La curiosa història de la Wendy, en Marvin i en Wonderdog

Sembla mentida el que es pot arribar a aprendre d'una samarreta. Bé, per tal de ser exactes hauríem de dir "de la curiositat que pot despertar una samarreta". Us ho explico, perquè segurament no m'enteneu gaire. 

Aquesta peça de roba la venen actualment a la cadena Inside, que no té gaires delegacions a Barcelona ciutat, tot s'ha de dir. El cas és que me la vaig comprar tres dies abans de les rebaixes d'estiu i en comprovar que havia baixat de preu vaig decidir canviar-la pel mètode de retornar-la i comprar-ne una altra, que havia de ser la mateixa però al nou preu. 

Per un error humà la samarreta que em vaig endur (i no ho vaig veure fins que ja era a casa) va ser aquesta, que el dia que vaig comprar la primera vaig descartar. Per què?

Doncs per aquests tres personatges que no pertanyen (o no pertanyien) a l'Univers DC. S'ha de dir, però, que el disseny de la samarreta en si era millor que el de la primera, encara que aquella tingués una plantilla més espectacular i farcida de personatges que m'estimo. 

I un cop la tenia vaig decidir quedar-me amb aquesta, perquè vaig investigar qui era aquest trio format per una noia, un noi i un gos, i els vaig agafar afecte. Mireu el següent vídeo:

Resulta que aquests personatges que semblaven tant d'Scooby Doo eren en realitat de la Hanna-Barbera, productora amb què DC Comics es va associar abans de ser propietat de la Warner Bros. L'associació va donar com a fruit diversos productes que barrejaven elements d'una companyia i l'altra, entre els quals la sèrie Super Amics (Super Friends en anglès), que va durar 109 episodis entre 1973 i 1986 i que posava els superherois més coneguts de la DC en aventures d'un to molt més infantil i naïf, acompanyats de personatges que no eren dels còmics, com és el cas de la Wendy Harris, en Marvin White i en Wonderdog. 

Aquí els tenim duent a terme el seu paper, que era el d'ajudants dels superherois, detectius com a màxim, però sense superpoders que els col·loquessin en la mateixa categoria que els personatges més coneguts. En altres paraules, tots tres estaven ficats amb calçador en aquella sèrie, i és que abans s'estilava aquest tipus de personatge que feia que els joves telespectadors (o lectors) s'hi indentifiquessin i poguessin somiar amb compartir aventures amb els superherois. 

Super Friends tindria diverses encarnacions i títols al llarg dels anys, i principalment els seus episodis es van emetre entre 1977 i 1986, però els personatges que avui ens ocupen van aparèixer en una primera sèrie de 16 episodis que es va emetre de 1973 a 1974. 

El trio no va tornar a aparèixer en cap de les posteriors temporades de la sèrie, però sí que va protagonitzar un còmic que es va publicar entre 1976 i 1981, la portada del primer número del qual és la base de la meva samarreta. 

Tot plegat era fruit d'unes dècades dolentes que van començar amb la caça de bruixes que als anys 50 va introduir, per culpa de l'infame Fredric Wertham i el seu atac al Novè Art amb el seu llibre Seduction of the innocent de 1954, la censura i posteriorment l'autocensura dels còmics nord-americans. La raó per la qual, per exemple, no sentirem dir a en Batman un "fuck" ni veurem els mugrons de la Wonder Woman per més justificat que estigui. 

Però encara que aquella època de candidesa, aventures marcades per la ciència-ficció barata i el poc realisme s'observi ara amb menyspreu, diversos autors han volgut recuperar personatges d'aquells anys i donar-los un nou origen adaptat als nous temps. En Marvin, la Wendy i en Wonderdog no en van ser pas cap excepció. 

Els vèiem a la portada del número 62 del volum 3 de Teen Titans, de 2008, que era la primera aparició del nou Wonderdog, però els humans tornaven al número 34, de 2006. Aquest cop eren germans i s'encarregaven de tenir cura de la torre dels Titans i altres tasques d'assistència als joves superherois gràcies a la seva intel·ligència, un paper que ben mirat tampoc no és tan diferent del que feien per a la Lliga de la Justícia dècades abans. 

