Futurama - Temporada 7 (2a part)

Quan el setembre de 2012 vaig parlar de la primera part de la 7a temporada de Futurama ja vaig dir que la segona part de la sisena no havia tingut entrada, i que esperava que no em passés el mateix amb la setena. 

Doncs bé, no ha estat a punt de passar-me això, sinó una altra cosa: malgrat com m'agrada aquesta sèrie, amb l'espera d'un any fins a l'arribada de la segona part de la setena temporada me n'havia oblidat i la vaig començar a veure quan ja havia acabat. 

Amb aquesta promoció de 3 minuts s'anunciava l'arribada, a l'estiu que llavors se situava al futur, de la temporada 7-B de Futurama, també coneguda com l'última part —ara sí que diuen que de debò— de la sèrie creada per en Matt Groening (Els Simpson).

Perquè ja va ser cancel·lada el 2003, per després tornar el 2006 en forma de 4 pel·lícules llançades directament en DVD, i el 2010, gràcies al fet que la cadena Comedy Central en va comprar els drets d'emissió, va tornar en forma de sèrie, de manera que n'hem tingut 13 nous episodis cada any des de llavors... i fins ara, que ni tan sols la Comedy Central l'ha volgut renovar. 

Però en fi, és el que tenen aquelles obres que es consideren "de culte": les veu poca gent, no prou per als executius de les televisions, però la poca que les veu les troba excel·lents. I la segona part de la 7a temporada no ha estat menys que les anteriors, ans al contrari.

Començava amb un episodi on en Fry i la Leela es prenen unes accidentades vacances en parella, i és que en aquests 13 últims capítols és on la relació sentimental entre tots dos —insinuada des de molt al principi de la sèrie— s'ha explotat més, cosa que em va agradar i que no és gaire habitual en una sèrie humorística animada d'aquestes característiques. És una de les coses que la fan diferent.

Un altre dels episodis destacables de la temporada va ser un en què els personatges protagonitzen versions d'alguns dibuixos animats clàssics de l'imaginari nord-americà, com ara Scooby Doo, però admeto que va ser un episodi estrany sense el qual els fans de la sèrie podríem continuar vivint.

Abans de destacar-ne més n'esmentaré algun altre, com un en què els protagonistes van a parar a un món en 2 dimensions, un altre en què en Bender es fa bomber o un on la Leela comença a patir mutacions que l'allunyen del seu aspecte humanoide (recordem que no és humana del tot).

Em vaig divertir força amb Assie come home, un capítol en què en Bender recorre l'espai a la recerca del seu cul, que perd després que uns gàngsters li desmantellin el cos. 

Un dels meus preferits és Game of Tones, en què per tal de resoldre el misteri d'una melodia que emet una nau que s'acosta a la Terra la colla es fica als records d'en Fry (amb clares referències a Inception) i tot plegat ofereix una excusa per a un d'aquells capítols tan bons en què tornem al 1999 i veiem la família d'en Fry i el seu gos Seymour. L'episodi és d'allò més emotiu, però aquesta vegada no és pas pel gos.

També em va agradar força Stench and Stenchibility, en què el sempre estrany (i no només pel seu aspecte) Dr. Zoidberg troba parella, una atractiva humana... que no té sentit de l'olfacte i, per tant, no té cap problema amb acostar-se al mol·lusc humanoide (que fins ara no sabíem que feia tanta pudor, de fet).

El problema és que ella es guanya la vida venent flors i vol saber quina olor fan, de manera que en Zoidberg l'operarà tot i saber que amb això la perdrà... o no?

Ara bé, la cirereta del pastís és l'últim episodi, Meanwhile, en què el professor Farnsworth inventa un dispositiu que permet retrocedir 10 segons en el temps i en Fry, en abusar-ne per tal de fer-li a la Leela la petició de mà més romàntica possible, provoca una sèrie de problemes i paradoxes que desemboquen en la congelació del temps per a tothom... excepte en Fry i la Leela. 

No en puc dir res més sense rebentar la sorpresa, però el resultat és un episodi meravellós, emotiu, i el colofó perfecte per a una sèrie que sempre he dit que té un humor un esglaó per sobre del d'Els Simpson, i això que sóc un ferm defensor i seguidor d'aquesta sèrie que curiosament tanta gent fa 10 temporades que no veu però tot i així es creu amb dret de criticar. 

Per bé que va ser un episodi ideal com a final de Futurama, vull que continuï d'alguna manera, encara que sembli contradictori. I segons els seus creadors això no quedarà així, però és bastant segur que com a sèrie ja s'ha acomiadat de la televisió. Ja veurem què passa.

De moment ha dit adéu amb una segona meitat de temporada amb guions inspirats, uns quants episodis memorables i l'humor de sempre: paròdies de la nostra societat des d'un futur imaginari, sarcasme, convidats especials, trames ben lligades i plenes de referències culturals i també moments emotius que ens agafen per sorpresa i fan de Futurama una sèrie especial que, per desgràcia, no ha conquistat el gran públic. Tornarem a veure els personatges, però, a l'últim episodi de la 25a i actual temporada d'Els Simpson.

