Sèries: La casa nostra

Comparat amb quan era petit i adolescent, he d'admetre que no veig gaire televisió catalana, per motius com la baixa qualitat de les apps de TV3 per a Smart TV o la ferotge competència de les altres plataformes d'streaming, a més de l'abandonament per part meva del consum televisiu tradicional, el que podem anomenar "els canals normals". 

Però hi va haver una sèrie que a casa ens va cridar l'atenció, necessitàvem alguna cosa lleugera i d'episodis breus per a aquells dies en què se'ns fa molt tard per posar-nos l'habitual capítol de 45-60 minuts, i la vam anar veient malgrat la incomoditat d'aguantar anuncis a TV3 a la Carta o al 3Cat o descarregar-la pirata per veure-la amb un pendrive endollat al televisor. 

Es tracta de La casa nostra, una sitcom creada per Dani de la Orden, Oriol Capel i Eduard Sola que s'estrenava a 3Cat el 22 d'octubre de 2025 amb un total de 14 episodis i una cançó d'entrada a càrrec de The Tyets, un dels grups de moda del panorama musical català dels darrers anys.

La sèrie, evidentment de comèdia, gira al voltant d'un grup de personatges estretament relacionats i té com a escenaris dos pisos del mateix replà del que sembla L'Eixample i el bar de sota, i la convivència per necessitat d'alguns d'ells, tot plegat amb unes reminiscències de Plats bruts que és inevitable que hi trobem, però que per sort van de més a menys a mesura que passen els episodis, de manera inversament proporcional a com la sèrie en si va de menys a més. 

Encara que en aquesta mena de sèries no hi ha un clar protagonista, si n'hem de triar un segurament seria en Miqui (Marc Rius), un periodista de pa sucat amb oli a qui acaba de deixar la seva parella, la Ruth (Núria Casas), i a qui sembla que tot li surt malament. 

Viu al pis de lloguer que tenien els seus pares abans de separar-se, i en aquest sentit es troba en una situació que ja voldrien molts joves i no tan joves actualment, però les coses se li compliquen només començar la sèrie.

Per una banda, els esmentats pares, en Josep (Albert Ribalta) i la Pilar (Llum Barrera), es troben amb la necessitat, per motius diferents, d'allotjar-se temporalment a la que havia estat la llar familiar, així que a en Miqui se li ha acabat la tranquil·litat, perquè sons pares no paren de barallar-se i llançar-se pulles i, de pas, el menystenen com, pel que s'endevina, havien fet sempre.

Això afecta també el seu millor amic, l'Eric (Adrian Grösser), un cap de trons força babau però amb facilitat per lligar que fa més aviat el rol del pallasso del repartiment. 

No se sap a què es dedica professionalment, sempre té idees de bomber però, com a mínim, li fa companyia a en Miqui, que tal com li van les coses la necessita.

Però l'Eric no és l'únic amic que té, perquè ja sense viure amb ell trobem la Candela (Betsy Túrnez), la mestressa del bar de sota que esmentàvem abans.

És una dona experimentada, amb moltes anècdotes de les que potser no es poden explicar als nets, i porta el bar amb desimboltura i no té cap pèl a la llengua a l'hora de donar la seva opinió sobre qualsevol cosa. Una persona a qui tot se li'n fum -almenys en aparença- i que mira de tirar endavant per si mateixa mantenint l'aire misteriós que l'envolta, però que lluny de ser només la propietària i cambrera del bar, és una més de la colla. 

I, per acabar, tenim la Berta (Paula Malia, una de les protagonistes de Valeria), que interpreta la nova veïna d'en Miqui (i dels seus pares i el seu millor amic), una dona amb unes habilitats socials limitades perquè ha viscut sempre immersa en els estudis, i tot just ara s'ha independitzat i està descobrint moltes coses que les seves diverses carreres no li havien ensenyat.

Com es podia esperar, és un personatge que aporta l'element romàntic a la sèrie, però que també dona molt de joc humorísticament parlant.

Com deia al principi, tot i que ara potser ho explicaré amb altres paraules i amb més detall, La casa nostra comença com una mena de substituta, dècades després, de Plats bruts, i en algun moment dels primers episodis fa una mica d'angúnia i tot en aquest sentit, però afortunadament va deixant enrere aquest referent -fins i tot hi fa alguna al·lusió explícita- i agafa més personalitat pròpia.

 

També és veritat que, a mesura que n'anem veient episodis, ens fem nostres els seus personatges i ja deixem de comparar-les. És un humor més actual, tot s'ha de dir -i és lògic-, i els rols no són exactament equivalents, a més que els personatges evolucionen fins i tot dins d'aquests primers (?) 14 episodis. 

 

Pel que fa a la mena d'històries que veiem, com sol passar a les comèdies de situació, tenim tota mena d'embolics, equívocs i situacions que freguen l'absurd, i m'agradarà veure si continua i va pujant el nivell, però de moment puc dir que, sense ser una cosa totalment espectacular i innovadora, apunta maneres. 

 

Sèries: Salvador

Quan vaig veure pòsters promocionals d'aquesta sèrie a les marquesines de bus vaig pensar que era la típica sèrie espanyola de moda que, em sap greu dir-ho, no em sol atraure. Tanmateix, un dia, després de veure un capítol d'alguna altra cosa, vaig voler mirar tràilers i un va ser el de la producció que avui us porto, i sense saber-ne res prèviament em va cridar l'atenció pel tema.

No era una sèrie sobre conductors d'ambulància com es podria pensar pel pòster, sinó que retratava un drama de carrer, amb joves esgarriats, que vaig trobar que podia ser interessant, i que avui us la porti al blog vol dir que, efectivament, l'he vist sencera. 