Ara no és el moment de fer gaires spoilers d'aquests dos personatges que no arriben a la categoria de secundaris, però sí que vull destacar que últimament (o almenys abans del rellançament de DC Comics de la tardor de 2011) la Wendy s'havia convertit en col·laboradora de l'Oracle, amb el nom de Proxy, com es pot veure a Batgirl: Rising i en general a l'etapa de l'Stephanie Brown com a Batgirl. 

Això passava després d'afegir uns quants elements dramàtics i tràgics a la seva història i la del seu germà, que resulta que són fills d'en Calculator, un dels dolents més intel·ligents de l'Univers DC. I en tota aquesta tragèdia que esmento i no explico per tal de no fer spoilers hi juga un paper molt important en Wonderdog, però no puc dir res més.

És per tot això que vaig decidir quedar-me la samarreta, perquè em recorda la curiosa història de tres personatges que dècades després del seu pas efímer per la televisió i el còmic han tornat amb papers petits, però més interessants i estables.

Lectures: Batgirl - The Flood

Aquesta és una de les col·leccions que segueixo que es recopilen a un ritme més lent del que m'agradaria, però per fi he pogut llegir Batgirl: The Flood, que reuneix els números 9 a 14 del volum 3 de Batgirl, publicats de manera unitària de juny a novembre de 2010. 

El volum anterior recopilava els números 1 a 7, i el 8 es va incloure encertadament al segon volum de Red Robin, perquè era una història en què la Stephanie col·laborava amb el seu ex, en Tim, però aquí ja la tornem a tenir en solitari. Els primers quatre números d'aquest segon tom pertanyen a l'arc argumental The Flood (La inundació), que enllaça amb el final del tom Oracle: The Cure, en què l'Oracle (Barbara Gordon) vencia un cop més la seva nèmesi, en Calculator.

Ara el paio ha tornat altra vegada i està disposat a enredar-la d'allò més, perquè la seva filla ha estat reclutada per l'Oracle i això és la gota que fa vessar el got. L'únic rival en genialitat informàtica que té la filla del comissari Gordon posa totes les seves energies en un nou intent de destruir-la, i per fer-ho posseeix els ciutadans de Gotham, superdolents inclosos. Passada aquesta aventura, trepidant però que no va gaire més enllà de reforçar la Stephanie com a nova Batgirl, tenim dues històries d'un sol número, els anomenats popularment fillers.

La primera ens mostra la Batgirl lluitant contra en Clayface amb l'ajuda del detectiu Gage, un policia jove que comencem a entreveure que té un passat tràgic i que (ja ho sabíem) fa gràcia a la Steph, i a l'altra banda de la línia la Wendy Harris, la filla d'en Calculator, que farà d'Oracle quan la Babs estigui massa ocupada amb les renascudes Birds of Prey. Aquesta és, per cert, la història on vaig trobar les trapelleries d'en Pere Pérez que comentava abans d'ahir...

El còmic que tanca el volum és una mica poca-solta argumentalment (l'enemic en aquest cas és un Dràcula sorgit literalment de la pantalla d'un cinema on projecten la versió en 3D d'una de les pel·lícules antigues que va protagonitzar, tot a causa d'un accident difícilment creïble), però molt simpàtica, ja que fa col·laborar la Batgirl i la Supergirl, que tenen moments molt interessants tant quan lluiten i s'ho prenen tot en conya com quan van vestides de civils... i també. Llegiu la pàgina que he posat com a exemple i veureu a què em refereixo. O aquesta altra:

Així doncs, un volum que no passarà a la història com un dels millors que s'han fet mai a DC Comics, però que és força entretingut, es llegeix bé i continua enfortint la Stephanie Brown com a Batgirl, amb el seu caràcter trapella, juganer, bromista i al mateix temps una valentia i una habilitat pròpies del càrrec. Una Batgirl, doncs, jove, alegre i més com l'enyorada Barbara que no com la fosca Cassandra Cain.

Ja veurem com (i quan) es recopilen els 10 números que falten per acabar la sèrie, ara que a la tardor DC rellançarà TOTES les seves col·leccions des del número 1 i farà una neteja d'orígens i de capçaleres, cosa que de pas significa que no veurem un Action Comics 1000, entre altres conseqüències.