Lectures: Cinturó Negre (Yawara!) 17

Sabent que Cinturó Negre no continuarà en català més enllà del volum 19, cada cop em resulta més dolorós llegir els volums que tinc pendents, però hem de tirar endavant i avui toca parlar del que es pot veure a la 17a entrega d'aquesta obra de l'aclamat Naoki Urasawa que, diuen, no agradava al seu propi autor (de fet, sempre s'ha negat a que s'edités a l'estranger, i només ha fet les excepcions del català i recentment l'italià), però que no es pot negar que és bona i enganxa.

A més, per als que en vam veure la sèrie animada té aquell plus de nostàlgia que per desgràcia no ha atret prou gent com per fer econòmicament viable la continuació i finalització de la seva versió en paper, més enllà de les males maneres amb què EDT en va anunciar la paralització. En fi, som-hi.

Deixàvem la Ginger, al volum anterior, amb l'enèsim desafiament del seu avi Jigorô: podrà treballar on li vingui de gust i estalviar-se anar a la Universitat Saikai si amb l'equip de judo de la seva universitat actual venç en un torneig un equip triat per ell. Altrament ho haurà de deixar córrer i seguir el programa que el seu avi ha dissenyat per tal de fer-la guanyadora de la medalla d'or a Barcelona'92.

L'equip en qüestió és el de la Universitat Seine de París, entrenat pel mestre Pornalève, que ja havia sortit fa uns quants volums. Entre les integrants del grup no hi ha cap supercampiona, però totes són joves promeses del judo francès i sobretot tenen pinta de tenir molta més força que cap de les membres de la Mitsuba, que només de veure amb qui s'hauran d'enfrontar ja comencen a tremolar.

No és la primera vegada que les protagonistes s'han d'enfrontar a equips netament superiors, i van guanyar la Copa Ajisai gràcies a una combinació de força de voluntat, sort del principiant i la presència de la Ginger, que enllestia els combats més difícils i aplanava el camí de les seves companyes, però aquest cop el combat té un format diferent. L'equip guanyador es decidirà per punts, de manera que cadascuna de les lluitadores disputarà un sol combat i per tal de guanyar caldrà aconseguir tres victòries.

La de la Ginger era més que previsible, i s'endú per a la Mitsuba el primer dels 3 punts necessaris, però com que només podrà tornar a entrar al tatami en cas que hi hagi empat a punts i calgui un combat de desempa, en principi ja l'hem vist prou i seran les altres quatre noies, molt limitades amb l'excepció de la Fujiko Itô, les que hauran de fer tot el que puguin.

La derrota de la Nanda, que havíem vist guanyar alguns combats tot imaginant que s'enfrontava a qualsevol dels molts xicots que l'han deixat plantada al llarg de la seva vida, posa el panorama molt lleig per a l'equip de la Ginger, i la cosa encara empitjora més.

Per molt que s'hi esforci, i s'ha de dir que fa un paper més que considerable, l'entranyable Kyon no aconsegueix endur-se la victòria al seu combat i deixa el marcador, momentàniament, en 1-2 a favor de la Seine. 

Contra tot pronòstic, però, la Yoshinagawa derrota la seva contrincant tot deixant-s'hi la pell i posa el marcador en un emocionant 2-2, de manera que només falta la final, que ho decidirà tot i que disputarà la Fujiko.

Però la pressió per la victòria i la preocupació pel futur de la Ginger són molt grans, i la Llargaruda es queda tota encarcarada per culpa d'això i dels crits d'ànim del públic, contraproduents sense que els espectadors ho sàpiguen. L'equip espera, només, que aconsegueixi empatar i que sigui la protagonista la que desfaci l'empat a punts.

En Jigorô ho tenia previst, ja es frega les mans juntament amb el senyor Yûtenji, de la Saikai, i ha convocat una colla de periodistes perquè té previst que recullin les declaracions de la Ginger després del combat, unes declaracions que si tot va com ell ha planejat anunciaran que es matricula a la Saikai. La determinació de la Fujiko, però, acaba fent sortir la minúscula part bondadosa del vell i li dóna el consell que necessita per tal de guanyar el combat, cosa que aconsegueix. 

Els plans de l'avi se n'han anat en orris un cop més, però encara té un as a la màniga. Mentrestant, un Matsuda que ha vist com durant tot el combat en Kazamatsuri li passava la mà per la cara i el feia quedar, un cop més, com un simple periodista interessat en la Ginger des d'un punt de vista professional, intenta reconciliar-se amb la noia que estima.

Però no és res més que nou intent frustrat, aquest cop interromput per l'aparirició, a les pantalles d'una botiga d'electrodomèstics, de l'enyorada Sayaka Hon'ami —sí, l'as a la màniga—, que torna i promet emoció en els propers volums.