Lectures: La canción de Apolo

Tal com està el mercat del manga a l'estat espanyol, actualment en lleugera recuperació però amb les editorials molt prudents a l'hora de llançar segons què, sempre és una sorpresa i una alegria que alguna es decideixi a publicar qualsevol cosa del Déu del Manga, el meu admirat Osamu Tezuka. 

Durant el XIX Saló del Manga de Barcelona l'actual propietària de la llicència dels còmics de superherois de DC, la barcelonina ECC Ediciones, va anunciar que començaria a tocar còmic japonès i que una de les obres inaugurals d'aquesta línia seria la que avui ressenyo i que abans de saber que es llicenciaria al nostre mercat tenia al punt de mira en la seva edició nord-americana.

Es tracta de La canción de Apolo, o Apollo no uta, una obra que es va serialitzar a la revista setmanal japonesa Shônen King el 1970 i que es va recopilar en tres volums, però que ens ha arribat, en la meva opinió encertadament, en un únic llibre de més de 500 pàgines i un preu, 25 euros, relativament assequible. De fet, El libro de los insectos humanos té gairebé 200 pàgines menys i en val 23.

A més, ens ha arribat en sentit de lectura oriental —quan les editorials que no treuen gaire manga es decideixen per una obra d'origen japonès no sempre en respecten el sentit de lectura, o sigui que hem estat de sort—, i amb una excel·lent traducció que vaig tenir el plaer de revisar.

Però bé, parlem de l'obra en si, que és un seinen (per molt que la revista original fos shônen) que gira al voltant de l'amor d'una manera força original. No és pas un shôjo, ja ho he dit, malgrat que el mestre també va fer obres adreçades al públic femení, però parla igualment de l'amor, encara que des d'una perspectiva diferent, que és el gran atractiu d'aquest còmic.

El seu protagonista, en Shôgo Chikaishi, ha crescut odiant les relacions afectives entre mascles i femelles de qualsevol espècie, i per tal d'intentar guarir-lo l'internen en un centre psiquiàtric on esdevindrà l'objecte de diverses teràpies amb la missió de fer-li passar aquest trauma i que pugui desenvolupar-se com un humà normal i corrent.

El cas és que, per més inversemblant que ens sembli que això ho pugui provocar un electroxoc, una sessió d'hipnosi o la caiguda per un barranc, cada cop experimenta una aventura situada en una època i un lloc diferents, però amb l'amor com a denominador comú. 

La idea és que el noi conegui l'amor i aprengui a reconèixer-ne la importància, i això dóna a l'autor l'excusa per a situar en Shôgo en el que semblen relats curts en un contenidor anomenat La canción de Apolo. Evidentment, que tinguin un mateix protagonista i forma de somnis (tot i que bona part de la història té lloc, també, a l'època "present" i a la "realitat" dels personatges) permet que el conjunt estigui ben lligat, però si no es llegeix una mica seguit pot ser una mica caòtic i desorientador.

Entès com un tot, aquest manga és una sèrie d'històries dramàtiques i fins i tot tràgiques on es parla d'amor i sexe, però sexe com a resultat natural de l'amor (hem vist altres obres on Tezuka el tracta de manera deslligada dels sentiments, també), i alhora és la història d'un noi pertorbat, que se sent (i és) perseguit i mentre evoluciona i va entenent el significat de l'amor arriba un punt que li costa distingir si el que li passa és cert o forma part d'un d'aquests somnis provocats per les circumstàncies més diverses.

Evidentment, i com no podia ser d'una altra manera amb un manga d'aquest senyor, les diverses ambientacions del que se'ns narra permeten a l'autor reflexionar també sobre temes habituals en la seva bibliografia, com la guerra, el medi ambient o els perills de l'excessiva evolució de la tecnologia. I potser no sóc l'únic que ho pensa, però els canvis d'escenari en qüestió de temps i espai m'han recordat una mica Hi no tori, també d'Osamu Tezuka. 

Estem davant d'un manga que ens vol explicar moltes coses i a un ritme molt elevat, i que potser en alguns moments ens sembla desordenat, bigarrat i amb situacions i converses poc realistes (més enllà del fet que es tracta d'una història de fantasia i que té dret a ser-ho). 

Suposo que no sóc l'únic que se n'endurà aquesta impressió, però també és un còmic intens, amè i amb un Tezuka més seriós que mai. De fet, no hi ha ni una de les seves típiques bromes anacròniques i cameos, presents a gairebé totes les seves obres, siguin de comèdia o dramàtiques. Per descomptat, en l'aspecte gràfic posa tota la carn a la graella i ens ofereix el dibuix més realista que li surt, sense deixar de banda els seus experiments en la composició de les pàgines, tot i que aquí són més discrets que en d'altres ocasions.

El cas és que deixant de banda les seves mancances, que jo resumiria en què l'autor va voler tocar un tema profund des d'una perspectiva original i no li va acabar de sortir rodó, en part per les situacions inversemblants que deia, és un manga d'allò més recomanable i que ens deixa amb ganes de tornar-lo a llegir. Al capdavall, és un títol del Déu del Manga.