Visionats: Trilogia Robocop

No he sigut mai de veure les pel·lícules gaires vegades, em sembla que ja ho he comentat en alguna entrada anterior, i tot i així hi ha franquícies de les quals tinc vagues records que em fan voler veure'n les entregues després de dècades sense revisar-les, normalment perquè es produeix algun revival, com m'ha passat amb Rocky, Rambo o Terminator.

En el cas del que us porto avui no és per cap pel·lícula nova (sí que n'hi ha una que ja té uns quants anys i que veuré algun dia), sinó que la motivació ha estat la voluntat d'estrenar els videojocs per a la PlayStation 5 basats en aquestes pel·lícules i que tinc pendents de jugar. Així que era el moment ideal per dedicar el meu temps lliure, que és escàs, a repassar -i amb les poques coses que en recordava, gairebé podríem dir que veure per primer cop- la trilogia del policia cíborg més popular de la història de l'entreteniment. 

La saga comença el 1987 amb Robocop, dirigida per Paul Verhoeven (que després faria Desafiament total, Instint bàsic, Showgirls o Starship Troopers) i escrita per Edward Neumeier i Michael Miner. Una pel·lícula molt emblemàtica i estimada dels anys 80 dins del gènere de l'acció i la ciència-ficció amb alguns moments molt mítics que, malgrat la meva memòria i les poques vegades que l'he vist, em van quedar gravats per l'impacte que van causar en el jo que anava a primària, i és que aquesta mena de films, antigament, els podia veure el públic de qualsevol edat i no passava res... o gairebé res.

Breument, la primera pel·lícula ens situa en una Detroit econòmicament devastada i plagada pel crim, i en què una megacorporació, OCP (Omni Consumer Products) pensa construir una nova Detroit amb la seva tecnologia i, per tant, sota el seu control. Una ciutat avançada, neta i plena d'harmonia que s'anomenarà Delta City. 

La crisi econòmica fa que, a més, hagi pres possessió del departament de policia de la ciutat, i per poder emprendre la construcció esmentada necessita reduir el crim a la mínima expressió, de manera que presenta la proposta dels robots policies que, després d'una fallida -i per mi impactant i inoblidable- presentació d'un prototip, vira cap a un altre model, que és el del protagonista del film.

En aquest cas és un cíborg, una barreja de robot amb teixit orgànic, que surt de la recuperació del cos de l'agent Alex Murphy (Peter Weller), nou a la comissaria liderada per l'entranyable sergent Reed (Robert DoQui), que en la seva primera missió és brutalment assassinat per la banda del considerat líder del crim de Detroit, una altra escena no apta per a tots els públics.

Aquesta premissa de ciència-ficció, que demana un exercici de fe i que avui potser no acceptaríem tal com està explicada, als anys 80 i 90 ens semblava al·lucinant, i vista d'aquesta manera podem considerar que encara ho és. Però el robopoli, que inicialment no és ben acollit per un cos de policia que lluita pels seus drets en veure, amb por, que l'empresa per a la qual ara treballa els vol substituir per màquines, acaba esdevenint un heroi i s'enemista també amb la companyia que el va crear perquè, al capdavall, es podria dir que és malvada, si més no tal com l'estan gestionant els seus responsables.  

Malgrat moments com el de la imatge, que també em va impactar moltíssim de petit, i una gran quantitat d'escenes d'acció, persecucions, trets, sang i violència extrema que van comportar la censura a les versions televisives al seu país d'origen, Robocop és també la tràgica història d'un home que ho perd tot, començant per la família en ser declarat legalment mort, també la seva identitat i humanitat -veurem fins a quin punt, gràcies a la intervenció de la seva companya Ann Lewis (Nancy Allen), l'heroïna humana del film-, i també hi ha un missatge anticapitalista i de defensa dels oprimits, si bé aquests elements agafen més importància a les seqüeles. 

En conjunt, doncs, una pel·lícula que, vista amb la perspectiva dels anys, hi insisteixo, i tenint en compte quan es va estrenar, no és estrany que sigui un clàssic del gènere.

