Sèries: La casa nostra

Comparat amb quan era petit i adolescent, he d'admetre que no veig gaire televisió catalana, per motius com la baixa qualitat de les apps de TV3 per a Smart TV o la ferotge competència de les altres plataformes d'streaming, a més de l'abandonament per part meva del consum televisiu tradicional, el que podem anomenar "els canals normals". 

Però hi va haver una sèrie que a casa ens va cridar l'atenció, necessitàvem alguna cosa lleugera i d'episodis breus per a aquells dies en què se'ns fa molt tard per posar-nos l'habitual capítol de 45-60 minuts, i la vam anar veient malgrat la incomoditat d'aguantar anuncis a TV3 a la Carta o al 3Cat o descarregar-la pirata per veure-la amb un pendrive endollat al televisor. 

Es tracta de La casa nostra, una sitcom creada per Dani de la Orden, Oriol Capel i Eduard Sola que s'estrenava a 3Cat el 22 d'octubre de 2025 amb un total de 14 episodis i una cançó d'entrada a càrrec de The Tyets, un dels grups de moda del panorama musical català dels darrers anys.

La sèrie, evidentment de comèdia, gira al voltant d'un grup de personatges estretament relacionats i té com a escenaris dos pisos del mateix replà del que sembla L'Eixample i el bar de sota, i la convivència per necessitat d'alguns d'ells, tot plegat amb unes reminiscències de Plats bruts que és inevitable que hi trobem, però que per sort van de més a menys a mesura que passen els episodis, de manera inversament proporcional a com la sèrie en si va de menys a més. 

Encara que en aquesta mena de sèries no hi ha un clar protagonista, si n'hem de triar un segurament seria en Miqui (Marc Rius), un periodista de pa sucat amb oli a qui acaba de deixar la seva parella, la Ruth (Núria Casas), i a qui sembla que tot li surt malament. 

Viu al pis de lloguer que tenien els seus pares abans de separar-se, i en aquest sentit es troba en una situació que ja voldrien molts joves i no tan joves actualment, però les coses se li compliquen només començar la sèrie.

Per una banda, els esmentats pares, en Josep (Albert Ribalta) i la Pilar (Llum Barrera), es troben amb la necessitat, per motius diferents, d'allotjar-se temporalment a la que havia estat la llar familiar, així que a en Miqui se li ha acabat la tranquil·litat, perquè sons pares no paren de barallar-se i llançar-se pulles i, de pas, el menystenen com, pel que s'endevina, havien fet sempre.

Això afecta també el seu millor amic, l'Eric (Adrian Grösser), un cap de trons força babau però amb facilitat per lligar que fa més aviat el rol del pallasso del repartiment. 

No se sap a què es dedica professionalment, sempre té idees de bomber però, com a mínim, li fa companyia a en Miqui, que tal com li van les coses la necessita.

Però l'Eric no és l'únic amic que té, perquè ja sense viure amb ell trobem la Candela (Betsy Túrnez), la mestressa del bar de sota que esmentàvem abans.

És una dona experimentada, amb moltes anècdotes de les que potser no es poden explicar als nets, i porta el bar amb desimboltura i no té cap pèl a la llengua a l'hora de donar la seva opinió sobre qualsevol cosa. Una persona a qui tot se li'n fum -almenys en aparença- i que mira de tirar endavant per si mateixa mantenint l'aire misteriós que l'envolta, però que lluny de ser només la propietària i cambrera del bar, és una més de la colla. 

I, per acabar, tenim la Berta (Paula Malia, una de les protagonistes de Valeria), que interpreta la nova veïna d'en Miqui (i dels seus pares i el seu millor amic), una dona amb unes habilitats socials limitades perquè ha viscut sempre immersa en els estudis, i tot just ara s'ha independitzat i està descobrint moltes coses que les seves diverses carreres no li havien ensenyat.

Com es podia esperar, és un personatge que aporta l'element romàntic a la sèrie, però que també dona molt de joc humorísticament parlant.

Com deia al principi, tot i que ara potser ho explicaré amb altres paraules i amb més detall, La casa nostra comença com una mena de substituta, dècades després, de Plats bruts, i en algun moment dels primers episodis fa una mica d'angúnia i tot en aquest sentit, però afortunadament va deixant enrere aquest referent -fins i tot hi fa alguna al·lusió explícita- i agafa més personalitat pròpia.

 

També és veritat que, a mesura que n'anem veient episodis, ens fem nostres els seus personatges i ja deixem de comparar-les. És un humor més actual, tot s'ha de dir -i és lògic-, i els rols no són exactament equivalents, a més que els personatges evolucionen fins i tot dins d'aquests primers (?) 14 episodis. 

 

Pel que fa a la mena d'històries que veiem, com sol passar a les comèdies de situació, tenim tota mena d'embolics, equívocs i situacions que freguen l'absurd, i m'agradarà veure si continua i va pujant el nivell, però de moment puc dir que, sense ser una cosa totalment espectacular i innovadora, apunta maneres. 

 

Sèries: Valeria

M'agrada recomanar sèries que m'han agradat tenint en compte els gustos de l'altra persona, almenys quan em faig una idea de com són, i m'agrada encara més quan em fan cas i resulta que l'he encertat. És quelcom que passa poques vegades perquè soc una persona a qui trobo que, en general, es fa poc cas.