Tampoc era gaire difícil, perquè Salvador, creada per Aitor Gabilondo i dirigida per Daniel Calparsoro, és una minisèrie de 8 episodis que es va estrenar al febrer, i que té com a protagonista un home amb el mateix nom i una vocació que hi coincideix, en ser metge, però que per circumstàncies que passarem a explicar a continuació la vida l'ha tret de l'aparador i l'ha posat a treballar a les trinxeres. Ja aviso que, per la naturalesa de la trama, hi ha un punt en què he de fer un spoiler gros, però també és veritat que al tràiler es mostra, perquè és essencial.

El seu protagonista és en Salvador, interpretat per en Luís Tosar, cap de cartell d'una sèrie en què veiem altres cares conegudes fins i tot per als que, com jo, estem força desconnectat del món del cinema i la televisió de producció espanyola.

Ell és metge, però l'addició a la beguda i el joc van fer que perdés la família i la feina, i ara intenta tornar a començar com a conductor d'ambulància, ja lluny de les seves addiccions i destrossat per dins per les conseqüències de les seves decisions.

La seva filla és el seu gran penediment, ja que per culpa de tot plegat estan distanciats i ella no vol saber res d'ell, però per acabar-ho d'adobar, s'ha fet amb males companyies.

És la Milena (Candela Arestegui), que s'ha fet neonazi i treballa en un bar conegut per ser la seva base d'operacions. Malgrat els intents d'en Salvador d'allunyar-la d'ells, té tan poca influència sobre la seva filla que ha de veure, amb desesperació, com continua formant part d'aquesta banda anomenada White Souls.

Com es podia esperar, aquest grup es dedica a activitats il·legals per finançar-se i poder defensar postures relacionades amb el seu ultrapatriotisme i la seva xenofòbia, i aprofita l'excusa, a la sèrie, de l'arribada dels seguidors radicals de l'Olympique de Marsella a Madrid per jugar un partit de Champions contra el Reial Madrid, per organitzar una esbatussada amb els àrabs.

En els primers compassos de Salvador tot sembla una mica massa simplista, i com que s'evita esmentar el nom complet dels equips de futbol esmentats, fa la sensació que no es vol mullar gaire, però aviat veurem com la trama es posa més profunda, retrata problemes endèmics i, pel camí, no s'està de mostrar la brutalitat de tot plegat, començant per [avís d'spoiler!] l'explícit assassinat de la Milena. 

La natural desesperació davant la mort d'un fill, especialment en aquestes circumstàncies i sabent que la seva relació mai podrà ser reparada, dona pas en el personatge d'en Salvador a una freda determinació de saber la veritat sobre la mort de la Milena, i per fer-ho deixa de banda la seva ideologia progressista i comença a buscar respostes en els companys de la seva filla, que pensen en una venjança que serveix també els interessos xenòfobs, i que tot sigui dit, tenen un sentit de la comunitat que pot resultar comprensiblement atractiu per als joves esgarriats que deia.

I a partir d'aquest acostament podem veure la part més humana d'aquests personatges que durant el primer episodi eren simples neonazis.  

Això està especialment exemplificat en el personatge de la Julia (Claudia Salas), l'altra noia del grup, amb qui a mesura que avança la sèrie s'estableix una mena de relació paternofilial postissa, i és que es tracta d'un personatge més fràgil del que podia semblar al principi.

La Julia va començar a anar amb els White Souls per despit, ja que els seus pares, d'ideologia esquerrana, no van estar prou per ella i ara fa uns anys que van trencar relacions. Té una filla petita, que ara està en un centre d'acollida a causa de la pertinença de la noia a aquest grup ultradretà.

D'això se n'aprofita la inspectora Sonia Martín (Patricia Vico), que l'obliga a fer d'informant, d'espia, de talp, fent-li xantatge amb la nena i assegurant-li que si col·labora li arreglarà la situació.

La Martín és un personatge una mica ambigu al principi, i intenta aturar els peus d'en Salvador dient-li que no es fiqui en assumptes que li van grans, però després veiem com és una de les poques policies no corruptes que surten a la sèrie, i que va contracorrent, amb conseqüències potencialment negatives per a ella. 

He dit més amunt que Salvador humanitza aquests personatges neonazis, i és veritat. No ho dic com una cosa dolenta ni ha de ser així. Dins d'una ideologia amb què no tenim per què combregar ni deixar de rebutjar pel seu vessant contrari als drets humans, al final són persones a les quals la vida ha conduït cap aquí, cadascuna amb una història i amb algú que l'ha manipulat per acabar on és ara. I, com ja se sap si es coneix una mica com funciona aquest món, els qui mouen els fils d'aquests titelles no són caps rapats ni duen cap mena de tatuatge ni indumentària nazi.

En aquest grup dels White Souls veiem personatges, a banda dels esmentats, com en Nacho (César Mateo) que era el xicot de la Milena, l'estrany Mateo (Richard Holmes), veí i amic de tota la vida de la noia, o la Carla (Leonor Watling, un altre dels grans noms), una mena de matriarca que porta el bar i sedueix en Salvador en més d'un sentit per aprofitar la seva imatge de pare desposseït de la seva filla per als interessos de la banda. També cal esmentar els companys de feina d'en Salvador, especialment la Marjane (Fariba Sheikhan), que li fa costat tot i veure com se salta tota mena de protocols per la seva missió personal.

En el tram final, Salvador es va posant cada cop més interessant i fuig dels blancs i negres amb què semblava que havia començat, i tot i que hi passen coses previsibles o poc plausibles, al final és prou entretinguda i convida a reflexionar sobre la diferència entre la veritat i el que diferents interessos ens volen vendre que ho és. També és una sèrie sobre l'abandonament, la mala presa de decisions i la importància des les xarxes de suport. Val la pena.  