Robocop 2, estrenada el 1990, va tenir canvi de guionistes perquè van ser acomiadats per la vaga del gremi de 1988, i també va canviar el director, que passava a ser Irvin Kershner, que dirigiria una història ideada pel famós i polèmic guionista de còmics -i després també director de cinema- Frank Miller, encarregat també d'escriure el guió en tàndem amb Walon Green.

Llegeixo que aquest cop es volia fer una seqüela més per a tots els públics, almenys oficialment, i també hi va haver una sèrie d'animació d'en Robocop, així que s'apel·lava també a l'audiència adolescent. Personalment, encara que hi ha menys escenes violentes -o, si més no, ho són en menor grau-, em sembla curiós que una pel·lícula en què un personatge important és un nen que diu moltes paraulotes i és tinent d'una banda de traficants de drogues, i que també mata gent, es pugui considerar més per al públic general que la primera.

Com sol passar en aquests casos, a la segona part de la història d'un nou heroi hem de veure'l amb dificultats, fallar, passar-ho malament, i aquí en Robocop subestima el poder d'aquesta banda de traficants d'una devastadora droga anomenada Nuke i, en el seu primer encontre, li fumen una brutal pallissa i, literalment, el destrossen.

Però l'autèntic enemic, un cop més, és l'OCP, que aquesta vegada idea un nou prototip de robot policia, curiosament anomenat "Robocop 2", que pretén emular el procés amb què es va crear el protagonista, tot i que no acaba de rutllar i les conseqüències donen lloc a una de les dues trames paral·leles del film, que en realitat està relacionada amb la primera, però no en donaré més detalls per no fer spoilers si algú no l'ha vist. Ja sabeu que opino que els spoilers no caduquen, que sempre hi pot haver algú que no ha consumit un producte d'entreteniment considerat de coneixement comú, així que seguiré la màxima de "no facis als altres el que no vols que et facin a tu".

A Robocop 2 tornem a veure molta acció, trets, sang, combats espectaculars i el patiment del protagonista, que té records de la seva vida anterior amb què els científics no comptaven, però és veritat que no arriba als estàndards de qualitat de la primera part en termes argumentals, amb coses encara menys plausibles o una sensació d'incoherència a l'hora de determinar què pot deixar el protagonista fora de combat i què no, tot i que la qüestió de les directrius que li afegeixen després de la seva reparació, i com les gestiona després, és prou interessant.

En Robocop és un producte d'una corporació, però la seva part humana es rebel·la i el converteix, un cop més, en un maldecap per als seus creadors, i aquesta és la gràcia del relat, més enllà de l'acció i l'espectacularitat dels enfrontaments. 

I passem al final de la trilogia -sí, ja he dit que hi ha una quarta pel·lícula, ja la veuré, però és un reboot-, Robocop 3, de 1993, on repetia Frank Miller com a guionista, però amb nou canvi de director, ara Fred Dekker, i el més important, canvi d'actor protagonista, que passa a ser Robert Burke, si bé la seva fidel companya, l'agent Lewis, continua tenint la cara i la veu de la Nancy Allen.

Aquesta tercera entrega, que ja us avanço que va tenir encara pitjor acollida que la segona, amb unes notes baixíssimes, és la típica ovella negra d'una saga que a mi m'agrada veure per poder jutjar per mi mateix, i tinc tendència a veure-les amb bons ulls, com em passa amb Rocky V, que a mi m'agrada, o totes les de Terminator que van venir després de la segona i que sembla que ara no agradin a pràcticament ningú.

Aquest cop el tema principal són els desnonaments forçats que duu a terme l'OCP, amb un cos especialitzat dins de la policia, per tal de poder-se posar a construir d'una vegada el seu projecte de ciutat nova, projecte que ve de la primera pel·lícula i que jo trobo bé en termes de lore que es reprengui perquè, en el fons, a les altres dues parts no quedava tancat del tot.

Aquí sí, però un altre punt positiu que li veig és que no ens trobem amb l'enèsim prototip de robot amb què s'enfronta en Robocop -també s'enfronta amb un robot, però té poca rellevància argumental i sembla més aviat forçat-, sinó que el protagonista fa costat a l'anomenada -i públicament criminalitzada- Resistència, formada per gent normal que no es vol quedar de braços plegats mentre els fan fora de casa seva i que duu a terme accions pròpies d'una guerrilla.