Però bé, aquest blog no està pensat per a aquesta mena de queixes, de manera que només diré que igual que faig recomanacions personalitzades, quan algú em parla d'alguna sèrie que no coneixia li dono una oportunitat, i en el cas de la d'avui m'imaginava que a casa seria ben rebuda, de manera que l'hem vist sencera en poc temps i, com sempre, passo a donar-ne la meva opinió. 

Valeria és una sèrie de Netflix formada per 30 episodis estrenats en 4 temporades que s'han anat estrenant entre 2020 i 2025, amb una història que adapta la sèrie de novel·les d'Elísabet Benavent -a la qual la sèrie de televisió fa més d'una referència explícita, per cert- protagonitzada per la Valeria que dona nom a l'obra. 

Hi coneixem un grup de noies al final de la vintena que viuen i treballen a Madrid, surten a prendre copes i menjar tapes i s'expliquen les respectives vides, cadascuna amb els seus somnis i els seus maldecaps, sovint relacionats amb el mal d'amors. 

Es fa des d'una perspectiva femenina i feminista, al capdavall sembla que és la primera sèrie espanyola dirigida i escrita totalment per dones, amb María López Castaño com a creadora principal, però acompanyada d'un reguitzell de guionistes i directores.

Però parlem del seus personatges, que són el més important, sobretot en una producció que gira al voltant de la vida quotidiana i que, argumentalment parlant, no destaca per una premissa trencadora. I la primera és, és clar, la Valeria Férriz (Diana Gómez), escriptora encara sense llibre que lluita perquè això canviï, amb les implicacions econòmiques que té la precarietat d'aquesta etapa, però també els conflictes personals que li suposa empaitar aquest difícil somni mentre, alhora, intenta conèixer-se a si mateixa i descobrir què espera de la vida en termes personals.

Li encanta, doncs, escriure, però també fer àudios llarguíssims a les seves amigues, i està casada des de força joveneta amb l'Adri (Ibrahim Al Shami), fotògraf que menysté una mica les inquietuds de la seva dona, allò que dèiem dels conflictes personals.

La cosa s'embolica -altrament la sèrie no tindria gaire gràcia- quan, estant en aquesta situació d'infelicitat matrimonial, una amiga li presenta un amic seu, en Víctor (Maxi Iglesias), un arquitecte guaperes i arrogant que amb la seva actitud seductora fa trontollar els fonaments de la seva vida. 

Sap quins botons ha de prémer per fer que la Valeria es fongui com un gelat a 40 graus, però també és un tarambana que ha fugit sempre del compromís... fins que la coneix a ella, cosa que el fa dubtar de la seva pròpia filosofia, i que provoca l'estira i arronsa que esdevé la principal trama de la sèrie.

He volgut presentar-lo a ell en segon lloc per la relació amb la protagonista, però no són menys importants les seves amigues, començant per la Lola (Silma López), la que li va presentar en Víctor, que és traductora i intèrpret i que, com ell, defuig el compromís i celebra la seva activa vida sexual.

Quan comença la sèrie, però, s'ho passa molt malament perquè s'està veient amb un home casat que la tracta amb molta fredor, mentre que a ella això de mantenir-hi una relació estrictament física li està costant. És la més esbojarrada i grollera de la colla.

També tenim la Carmen (Paula Malia), publicista i clarament la que té més èxit professional de la colla, com a mínim des del principi i de manera sostinguda. En canvi, en l'àmbit sentimental és una mica desastre, i quan comença la sèrie sabem que s'ha fixat en un company de feina, però no revelaré més sobre aquesta qüestió.

És nerviosa, insegura i fa tota una demostració d'expressions facials en cada episodi, i al principi podríem pensar que és una mica la pallassa de la colla, però a poc a poc va madurant i podríem dir que és el personatge que fa un creixement més evident durant la sèrie.

Deixo per al final la meva preferida, la Nerea (Teresa Riott), que les altres anomenen, per burxar-la, "Nerea la fría". És la més pragmàtica del grup, cosa que de vegades fa que sembli que no té gaire empatia, i aquesta incomprensió fa que m'hi identifiqui i em caigui tan bé.

És de família rica, però els seus pares són molt tibats i fets a l'antiga i té por de dir-los que és lesbiana, i quan ho fa es veu obligada a reinventar-se, tot un procés de reinvenció personal que també trobo força interessant.

És fàcil comparar la sèrie amb Sexe a Nova York, tant pel número i el gènere dels personatges principals com pel fet que l'autèntica protagonista és escriptora, té un dilema amorós etern -perquè he parlat d'en Víctor i l'Adri, però hi haurà algun home més a la seva vida- i la vida sentimental i sexual de totes elles té un pes molt important a la trama.

En realitat, però, trobo que té personalitat pròpia i que, superada aquesta primera impressió, la comparació desapareix i pràcticament no torna a treure el cap. I com que té lloc a Madrid, capital del país veí, la proximitat cultural i el fet que tingui lloc a la mateixa època i en el mateix context social que el de l'audiència -si bé costa una mica de creure que per a unes dones joves que lluiten per l'estabilitat laboral sigui sostenible el ritme de l'oci i les terrasses que freqüenten- fan que la identificació sigui més fàcil. I ens les fem nostres i, sense adonar-nos-en, acabem la sèrie. Totalment recomanable.