 

 

Sèries: El cavaller dels Set Regnes

Després d'haver llegit i vist Joc de Trons, no vaig dubtar a l'hora de veure House of the Dragon, ja sense llegir-ne primer el llibre, i com no podia ser d'una altra manera, quan vaig saber que sortia un nou spin-off d'aquest univers, de nou sense haver-ne llegit la versió original en paper perquè, aquest cop, admeto que desconeixia totalment, també l'havia de veure.

Ja havia sentit, perquè la gent no s'està de res a l'hora de comentar les coses de seguida que les veu, que era un producte diferent dins de l'obra de George R. R. Martin, que aportava alguna cosa que les altres dues sèries no tenien, i he comprovat que és així. Procedeixo, doncs, a escriure l'habitual crítica-comentari de la primera temporada de la sèrie, reduint al màxim possible els spoilers.  

El cavaller dels Set Regnes, que es pot veure amb doblatge i amb subtítols en català a HBO Max, és una sèrie que s'ha estrenat al gener d'aquest 2026 i que, de moment, consta de 6 episodis que conformen la seva primera temporada. 

Tot i que inicialment em pensava que era una minisèrie, en realitat hi haurà més temporades, cadascuna de les quals adaptarà una de les novel·les curtes de la sèrie d'en Dunk i l'Egg, col·lecció en marxa de la qual actualment hi ha tres llibres, publicats en català amb el nom de la sèrie de televisió. 

El seu protagonista és en Duncan "Dunk" l'Alt (Peter Claffey), un cavaller errant molt pobre que, de fet, no ens acaba de quedar clar si és cavaller oficialment, perquè el cavaller del qual ell era escuder, Ser Arlan of Pennytree (Danny Webb), el coneixem a través de flaixbacs, ja que ell l'enterra només començar al sèrie, i en aquestes escenes només el veiem com un personatge més aviat ridícul, i reticent a nomenar-lo cavaller al seu torn.

Tanmateix, ell es fa dir cavaller errant i es vol inscriure en un torneig i anar-se guanyant un nom i uns diners, però com que no el coneix ningú i el seu mentor també és pràcticament desconegut, no li serà gens fàcil obtenir el permís per fer-ho.

Al principi del seu periple coneix l'Egg (Dexter Sol Ansell), un nano que confon amb un mosso de quadra, però que insisteix en ser el seu escuder. I, tot i que al principi en Dunk s'hi resisteix, aviat formen un bonic vincle entre un homenot que mostra més autoconfiança que habilitats reals i un nen força savi però amb un cor enorme que el vol acompanyar tant sí com no.

El nen amaga una identitat que no revelaré en aquestes línies i que es veu a mesura que avança la temporada, però tots dos junts formen un duet d'allò més simpàtic i entranyable.

Un esdeveniment desafortunat li complica enormement la vida al protagonista, i és que per la seva bondat de cor es baralla amb algú que està força per sobre d'ell en termes d'autoritat, i això precipita el tens tram final de la temporada, més seriós que no pas el primer, que destaca -i aquesta és una de les diferències d'aquest producte respecte als anteriors- per l'humor que veiem ja en una de les primeres escenes del primer episodi, que es desmarca de Joc de Trons en "cagar-se" en la mítica cançó d'entrada. Una cançó, per cert, que no torna a sortir, així com cap episodi té opening.

L'altra diferència amb les altres dues sèries és que els personatges que poblen El cavaller dels Set Regnes, tot i pertànyer a una Història comuna i amb cognoms i cases que ja coneixíem -de fet, se suposa que la trama té lloc 90 anys abans de Joc de Trons-, són en la seva majoria gent sense gaire poder ni possibilitats reals de canviar aquesta situació, i en alguns casos tenim personatges secundaris excèntrics, ridículs i amb no gaires més aspiracions que les d'en Dunk.

Una història lleugera, divertida en alguns moments, amb algunes escenes força violentes també, no perdéssim el costum, que va bé per tornar d'alguna manera a Joc de Trons sense que hi hagi la gravetat ni la solemnitat de les sèries vistes fins ara. 

 

Sèries: His & Hers

Avui us porto una altra minisèrie amb cares conegudes, una fórmula que acostuma a atraure la meva atenció perquè soc així de simple -tot i que també m'agrada una bona sèrie britànica d'aquestes que saben fer tan bé encara que no conegui ningú del seu repartiment-, i quan vaig veure el tràiler d'aquesta em va convèncer de seguida.

El seu desenvolupament, però, fa uns girs que potser no són d'alta televisió, cosa que no és necessàriament dolenta, però ja hi arribarem.

Basada en una novel·la de 2020 escrita per Alice Feeney, el 8 de gener d'aquest 2026 s'estrenava a Netflix, desenvolupada per William Oldroyd, aquesta minisèrie de 6 episodis anomenada His & Hers, un thriller de misteri ambientat a la petita població de Dahlonega, a Georgia (Estats Units), que un dia es desperta amb l'aparició del cadàver d'una dona brutalment assassinada al mig del bosc.

Com es pot esperar, la trama gira al voltant de les investigacions per desemmascarar i detenir la persona responsable del crim, però la particularitat d'aquesta sèrie és la relació directa que tenen amb la víctima els dos protagonistes. 

Ell és l'inspector Jack Harper (Jon Bernthal, en Frank "Punisher" Castle de Marvel), de la comissaria del xèrif del comtat de Lumpkin, que per circumstàncies que es van explicant a la sèrie, es veu obligat a amagar fets i adulterar proves perquè tot plegat no l'esquitxi.