Em sembla més interessant del que se li concedeix, sincerament. Mostra un Robocop encara més humà i té moments d'acció, és clar, i també algun accessori de més -ehem-, però és la lluita del poble contra el capitalisme més cruel, i hi ha moments entendridors, tràgics i emocionants. Per a mi, en conjunt, és un tancament adequat per a la història, potser perquè no soc capaç de veure-li tants defectes com se li atribueixen, que ja pot ser.

M'ha agradat molt repassar aquestes pel·lícules -tot i que no recordo si la tercera l'havia arribat a veure mai-, encara que soc capaç de veure la baixada de qualitat a mesura que la saga avança, també com de malament ha envellit l'stop motion de l'ED-209, i ara que tinc l'univers Robocop fresc podré encarar-me als seus videojocs amb més coneixement de causa i gaudir de les referències i les picades d'ullet, que és el que m'agrada a mi. 

A més, als esmentats de la Playstation 5, amb la veu d'en Peter Weller, que ja té una edat, però que sempre serà en Robocop. 

 

Visionats: The Dark Knight Returns

Fa una mica més de dos anys vaig fer la ressenya d'un dels còmics més coneguts d'en Batman, The Dark Knight Returns, una història alternativa, no canònica, que el famós Frank Miller va escriure i dibuixar l'any 1986 i que ha estat sempre reverenciada, en molts casos com el millor còmic que s'ha fet mai sobre el Cavaller Fosc.

A la meva ressenya, i alguns dels comentaris que va rebre també ho afirmaven, vaig dir que segurament havia envellit malament i que considerava que hi havia històries millors, però no deixa de ser un enfocament força interessant que qualsevol lector dels còmics d'en Batman hauria de llegir, i com no podia ser d'una altra manera vaig voler adquirir la versió animada dirigida per Jay Oliva que es va llançar en dues parts entre setembre de 2012 i gener de 2013.

Si no sabeu de què va aquell còmic podeu llegir l'esmentada ressenya, però sigui com sigui cal que refresqui una mica l'argument perquè, si no, aquesta entrada seria una mica ridícula. 

Com podeu veure a la imatge, en Bruce Wayne és un home ben conservat però gran i l'Alfred un majordom ancià, i és que a The Dark Knight Returns som 15 anys endavant en el temps i en Batman duu una dècada fora dels carrers, però el món ha continuat la seva decadència i l'augment dels crims i la seva crueltat obliguen el Cavaller Fosc a donar ús a l'entrenament que potser ha suavitzat, però no ha deixat al llarg d'aquests anys. 

A la primera part de la història (s'ha dividit en 2 pel·lícules de 73 minuts perquè aquesta és la durada habitual en les pel·lícules animades de DC i, per què no dir-ho, per tal de fer més caixa) el vell Batman s'enfronta, amb les seves habilitats afectades pel pas del temps, un augment de la brutalitat i una reducció dels escrúpols, a una banda coneguda com Els Mutants, la principal amenaça de Gotham, i en segon pla a un Dues Cares que enganya tothom fent veure que s'ha recuperat però que en munta una de les seves.

En Bruce Wayne comptarà amb l'ajuda de la Carrie Kelley, una adolescent que es deu haver estat entrenant pel seu compte perquè es posa la disfressa de Robin, ajuda en Batman en un mal moment i de seguida es guanya un lloc al seu costat, cosa que pràcticament tots els que han estat Robin saben que és extremament difícil.

Mentrestant, els mitjans de comunicació se sorprenen de la tornada del Cavaller Fosc i s'afanyen a criminalitzar-lo pels seus mètodes, més que mai, mentre algun professional aïllat, com la Lana Lang dels còmics d'en Superman, el defensa.

A la segona part es produeix l'enfrontament definitiu entre en Batman i un Joker que ha sortit del seu estat catatònic i ha fugit d'Arkham esperonat pel retorn del seu etern enemic. Un enfrontament on el veiem més perillós que mai, amb final també definitiu inclòs. 

