Hi ha títols, en qualsevol àmbit de la ficció (pel·lícules, llibres, còmics...), que hom sent o llegeix esmentats contínuament, fins que un dia diu prou i decideix veure de què va, tot plegat. Com és que se'n parla tant. I a mi em passa sovint, perquè no sóc dels que descobreixen les coses quan són noves, no sóc dels que marquen tendències ni res d'això. I per tant és per les reiterades recomanacions dels experts -o com a mínim dels que descobreixen les coses abans que jo- que m'endinso en molts productes considerats clàssics moderns.
Aprofitant que se n'ha fet l'enèsima reedició en castellà i l'editorial que actualment en posseeix els drets se'n feia ressò, vaig decidir que ja era hora de llegir aquest clàssic... i me'l vaig comprar en anglès, més de 10 euros més barat que l'edició espanyola.
Camelot 3000 és una maxisèrie clàssica de DC Comics -sense connexions amb el seu univers de superherois, val a dir- formada per 12 entregues publicades de manera individual, en el seu origen, entre desembre de 1982 i abril de 1985.
La signen els il·lustres Mike W. Barr, guionista de reputació a DC Comics però també, en menor mesura, a Marvel, i Brian Bolland, un dels millors dibuixants de la indústria, lloat per l'altíssim nivell de detall de les seves il·lustracions però també conegut sobretot per les seves memorables portades, ja que de pàgines interiors no n'ha fet gaires. En aquest sentit la seva obra més coneguda segurament és Batman: The Killing Joke, i si no seria la que avui ens ocupa, un privilegi perquè malauradament l'home no és capaç de seguir el frenètic ritme de les publicacions dels Estats Units, però se li perdona per la immensa qualitat de la seva obra.
Doncs bé, Camelot 3000 és un dels pocs còmics dibuixats pel senyor Bolland i, encara que no assoleix el nivell que veuríem a la posterior i ja esmentada The Killing Joke -també va ser un altre ritme, és clar, i moltíssimes menys pàgines, a més que en aquell cas sí que es va poder entintar a si mateix-, és una autèntica delícia visual pel seu traç net, però detalladíssim, i el seu domini de l'anatomia i les expressions facials, a més del seu particular i captivador estil per a les ombres. No totes les pàgines permeten apreciar-ho de la mateixa manera, això sí, i m'imagino que els límits d'entrega hi van tenir alguna cosa a veure.
Però... de què va? Doncs el títol ens podria fer pensar el pitjor: una barreja de conceptes de l'estil de Cowboys vs. Aliens o Abraham Lincoln: Vampire Hunter, però en aquest cas traslladant el mite artúric al futur. Bé, és això: l'any 3000 la Terra és víctima d'una invasió alienígena i casualment es desperta, per l'acció d'un noi que descobreix la seva tomba, el rei Artús, i per art de màgia -un cop alliberat el mag Merlí d'una maledicció- els seus Cavallers de la Taula Rodona també es desperten, però en aquest cas en forma de records en persones del present que són reencarnacions.
Noms com Lancelot, Percival, Tristany o la mateixa reina Ginebra són els protagonistes d'aquesta història que és una profunda reinterpretació de la llegenda artúrica, que al cap i a la fi té tantes versions que el canvi d'escenari i moment històric tampoc no resulta tan estrany.
El guionista aprofita l'ocasió per a introduir un tema que llavors devia ser molt més trencador, fins i tot polèmic, com és el de la identitat de gènere, la transsexualitat fins i tot, amb el personatge d'en Tristany, reencarnat en una dona i gens d'acord amb el seu nou cos, però encara enamorat de la seva Isolda.
Així, un cop reunits els cavallers, els reis i el seu nou ajudant, en Tom, aquest valent però reduït grup d'herois i heroïnes esdevé la punta de llança de la defensa d'una Terra que fins ara ha estat incapaç de combatre l'enemic, i és que si bé els protagonistes compten amb l'ajuda de la poderosíssima màgia d'en Merlí, el bàndol contrari es mou segons els designis de la malvada germanastra de l'Artús, la Morgana Le Fay.
La recreació, adaptada a l'any 3000 i a l'escenari còsmic, és una modernització del mite, fortament adaptat, però el cert és que d'escenes de naus espacials disparant raigs làser en veurem més aviat poques. El gruix de l'obra, sens dubte aventurera, es dedica als conflictes individuals i grupals dels personatges, de manera que els acabarem coneixent en profunditat i ens adonarem que, si havíem tingut prejudicis perquè ens pensàvem que el còmic seria una ximpleria futurista, en realitat està força ben equilibrada entre les batalles -gairebé sempre en terra ferma, tot barrejant lluita tradicional i pistoles làser- i les relacions entre els protagonistes.
És cert que la premissa és forçadíssima, i que després de més de 30 anys de la publicació original hi ha coses que a 2016 ja veiem que l'any 3000 segurament no seran com ens les pinten aquí, però la proposta és força original, i la barreja d'elements com el Sant Greal i l'espasa Excàlibur per una banda i la imaginada tecnologia de l'any 3000 per l'altra s'aguanta força bé.
El guió, farcit de tòpics en alguns moments i, com deia fa un moment, forçat en la mateixa premissa és, no obstant això, àgil i molt amè. És particularment interessant veure el personatge de l'Artús, que és ell mateix despertat tants segles després de la seva mort, interactuar amb els altres, la personalitat dels quals és una barreja de pensaments i bagatge dels originals i les reencarnacions, cosa que dóna molt de joc.
