu.

Ha estat casualitat, però la pàgina d'avui dia 7 de febrer està bastant bé per ensenyar-la aquí. No té una complexitat argumental com per caure de cul, i a més és inevitable veure l'última vinyeta abans de llegir la història, però bé, què hi farem... 

Popeye continua i encara pot fer-ho durant vés a saber quants anys, hi ha còmics fins i tot més longeus que aquest. De fet, el mateix Eisman és qui s'encarrega actualment de The Katzenjammer Kids, tira que va començar el 1897. Però, com sempre, el regust clàssic només el poden tenir els clàssics, i només el temps dirà si aquest llegendari còmic remunta i recupera el prestigi que havia tingut.