Són moments de molta tensió perquè en Joker acaba d'assassinar en directe tots els presents en un plató de televisió on l'entrevistaven i la policia treballa en la captura d'en Batman, que lògicament s'hi ha d'enfrontar físicament, liderada per la nova comissarària de Gotham, Ellen Yindel, que no comparteix el punt de vista del seu predecessor.

Que és, naturalment, en James Gordon, el mític i estimat comissari. No ha canviat gens, només ens diuen que fa 70 anys i que es retira, però és el de sempre: un policia honest, honrat i lluitador, que ara coneix la identitat civil d'en Batman (o si més no ens ho diuen obertament per primer cop). 

Pel que fa a la seva vida privada, i aquí trobem una de les poques llicències que es pren aquesta adaptació animada, veiem la Sarah Essen, la seva segona dona, personatge inventat per en Frank Miller i que va sortir per primer cop a Batman: Year One, de 1987, mentre que al còmic The Dark Knight Returns, de 1986, només era esmentada. Doncs bé, aquí hi apareix físicament. I no li fa res que a casa hi hagi fotos del seu marit amb la seva exdona i el seu fill, on a més no veiem la Barbara Gordon, la seva filla, que Miller va intentar eliminar sense èxit de la continuïtat dels còmics d'en Batman. 

A més, una altra de les coses que fan no canònica aquesta història és la manca d'encert en la predicció dels esdeveniments futurs per part del guionista (que potser tampoc no pretenia que respectessin el que havia establert): encerta que el segon Robin, en Jason Todd, mor (passaria 2 anys després i també s'explica en una altra pel·lícula animada), però no es parla dels Robins que el van succeir, i a més la Sarah Essen també va morir, en el seu cas l'any 2000, i en canvi aquí hi apareix. És clar, són coses que l'autor no podia saber, però que fan aquesta trama desfasada.

Superat el repte d'en Joker, el Cavaller Fosc encara és un criminal buscat per tothom, un home que el President dels Estats Units ha ordenat aturar sobretot quan, a causa d'un atac nuclear de la Unió Soviètica (també desfasat des del nostre punt de vista més de 25 anys després), ha lluitat contra el caos i els saquejadors amb l'ajuda dels Fills d'en Batman (membres dels Mutants que va derrotar a la primera part i que es van fer seguidors seus) i ha deixat en evidència aquells que el perseguien.

Per tal de vèncer-lo envia un gens envellit Superman, confiat en què si les paraules no funcionen (i el senyor Clark Kent ho intenta parlant primer amb el seu amic) la lluita serà desigual, però no ho és tant com es pensava: un Batman poderosament equipat amb el millor de la seva tecnologia, i amb el vell Oliver Queen com a aliat, s'enfronta a un Superman afeblit per la manca de rajos solars i ens ofereix un combat èpic que esdevé el clímax de tot aquest relat. 

Una bona història, molt bona (no la millor, per a mi), que havia de ser adaptada a l'animació i s'ha fet més que correctament i amb un alt grau de fidelitat. A l'apartat tècnic destaquen les veus de Peter Weller (el mític Robocop!) com a Batman, l'Ariel Winter (Alex a Modern Family) com a Robin i Michael Emerson (Benjamin Linus a Lost) com a Joker, que fan una gran feina, però lamento que a cada pel·lícula animada d'en Batman es canviï el repartiment. No hi ha una continuïtat en aquest sentit. 

Pel que fa a l'edició, s'ha llançat tant en DVD com en Blu-ray, i per desgràcia com que jo no tinc lector de Blu-ray m'he hagut de comprar les dues parts en DVD, cosa que no és tant un problema de qualitat d'imatge (que quan es tracta d'animació ja es veu perfectament en DVD) com de contingut extra: d'un temps ençà pràcticament tots els extres van al Blu-ray, i també ha estat així en aquest cas. 

D'acord, tenim alguns petits bonus, entre els quals destaquen capítols emblemàtics de la sèrie animada dels anys 90 (2 capítols a la primera part i 3 a la segona), però no justifiquen l'edició en 2 discs. Si teniu lector de Blu-ray feu-vos amb l'edició en aquest format i tindreu interessants i prou extensos documentals.