Hi podem trobar defectes, és clar, no pretén ser realista com la poc posterior Watchmen -comparable en molts sentits, tant l'època com el format i l'editorial-, però és un clàssic del còmic nord-americà dels anys 80 que té a favor, a banda de la seva qualitat, la independència de l'univers DC dels superherois i el fet que en 12 números, recopilats diverses vegades al llarg dels anys, tenim la història completa, i amb el mateix equip creatiu. Val molt la pena.
Camelot 3000 és una maxisèrie clàssica de DC Comics -sense connexions amb el seu univers de superherois, val a dir- formada per 12 entregues publicades de manera individual, en el seu origen, entre desembre de 1982 i abril de 1985.
La signen els il·lustres Mike W. Barr, guionista de reputació a DC Comics però també, en menor mesura, a Marvel, i Brian Bolland, un dels millors dibuixants de la indústria, lloat per l'altíssim nivell de detall de les seves il·lustracions però també conegut sobretot per les seves memorables portades, ja que de pàgines interiors no n'ha fet gaires. En aquest sentit la seva obra més coneguda segurament és Batman: The Killing Joke, i si no seria la que avui ens ocupa, un privilegi perquè malauradament l'home no és capaç de seguir el frenètic ritme de les publicacions dels Estats Units, però se li perdona per la immensa qualitat de la seva obra.
Doncs bé, Camelot 3000 és un dels pocs còmics dibuixats pel senyor Bolland i, encara que no assoleix el nivell que veuríem a la posterior i ja esmentada The Killing Joke -també va ser un altre ritme, és clar, i moltíssimes menys pàgines, a més que en aquell cas sí que es va poder entintar a si mateix-, és una autèntica delícia visual pel seu traç net, però detalladíssim, i el seu domini de l'anatomia i les expressions facials, a més del seu particular i captivador estil per a les ombres. No totes les pàgines permeten apreciar-ho de la mateixa manera, això sí, i m'imagino que els límits d'entrega hi van tenir alguna cosa a veure.
Però... de què va? Doncs el títol ens podria fer pensar el pitjor: una barreja de conceptes de l'estil de Cowboys vs. Aliens o Abraham Lincoln: Vampire Hunter, però en aquest cas traslladant el mite artúric al futur. Bé, és això: l'any 3000 la Terra és víctima d'una invasió alienígena i casualment es desperta, per l'acció d'un noi que descobreix la seva tomba, el rei Artús, i per art de màgia -un cop alliberat el mag Merlí d'una maledicció- els seus Cavallers de la Taula Rodona també es desperten, però en aquest cas en forma de records en persones del present que són reencarnacions.
Noms com Lancelot, Percival, Tristany o la mateixa reina Ginebra són els protagonistes d'aquesta història que és una profunda reinterpretació de la llegenda artúrica, que al cap i a la fi té tantes versions que el canvi d'escenari i moment històric tampoc no resulta tan estrany.
El guionista aprofita l'ocasió per a introduir un tema que llavors devia ser molt més trencador, fins i tot polèmic, com és el de la identitat de gènere, la transsexualitat fins i tot, amb el personatge d'en Tristany, reencarnat en una dona i gens d'acord amb el seu nou cos, però encara enamorat de la seva Isolda.
Així, un cop reunits els cavallers, els reis i el seu nou ajudant, en Tom, aquest valent però reduït grup d'herois i heroïnes esdevé la punta de llança de la defensa d'una Terra que fins ara ha estat incapaç de combatre l'enemic, i és que si bé els protagonistes compten amb l'ajuda de la poderosíssima màgia d'en Merlí, el bàndol contrari es mou segons els designis de la malvada germanastra de l'Artús, la Morgana Le Fay.
La recreació, adaptada a l'any 3000 i a l'escenari còsmic, és una modernització del mite, fortament adaptat, però el cert és que d'escenes de naus espacials disparant raigs làser en veurem més aviat poques. El gruix de l'obra, sens dubte aventurera, es dedica als conflictes individuals i grupals dels personatges, de manera que els acabarem coneixent en profunditat i ens adonarem que, si havíem tingut prejudicis perquè ens pensàvem que el còmic seria una ximpleria futurista, en realitat està força ben equilibrada entre les batalles -gairebé sempre en terra ferma, tot barrejant lluita tradicional i pistoles làser- i les relacions entre els protagonistes.
És cert que la premissa és forçadíssima, i que després de més de 30 anys de la publicació original hi ha coses que a 2016 ja veiem que l'any 3000 segurament no seran com ens les pinten aquí, però la proposta és força original, i la barreja d'elements com el Sant Greal i l'espasa Excàlibur per una banda i la imaginada tecnologia de l'any 3000 per l'altra s'aguanta força bé.
El guió, farcit de tòpics en alguns moments i, com deia fa un moment, forçat en la mateixa premissa és, no obstant això, àgil i molt amè. És particularment interessant veure el personatge de l'Artús, que és ell mateix despertat tants segles després de la seva mort, interactuar amb els altres, la personalitat dels quals és una barreja de pensaments i bagatge dels originals i les reencarnacions, cosa que dóna molt de joc.
Hi podem trobar defectes, és clar, no pretén ser realista com la poc posterior Watchmen -comparable en molts sentits, tant l'època com el format i l'editorial-, però és un clàssic del còmic nord-americà dels anys 80 que té a favor, a banda de la seva qualitat, la independència de l'univers DC dels superherois i el fet que en 12 números, recopilats diverses vegades al llarg dels anys, tenim la història completa, i amb el mateix equip creatiu. Val molt la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada