Sèries: No Good Deed

Tornem a una altra minisèrie i una altra producció que he volgut veure sobretot pel seu repartiment, que últimament és la motivació principal perquè m'endinsi en una nova proposta de ficció televisiva.

Aquesta vegada, però, he de reconèixer que quan en vaig veure el tràiler no m'esperava el to que la sèrie tindria finalment, tot i que no ho dic pas com una cosa negativa, al contrari.

No Good Deed és una sèrie de Netflix llançada al desembre de 2024 que està formada per 8 episodis i que és una creació de Liz Feldman.

El repartiment està format per cares conegudes, algunes més que altres, que representen quatre famílies interrelacionades, tot al volant d'una casa en venda. Però passem a repassar alhora, perquè en aquest cas és el més adequat, premissa i personatges. 

Començarem amb la Lydia i en Paul Morgan, respectivament interpretats pels conegudíssims Lisa Kudrow i Ray Romano, que són el matrimoni que ven una bonica casa i que ja des del principi mostren l'excentricitat d'amagar-se en una habitació del domicili mentre el seu agent immobiliari l'ensenya a possibles interessats.

No volen saber res de ningú, i tampoc estan del tot d'acord entre ells sobre el mateix fet de vendre la casa. Aviat sabrem que hi va passar alguna cosa tràgica i misteriosa, que és el tema al voltant del qual gira la sèrie. 

Un dels interessats en adquirir-la és en JD Campbell (Luke Wilson), un actor de culebrots i a sobre en hores baixes que a més resulta que és veí dels Morgan. Té un caràcter amable, sembla bon jan i un pèl massa innocent, cosa que segurament ha contribuït a la mala sort que l'ha acompanyat durant tota la vida.

Està casat amb la Margo (Linda Cardellini), una dona que de seguida veiem que viu pensant en les aparences i un estil de vida que els altres hagin d'envejar. Tanmateix, el seu matrimoni està en unes hores tan baixes com la carrera interpretativa del marit.  

Una altra parella interessada en la casa és la que formen la fiscal Leslie (Abbi Jacobson) i la ginecòloga Sarah (Poppy Liu), que fa temps que intenten tenir una criatura, però que després de diversos fracassos aposten la il·lusió que els queda en aconseguir la casa.

Són addictes als xafardejos de l'àmbit criminal, per contagi de la professió de la Leslie, i el misteri que envolta la casa les atrau gairebé tant, o potser més i tot, com la perspectiva d'acabar-hi vivint. 

La tercera i última família candidata a adquirir l'immoble la formen la Carla (Teyonah Parris, la Monica Rambeau de l'Univers Cinematogràfic Marvel) i en Dennis (O-T Fagbenle, vist a The Handmaid's Tale), respectivament una arquitecta i un escriptor, que han tingut més sort perquè ja esperen una criatura, i que de fet estan casats precisament perquè l'inesperat embaràs va fer que decidissin establir una relació seriosa que, altrament, potser no hauria acabat com a tal.

El resultat d'això és que tots dos tenen aspectes de la seva vida que l'altre no coneix, alguns dels quals anirem veient a mesura que avancen els capítols, però probablement són els personatges més entranyables.

Acabem el repàs de personatges amb un que va per lliure, i que és en Mikey (Dennis Leary), el germà gran d'en Paul, un tarambana que des del principi veiem que és un sinònim de problemes, però també és un personatge molt lligat als fets que van tenir lloc fa tres anys, i és un dels més interessants, potser el que més i tot, perquè les aparences enganyen i les seves males accions, que ho són de manera indiscutible, tenen una raó de ser i uns matisos que cal tenir en compte.

És possible que, a mesura que avança la sèrie, no tinguem del tot clar quina és la importància de molts d'aquests personatges, que de vegades semblen més decoratius, més per omplir, que una altra cosa, però no hauria estat una bona sèrie si fos així. No: tots ells tenen una funció en el descabdellament del misteri que envolta els Morgan, sigui perquè l'investiguen, tot fent un intel·ligent servei a l'espectador, o perquè hi van jugar un paper quan va tenir lloc, com es veu al final del tot, una cloenda excel·lent per a una sèrie que potser passarà desapercebuda, però que si us agrada la comèdia negra i les històries que no duren diverses temporades, faríeu ben fet de provar.

 

Lectures: Amics i llibres a Jinbôchô

L'altre dia publicava una crítica literària doble amb dos llibres de la mateixa autora, que ja vaig dir que havia agafat el mateix dia de la biblioteca, però en realitat no me'ls vaig llegir seguits, sinó que al mig hi va haver un altre títol, també del mateix dia, i també japonès, però d'un altre autor.

Es tracta d'un escriptor que vaig conèixer fa poc, i el llibre del qual ja vaig tocar aquí, i que havia dit que seguiria de prop. Doncs bé, ho he complert i ja n'he llegit una altra novel·la, que és la que us porto avui. 

Amics i llibres a Jinbôchô, de Satoshi Yagisawa, em recorda l'altre llibre que deia, Els meus dies al cafè Torunka perquè, de fet, tenen un estil i un to força semblants. Si allà teníem com a escenari principal, gairebé un personatge més -quina ràbia quan fan servir aquest tòpic en descriure un llibre, oi?-, una cafeteria mig amagada, aquí el local per on circulen els seus personatges és una llibreria de vell del barri toquiota famós per aquests comerços especialitzats.