El cas atrau una atenció inusual, especialment dels mitjans de comunicació, cosa que amoïna especialment en Jack, perquè la reportera més agressiva és algú que coneix bé, i que presentarem a continuació.

És l'Anna Andrews (Tessa Thompson, vista a la saga Creed i a Westworld, per exemple), presentadora de televisió molt famosa que, per motius personals que també es revelen aviat però que m'estimo més no tocar per no espatllar res, es va haver d'agafar un permís d'un any i, ara que intenta tornar a treballar, es troba que li han pres el lloc.

"Casualment" Dahlonega és el poble on es va criar, i també té una implicació personal amb la víctima, cosa que fa poc plausible que se li permeti treballar en el cas encara que sigui com a informadora, i que és una d'aquelles coses que abans he dit que no situarien la sèrie en l'excel·lència pel que fa al guió. Però, a més, i ara sí que em temo que he de fer un petit spoiler del primer episodi, està casada amb en Jack.

Com a tercer personatge que voldria destacar -n'hi ha d'altres que m'estimo més no tocar per mantenir el misteri en la mesura del possible- tenim la companya assignada a en Jack, provinent de Boston, anomenada Priya Patel (Sunita Mani, vista a GLOW i a Mr. Robot), que encara que té menys experiència aviat comença a veure comportaments estranys en el seu company, i duu a terme una investigació paral·lela quan la cosa comença a fer-li massa pudor.

La sèrie, evidentment, ens presenta altres personatges, sobretot amistats de la víctima que també estan relacionades d'una manera o d'una altra amb en Jack i l'Anna, així com algun sospitós massa evident que ja suposem que no serà el culpable, però que també emmerda la investigació. També hi tenim el càmera Richard Jones (Pablo Schreiber, vist a Orange is the New Black) i la nova presentadora estrella, la seva dona, la Lexy Jones (Rebecca Rittenhouse).

Un seguit de despropòsits i mostres de manca de professionalitat per part de tots plegats fan el cas més complex del que hauria de ser, però la seva resolució en un gir final inesperat fa que, almenys per a mi, valgui la pena veure-la, i compensa algunes coses poc plausibles i/o exageradament convenients. Les interpretacions, a més, són molt bones, i també tenim unes dosis de drames i tragèdies personals que donen alguns punts extra a la sèrie. 

 

Sèries: Ginny & Georgia

De les diverses maneres que ens porten a descobrir una sèrie n'hi ha una que no havia experimentat, i que és tan casual que dono gràcies que es produís, perquè si no no hauria vist mai, probablement, la que protagonitza l'entrada d'avui.

Resulta que vaig veure un fragment d'una escena sobre la gestió d'un conflicte entre nens i com la mare del vídeo la resolia, d'una manera contundent però que els que som de prendre'ns la justícia pel nostre compte podem arribar a aprovar, i quan em vaig posar a investigar d'on havia sortit allò vaig descobrir que era això, una sèrie, i que la podia veure a Netflix. Aquí la teniu. 

Ginny & Georgia és una sèrie de comèdia dramàtica creada per Sarah Lampert que es va estrenar a la plataforma de streaming el 24 de febrer de 2021, després de la qual cosa ha tingut dues temporades més, de 2023 i 2025, cadascuna amb 10 episodis i, per tant, al final de la tercera, ja n'hi ha 30. Se sap que, com a mínim, ha renovat per una quarta temporada, però veient el patró que hi ha hagut fins ara ens podem carregar de paciència.

En fi, de què va aquesta sèrie? Comparada amb Gilmore Girls pel fet que les protagonistes són una mare i una filla que es porten només 15 anys -tot i que aquí també hi apareix un nen de 9- i la mena de relació que tenen, aviat és evident que la cosa va per una altra banda i que té una personalitat pròpia que la fa força original. Però la pròpia Netflix fa aquesta referència, així que no seré jo qui l'amagui. 

La premissa de Ginny & Georgia és que una nova família, formada pels tres esmentats personatges, arriba a la fictícia població de Wellsbury, Massachusetts, als Estats Units, per començar-hi una nova vida. No hi ha més membres, en aquest grup, i no trigarem en saber per què, que al capdavall és la gràcia de la història i el conflicte al voltant del qual gira pràcticament tot plegat.

La mare és la Georgia Miller (Brianne Howey), de 31 anys, que duu amb ella la Virginia "Ginny" (Antonia Gentry), de 15, i l'Austin, de 9. Com podem veure, la canalla ve de pares diferents, i té noms que semblen triats de topònims dels Estats Units, perquè en realitat és així, com el de sa mare.

La Georgia, tot i que apareix segona al títol de la sèrie, és l'autèntica protagonista de la sèrie. Si més no, el destí de tots plegats, i a partir de determinat moment de tot el poble, està afectat per les seves accions i decisions.

Amb un carisma natural i un atractiu físic que li obren moltes portes, la Georgia és una dona extremament astuta, maquinadora i, per què no dir-ho, egoista, que fa anar tothom per on vol. Aviat sabrem, però, i a través de flashbacks on la veiem de més jove (interpretada per la Nikki Roumel), que aquesta artista de l'estafa és producte d'una infantesa i una adolescència duríssimes, en què va patir coses d'una gravetat superior a la mitjana, per dir-ho finament.

Això la va enfortir, i li va ensenyar a sobreviure i lluitar, pels mitjans que fos, pel seu somni de dur una vida normal i feliç, sense privacions. I ho va haver de fer a càrrec de dues criatures, una de les quals tinguda en plena adolescència. Ha estat una vida de misèria i delictes per poder tirar endavant, i ara s'esforça per mostrar una aparença de normalitat i benestar que amaga tots aquests traumes del passat i més esquelets a l'armari dels que seria recomanable tenir. Perquè el problema és que les males accions dutes a terme quan són necessàries, a còpia de repetir-les se'ls va restant gravetat. Li passaria a tothom. I el passat no queda enterrat per sempre, com anirem veient a mesura que avança la sèrie.