Tanmateix, aquest cop hi ha una diferència notable, i és que en comptes de ser tres històries protagonitzades per sengles personatges amb lligams amb l'escenari del títol, aquí la narradora és tota l'estona una dona que dona un cop de mà al seu oncle amb la llibreria quan té temps lliure, perquè es guanya la vida amb una feina que no hi té res a veure.

Aquesta novel·la, de fet, és anterior a la del cafè Torunka, es va publicar al Japó l'any 2011, i no passa res perquè no estan relacionades. On sí que passa és en el fet que he descobert, mentre en buscava el títol original, que és una continuació, de manera que si ho hagués sabut hauria agafat abans el llibre la història del qual continua, que a sobre existeix en català i que es diu Els meus dies a la llibreria Morisaki.

Val a dir, però, que havent llegit Amics i llibres a Jinbôchô no he trobat a faltar res. És una novel·la que es pot llegir de manera totalment independent, i que sí que és cert que fa referència a uns fets del passat que ara que ho sé acabaré llegint a la primera novel·la quan l'enganxi, però que no sospitem que sigui necessari conèixer amb més detalls, sinó que donen el context que donaria qualsevol altra novel·la.

El cas és que, com dèiem, la seva protagonista és la Takako, que quan passa estones a l'esmentada llibreria va tractant tant amb alguns clients peculiars com amb el seu no menys peculiar oncle, un home pencaire i estoic, alhora que ha de resoldre temes de la seva vida sentimental. Fins aquí, tenim una història de vida quotidiana, calmada i japonesa d'aquelles que transmeten calma i bon rotllo. 

Malauradament per als seus personatges, també hi ha drama, i el tram final de la novel·la deixa un regust amarg, un nus a la gola i, suposo, deu fer caure alguna llàgrima en aquella part del públic capaç d'experimentar aquesta mena de reacció. El meu equivalent, si serveix d'alguna cosa, és aquest nus i l'ha aconseguit. Si us agrada la literatura japonesa, no us la perdeu.

 

 

Lectures: Amors imperfectes / Manazuru

Ja havia parlat dels perills de l'expositor de novetats de les biblioteques, i com que hi he d'anar sovint perquè la meva filla ha sortit lectora empedreïda, la temptació és allà i de vegades hi caic. Tant se val quants llibres i còmics se m'acumulen, si veig alguna cosa que em crida l'atenció és probable que l'agafi, encara que en tingui altres ja agafades en préstec de la pròpia xarxa de biblioteques.

Fa poc em vaig endur de cop tres llibres de literatura japonesa, i ja me'ls he llegit, i com que últimament tinc massa coses de les quals parlar, i dos dels llibres pertanyen a la mateixa autora, he pensat que estaria bé fer una crítica doble, cosa que em servirà també per comparar l'estil de tots dos llibres, que és diferent i, per tant, fa la comparació interessant.

Amors imperfectes és el primer dels llibres de la senyora Hiromi Kawakami que he llegit, en termes del que avui ens ocupa però també absoluts, i es va publicar per primer cop al Japó l'any 2006 com a Zara zara. 

Aquí el tenim gràcies a Quaderns Crema, que ens el va dur en català el 2016, i he de confessar que jo no coneixia de res la seva autora, però l'havia de provar, i n'he quedat ben content.

D'aquest primer llibre no en puc dir gaires coses, perquè el seu format tampoc m'ho permet: es tracta d'un recull de 23 històries curtes que tenen com a tema comú els amors imperfectes del títol, que poden ser-ho per diversos motius: ruptures, amors platònics, amors prohibits, infidelitats o la pròpia solteria no desitjada, que són les diverses situacions en què es troben els seus protagonistes.

Tot plegat, amb una extensió de molt poques pàgines cadascuna de les històries, i un estil planer i molt fàcil de llegir, però que per la naturalesa de tot plegat no ens queda a la memòria. Tanmateix, la seva autora va captar el meu interès i vaig celebrar haver-me'n en dut un altre llibre el mateix dia.

Es tracta de Manazuru, que altre cop Quaderns Crema ens portava el 2013, amb el subtítol Una història d'amor, inexistent a l'original japonès de 2006 -ja veiem que la senyora és prolífica-. 

En aquest cas estem davant d'una novel·la, amb una sola història que omple totes les seves pàgines, que té com a protagonista la Kei, una dona que fa uns anys va veure com el seu marit desapareixia sense donar explicacions ni deixar rastre, i que ara, als 45, viu amb la seva mare i la seva filla adolescent mentre es veu amb un home casat -un tipus de relació explorada també a l'altre llibre- i hi manté una relació secreta i casual.

El cas és que la manca de respostes sobre el que va passar amb el seu marit la continua torturant, i no ha deixat de pensar mai en ell, cosa que afecta la seva vida actual i la relació que manté amb aquest altre home. Per tal de poder passar pàgina, visita un poble que s'esmenta en una nota que troba entre la roba del seu marit i allà hi té un seguit d'experiències que entren en el terreny del realisme màgic i que a mi em recorden situacions pròpies del meu estimat Haruki Murakami.

Això és bo, és clar, però de vegades costa una mica seguir el fil de què és veritat i què no, i quan s'han produït salts temporals o no, i personalment no m'agrada que em deixin sense totes les respostes. Tanmateix, l'experiència global és positiva, la lectura m'ha enganxat i he après a estimar els seus personatges, de manera que té la meva recomanació. Tant la novel·la com el recull de relats i, per tant, també seguiré aquesta autora que ha rebut al llarg de la seva carrera nombrosos premis.