La Georgia té una relació especialment propera amb la seva filla gran, la Ginny, una noia amb un gran talent per a la literatura i la poesia que només desitja poder tenir una vida normal, sense mudances constants, i que ha vist més coses de les que la seva mare es pensa.

Perquè aquests canvis d'escenari han estat conseqüència de les dràstiques mesures que ha pres la Georgia en diferents punts de la seva vida per sortir de situacions perilloses. Ara, per fi, la Ginny és en un lloc que li agrada molt i comença a fer amistats, però el passat, la seva condició de persona racialitzada i l'absència habitual del seu pare li provoquen un seguit de traumes que expressa d'una manera particular que tampoc vull revelar en una entrada introductòria d'una sèrie. 

Parlant del pare, en Zion Miller (Nathan Mitchell), que sí que anirà apareixent a la sèrie, és un fotògraf que va voltant pel món i que ja des de poc després de néixer la Ginny va ser a la seva vida de manera intermitent, perquè es va voler dedicar a aquesta professió bohèmia amb la seva moto i la seva càmera mentre la Georgia feia les feines que anava podent per mantenir la nena. Com a parella van durar poc, però també van ser intermitents i, en el fons i malgrat respectives relacions sentimentals amb terceres persones, no s'han acabat de desenamorar mai l'un de l'altra.

Tot i aquesta descripció que el pot fer quedar com un tarambana, a poc a poc va agafant un rol seriós i molt important per a l'equilibri de les relacions de la Ginny i la seva salut mental. I de l'Austin (Diesel La Torraca) no us en poso foto perquè, francament, és un personatge molt poc utilitzat, i no se'n pot dir gaire cosa més que el seu pare... és a la presó per motius que es revelen més endavant.

Dèiem que la Ginny desitja una vida estable i normal pròpia de la seva edat, i sembla que l'aconsegueix quan entra a l'institut de Wellsbury i hi fa amigues, un grupet que es fa dir MANG per les inicials de les seves components, que són la Max, l'Abby, la Norah i la mateixa Ginny. 

Tot i que amb el pas de les temporades les altres dues van agafant pes argumental, la millor amiga de la Ginny és, des del principi, la Maxine "Max" Baker (Sara Waisglass), una noia molt intensa i melodramàtica que no calla ni sota l'aigua, però per la qual podem arribar a sentir força afecte ben de pressa. 

La Max té un germà bessó, en Marcus (Felix Mallard), que des del principi ronda la Ginny per iniciativa pròpia i ella, tot i que a contracor, li segueix el joc. Al capdavall, és el germà de la seva amiga i tots dos, a més, són els veïns de davant dels Miller. 

Respon a l'estereotip de rebel d'institut callat i distant, en el seu cas perquè va perdre el seu millor amic per culpa d'un càncer, i des de llavors està en depressió. És un personatge amb molts problemes, però la relació que té amb la Ginny és d'allò més interessant, profunda i complexa. 

Els pares de la Max i en Marcus són encantadors, però no vull que l'entrada s'allargui infinitament i encara he de parlar d'altres personatges. La mare, l'Ellen (Jennifer Robertson), és l'única amiga que la Georgia té al poble, perquè l'arribada d'aquesta texana que fa caure la bava als homes i que té una personalitat tan extravertida no agrada al grupet de dones que remenen les cireres als actes cívics del barri, encapçalades per la Cynthia Fuller (Sabrina Grdevich, a la imatge), agent immobiliària i principal opositora de l'alcalde que esdevé, per diversos motius, el que podríem considerar la nèmesi de la Georgia al llarg de la sèrie.

I en part és perquè la Georgia no és opositora de l'alcalde Paul Randolph (Scott Porter), sinó tot el contrari, ja que s'enamora d'ell a primera vista, a la foto podem veure per què, i troba la manera d'entrar a treballar a l'ajuntament del poble, on arriba com un remolí i, amb els seus mètodes poc ortodoxos, esvalota el galliner en el bon sentit i dona més d'un cop de mà a l'Administració, on esdevé un actiu molt important malgrat la seva manca de formació acadèmica.

No sé si dir gaire més d'en Paul, perquè la relació entre tots dos evoluciona també d'una manera interessant, però aporta el component romàntic a aquesta sèrie pensada per a un públic objectiu femení, tot i que jo n'he gaudit molt i m'hi he enganxat.

No vull repassar tots els personatges, però no em puc estar de fer una menció especial a en Joe (Raymond Ablack), el propietari del restaurant Blue Farm, local que és l'ànima de la vida social del poble, almenys per als pocs adults que segueix la història.

És tossut i una mica rondinaire, però la Georgia és el seu punt feble i la consenteix, començant pel fet de contractar la Ginny perquè hi treballi a mitja jornada mentre va a l'institut, i així, entre una cosa i l'altra, es converteix en un amic fidel de la família, però també és el paio que cau bé a tothom del poble. Un secundari dels que m'agraden a mi, i que després anirà adquirint un paper força clau en el desenvolupament de la història.

Perquè la trama de la sèrie no va només de les alegries i les penes de l'institut, amb les classes, els drames amorosos, els festivals i les festes amb alcohol a casa d'algú. Ni dels embolics sentimentals i laborals dels adults. Que també. Té aquest punt telenovel·lesc que enganxa i que la fa fregar la categoria de plaer culpable. Però no. Ginny & Georgia és també la rocambolesca història d'una supervivent i una constant agitació dels nostres valors morals mentre intentem acomodar el que sentim pels personatges dins del que anem sabent d'ells. I són coses molt fumudes. Ens tempta amb una manera atractiva de mostrar uns mitjans qüestionables per a l'assoliment d'un fi indiscutiblement bo. I, és clar, també tenim secrets, girs de guió i traïcions, però també aliances. Val molt la pena, de debò. És força original.
 

 

Sèries: Stranger Things (cinquena i última temporada)

Fa tant de temps que es va publicar i vam veure tots plegats la quarta temporada de Stranger Things -la que pensàvem que seria l'última, perquè així ens ho van insinuar, però després no vas ser així- que, sincerament, no recordava si havia parlat d'aquesta sèrie al blog temporada per temporada o no. 

Resulta que sí, i que d'aquells capítols en vaig parlar el 2022, fa més de tres anys. És el temps que ha trigat en sortir la cinquena i, ara sí, última part d'aquesta producció dels germans Duffer que, sense cap mena de dubte, podem qualificar com un dels èxits més grans de la història de Netflix. 

Reconec que quan va començar Stranger Things 5 -ja vam quedar que així és com anomenen les temporades, amb un número, com si es tractés de seqüeles cinematogràfiques- em sentia una mica perdut, i és normal, perquè havia passat encara més temps que entre la tercera i la quarta i no em vaig dedicar a repassar la temporada anterior.

Llegeixo ara que els germans Duffer van voler que el tram final de la sèrie estigués al forn tot el temps que calgués -després de les queixes que hi va haver perquè a la quarta temporada hi hagués una actualització d'efectes especials quan ja s'havia estrenat-, i és que aquesta última tongada d'episodis requeria uns efectes especials d'un nivell mai vist a la sèrie, i també es volia deixar créixer els protagonistes menors d'edat, tot i que en realitat tots els intèrprets superen la vintena, però deixem-ho córrer.  

Estrenada en dues parts entre novembre i desembre de 2025, i assumint que si llegiu això és perquè ja l'heu vist, però alhora intentant no entrar en gaires detalls per si només us voleu fer una idea aproximada del que us hi trobareu, entrem en matèria: en aquesta temporada de 8 episodis han passat un parell d'anys des d'aquell primer enfrontament directe amb en Vecna, que va marxar amb la cua entre cames, però que va continuar expandint el seu món de l'Upside Down a sota de Hawkins, Indiana.

Ara l'amenaça és més gran que mai, però la colla protagonista, mentre que en el dia a dia fa vida normal d'institut o feina, segons el cas, algunes nits duu a terme incursions clandestines en aquesta altra dimensió per tal de trobar i derrotar l'enemic d'una vegada per totes, encapçalada per l'Eleven, que a diferència dels altres entrena diàriament els seus poders i el seu físic per augmentar la probabilitat d'èxit de la missió, mentre s'amaga de l'exèrcit, que la busca.

Ja havia dit a l'entrada sobre la quarta temporada que la sèrie havia fet un tomb progressiu, però ja molt notable, cap a la fantasia i la ciència-ficció més fosques, fregant el terror si no és que no se'n pot parlar directament, i en aquest final veiem anar tot això encara més enllà, amb un abandonament gairebé total de les escenes més quotidianes i els detalls d'ambientació de l'època que a les primeres temporades ens feien somriure amb nostàlgia -tot i que hi ha algun moment així, tampoc vull dir mentides- i un augment de les situacions i els escenaris més fantasiosos. 

També veiem aparèixer alguns personatges nous, nanos més joves que, sense arribar ni de bon tros al nivell de la colla que hem vist créixer durant aquests anys, ni fer un paper gaire similar al d'en Mike, en Will, en Dustin, la Max, en Lucas i l'El, tenen força pes en la trama, atès que en Vecna segresta uns quants nens per dur a terme la fase final del seu pla invasor. Destaca, en aquest sentit, la Holly (Nell Fisher), la germana petita dels Wheeler, que assumeix un rol pràcticament protagonista.

La seva obligada valentia dins de l'horror suposarà un maldecap per a l'enemic, però també rep l'ajuda de la versió de la Max que hi ha a la ment d'en Henry/Vecna, i que està en coma al món real, i juntes protagonitzen una de les subtrames de la temporada.

He de reconèixer que hi ha hagut moments en què m'he atabalat una mica amb tantes dimensions, conceptes i terminologia, i que de vegades m'ha semblat que els personatges normalitzaven coses que els haurien d'espantar moltíssim i s'empescaven fàcilment teories i plans molt complexos i improvisats, però al capdavall és una sèrie de ciència-ficció i terror que vol recrear l'imaginari d'una època en què no donàvem tantes voltes a tot plegat, de manera que suposo que ja està bé.  

Els espectaculars enfrontaments amb l'enemic, i els atacs que aquest duu a terme, ens tenen amb l'ai al cor durant tota la temporada, i s'ha de dir que els efectes visuals són excel·lents, convincents, i contribueixen a la immersió total en aquesta mena d'història. 

Argumentalment parlant, trobo que la sèrie ens presenta un clímax i una resolució dignes del llegat que ha anat deixant, amb la participació en major o menor mesura de tots els personatges a l'enfrontament final -amb algun creixement inesperat i molt útil i més d'una petita però cabdal acció per part dels personatges aparentment menys rellevants-, i un tancament emotiu, esperançador però agredolç, per a una història que es ha fet gaudir durant els darrers nou anys i escaig. N'he quedat totalment satisfet.

 

 

Sèries: Nobody Wants This

Quan començo una sèrie nova no tinc per costum fer-ne una entrada acabada la seva primera temporada. Primer, perquè no tinc prou elements de judici per parlar-ne amb propietat, i segon, perquè em fa por que es cancel·li. De fet, fa anys em vaig proposar no mirar sèries noves per si de cas, però al final n'hi ha que et criden l'atenció i acabes pecant.

No vaig trobar el moment d'escriure sobre aquesta, però mentre esperava se'n va publicar una segona temporada, de manera que ja tinc la tranquil·litat de saber que continua -se n'ha confirmat la tercera part- i més teca de la qual parlar. 

Nobody Wants This és el nom d'aquesta sèrie de Netflix que ja duu dues temporades, com dic, des de setembre de 2024 i que és una creació d'Erin Foster, antiga actriu convertida en productora i guionista que hi presenta una comèdia romàntica amb elements trets de la seva experiència personal.

I és que la sèrie té com a protagonistes una podcaster de sexualitat i relacions sentimentals i un rabí guapot, dos punts de partida personals que no combinen gaire bé i que suposen el conflicte i el polsim de drama d'aquesta sèrie altrament plena d'humor i que ens arrenca més d'un somriure i fins i tot alguna rialla. 

La protagonista femenina de la història és la Joanne Williams (Kristen Bell, la protagonista de Veronica Mars, la narradora de Gossip Girl i més papers protagonistes a House of Lies i The Good Place), que comparteix pis a Los Angeles, Califòrnia, amb la seva germana Morgan (Justine Lupe, vista a Succession com a paper més destacat recentment), amb qui també comparteix un pòdcast d'èxit on parlen de relacions. 

La Joanne té les idees molt clares i és, sovint, brutalment honesta, i la Morgan té una actitud de superioritat que amaga inseguretats, com les que té també la Joanne, en bona part per culpa d'haver estat filles d'un matrimoni mal avingut format per uns progenitors una mica tocats del bolet.

En un sopar amb amics comuns, la Joanne coneix en Noah Roklov (Adam Brody, vist a The O.C. o a Fleishman Is In Trouble), un jove i atractiu rabí que aspira a ser el rabí en cap del seu temple, però que no té una trajectòria gaire estable en matèria de parelles i, en la seva posició, ha de cuidar aquest aspecte.

Evidentment, aquests dos personatges són els protagonistes de la història romàntica que ens explica la sèrie, i la gràcia de tot plegat és que, encara que s'entenen força bé i la química que sorgeix entre ells és innegable, el tema de la religió és un obstacle important de cara a posar-se seriosos en el futur, i és que ella, per anar bé, s'hauria de convertir al judaisme, però en principi es declara agnòstica. 

A banda d'això, després de les primeres cites on tot sembla que és perfecte, aniran sorgint discrepàncies pel que fa a la manera de veure la vida i la pròpia relació, atesos els bagatges diferents, i és aquest conflicte el que dona a la sèrie aquest enfocament diferent de l'habitual, perquè aquest cop la parella protagonista, en comptes de tenir mil dificultats per acabar junta, ho està des de gairebé el principi, i el que serà difícil és que es mantingui unida.

És clar que la sèrie no se sostindria només amb aquests personatges, sinó que també hi ha una petita colla de secundaris d'allò més divertits i entranyables a la seva manera.

És el cas del matrimoni format pel germà gran d'en Noah, en Sasha (Timothy Simons, vist al tram final de The Handmaid's Tale), un gegantó massa ingenu que sol incomodar amb els seus comentaris i la seva innocència, però que és més savi del que sembla, i l'Esther (Jackie Tohn, vista a GLOW), la seva dona, que té un caràcter molt fort i val més no fer-la empipar.

La parella evoluciona d'una manera interessant, sobretot a la segona temporada, però la improbable amistat entre en Sasha i la Morgan a la primera provoca unes dinàmiques força divertides a mesura que les germanes Williams es relacionen amb la reticent família Roklov. 

Parlant d'això, cal destacar també els pares dels germans Roklov, l'Ilan (Paul Ben-Victor, vist a The Wire entre altres) i la Bina (Tovah Feldshuh), molt creients i amoïnats pel futur d'en Noah, a més de força exigents, sobretot ella, que no sembla que aprovi cap de les dones que s'apropen als seus fills, i encara menys si tenen un perfil com el de les germanes Williams.

Per tot plegat, Nobody Wants This és una comèdia romàntica que aporta una certa originalitat, amb personatges ben construïts i situacions còmiques dins de la quotidianitat i plausibilitat, que ens enganxen perquè continuem volent ser testimonis de com avancen les històries de cadascun dels seus personatges. 

 

 

Sèries: Monster - The Ed Gein Story

M'encanten les minisèries, perquè tenen un format digerible fàcilment quan no tens temps d'emmerdar-te amb l'enèsima sèrie llarga i que, a sobre, podria ser cancel·lada en qualsevol moment, i alhora són obres amb uns estàndards de producció molt alts, gairebé cinematogràfics.

N'hi ha una de la que ja he parlat dues vegades, perquè s'ha convertit en una antologia, i ara que ha tingut la seva tercera temporada o tercera part, toca parlar-ne.

Monster: The Ed Gein Story és el nom d'aquesta nova història, estrenada a Netflix el 3 d'octubre d'aquest 2025 i formada per 8 episodis, aquest com amb Ian Brenner com a showrunner després de col·laborar en aquesta funció a la segona temporada amb Ryan Murphy, el creador de la sèrie.

El protagonista, en aquesta ocasió, és novament un assassí en sèrie, a diferència dels germans Menéndez de la segona temporada, que utilitza uns mètodes especialment sanguinaris i unes peculiars motivacions, i que de fet va existir de veritat, com ha estat sempre a la sèrie.  

Es tracta de l'Ed Gein (Charlie Hunnam, el protagonista de Sons of Anarchy), que als anys 40 va començar a cometre assassinats i, sobretot, desenterrar dones i utilitzar diverses parts dels cadàvers, en especial la pell, per fer-ne objectes quotidians.

Reprimit sexualment amb duresa per part de la seva mare, interpretada per la Laurie Metcalf, l'Ed és un home que consideren el babau del poble, de caràcter amable i ritmes pausats, però després comet tots aquests actes inhumans que, al seu cap, no tenen res de dolent i dels quals no s'amaga especialment.

La seva obsessió amb les dones va més enllà de la roba interior femenina que es posa d'amagat, i deriva en la profanació dels cadàvers i una pell que s'arriba a posar per sobre de la seva, per motius psicològics que se'ns expliquen cap al final de la temporada.

Per la naturalesa dels seus actes, aquesta història mostra escenes molt dures i explícites, cosa que se li ha criticat, també per què se centra força, en salts endavant en el temps, en la fascinació i la influència que van exercir el personatge i la seva "obra" en directors cinematogràfics (Hitchcock amb Psicosi o Tobe Hooper amb La matança de Texas), així com també futurs assassins en sèrie. 

És una part que, sense deixar de ser interessant, he de dir que personalment en alguns moments m'ha distret una mica massa del que volia conèixer, que era la vida d'aquest famosíssim assassí estatunidenc que, curiosament, he d'admetre que no coneixia ni de nom.

Tot i que no hi ha dubte que el que fa l'Ed és absolutament execrable, Monster podem dir que l'humanitza i en mostra el vessant bondadós, a més que explora la seva malaltia mental en forma d'escenes que tant a ell com a nosaltres -o almenys és el que em va passar a mi- ens costa, de vegades, saber si pertanyen a la realitat o a la seva imaginació, i no sempre n'obtindrem al resposta de manera immediata.

En conjunt, i malgrat que sé que ha tingut unes crítiques força dolentes -en part també perquè sembla que uns quants fets històrics són totalment inventats pel bé de l'interès argumental-, a mi m'ha agradat força, i he d'aplaudir la interpretació del senyor Hunnam, que no em sorprendria que fos reconeguda, com a mínim, amb algunes nominacions quan arribi el moment. 

Com que és una sèrie antològica, no passa res si no veieu aquesta temporada, però al capdavall són només 8 episodis d'aproximadament una hora. Com a història, d'una manera o d'una altra, és fascinant. Això sí, no és apta per als excessivament aprensius. 

 

Sèries: The Punisher (segona temporada)

Sempre comento que, a casa, les sèries de Marvel que va produir Netflix -i que van acabar a Disney+ poc després d'inaugurar-se- s'han vist amb calma, i amb anys de retard, perquè tenen un ritme de desenvolupament dels episodis que no és gaire del gust del 50% dels que la mirem.

He de reconèixer que la primera temporada de The Punisher és especialment lenta, tot i que a mi em va agradar força, però és hora de veure com va ser la segona i última, que també tanca, si es miren en l'ordre d'aparició original, el cicle de Marvel a Netflix.

La segona tongada de 13 episodis de The Punisher es va estrenar originalment al gener de 2019, ja ha plogut força, i tot i que ja he dit que a mi la primera em va agradar força malgrat la seva densitat i un ritme no especialment àgil, la segona trobo que és millor.

Argumentalment connectada amb la primera, ja que el tema principal de la sèrie és la venjança, aquest cop l'objectiu de la venjança és el mateix protagonista. Ja ho diuen, que la violència genera més violència, i la crueltat -justificada- amb què en Frank Castle va castigar el responsable de l'assassinat de la seva família provoca una de les dues trames d'aquesta segona part.

En Billy Russo va sobreviure a la tremenda pallissa que va significar el clímax de la primera temporada, però n'ha perdut els records. Ara bé, ha quedat psicològicament tocat en molts sentits, i està seguint un tractament amb la terapeuta assignada, la doctora Krista Dumont (Floriana Lima), un personatge interessant en si mateix perquè evoluciona d'una manera ben curiosa.

Per la seva banda, en Frank ha començat una nova vida en un altre lloc, però coneix una adolescent perseguida per uns assassins temibles i decideix, a contracor, protegir-la. Aquesta trama és paral·lela a l'altra, i personalment trobo que no és tan interessant i és més aviat una mica massa enrevessada i exagerada en el balanç causa-conseqüència, però tot plegat acaba fent tornar el Castigador a Nova York.

Tenim, doncs, els merders propis del protagonista i, afegits, els de la seva protegida, amb qui estableix, a mesura que avancen els episodis, una dinàmica que evoluciona en una mena de relació paternofilial postissa.

En Frank Castle és un home profundament traumatitzat, i amb raó, però això no vol dir que no pugui establir nous vincles, i en aquesta temporada el veiem fer-ho amb aquesta noia, l'Amy (Giorgia Whigham, filla del Shea Whigham, vist a Boardwalk Empire), però també reforçar les aliances amb el seu amic Curtis (Jason R. Moore) i la federal Dinah Madani (Amber Rose Revah).  

Els fronts oberts del Castigador arrosseguen els altres a l'espiral de violència desfermada en aquesta temporada que tampoc s'està de res en aquest sentit, ara amb escenes de combat en espais oberts i a plena llum del dia, i una fotografia que no és la granulosa de la temporada anterior.

El final, que queda ben tancat, és satisfactori tenint en compte les circumstàncies del llop solitari que és el personatge interpretat per en Jon Bernthal, que és un dels actors afortunadament recuperats per a l'Univers Cinematogràfic Marvel en contínua expansió, de manera que el continuarem veient en aquest paper.