Sèries: Fargo (cinquena temporada)

Ja em va passar, com vaig comentar, amb la quarta temporada, però aquesta és una de les meves sèries preferides i em sap greu no haver vist la seva història més recent a mesura que se n'anaven publicant els episodis. Val a dir, però, que he trigat menys mesos que l'última vegada.

Tampoc és que sigui cap tragèdia, perquè no cal veure res quan acaba de sortir, però m'agrada tantíssim que no puc evitar aquest sentiment. Veurem, doncs, si ha valgut la pena, sobretot per la irregularitat amb què ens l'ofereixen, aquest cop novament amb 3 anys d'espera des de l'últim cop, en realitat a causa de les vagues que hi va haver a Hollywood el 2023. 

Sigui com sigui, ja he vist la cinquena temporada de Fargo, una de les meves sèries preferides de tots els temps, i encara que tinc entès que la quarta no va agradar tant com les altres -tot i que la sèrie, en general, és tan bona que la nota mitjana d'aquells episodis ja la voldrien moltes altres produccions-, a mi sí que em va agradar força. Doncs bé, no sé si és que encara em dura l'escalfada perquè l'he acabat de veure fa molt poc, però aquesta nova història -recordem que és una sèrie antològica, amb una història diferent cada temporada, amb l'única connexió del territori de Dakota del Nord i la ciutat que dona nom a la franquícia- em sembla, possiblement, la millor de les cinc. 

Situada temporalment al 2019, ja sabem que, a petició dels supervivents, els noms han estat canviats, però per respecte als morts la resta s'explica tal com va succeir. I amb l'humor negre que caracteritza la franquícia, aquesta temporada comença amb la detenció de la seva protagonista principal per un malentès durant els aldarulls que tenen lloc en una agitada reunió de la junta escolar del centre on estudia la seva filla.

Després, quan el seu marit Wayne Lyon (David Rysdahl) la treu del calabós pagant-ne la fiança, veiem com, tot i els seus esforços de supervivent i uns paranys propis de Sol a casa, la Dorothy Lyon (Juno Temple, una actriu que sempre m'ha agradat molt i que a Ted Lasso està excel·lent, com aquí) és segrestada per uns homes misteriosos i així comença la trama criminal que ens tindrà amb l'ai al cor al llarg d'aquests 10 episodis.

El motiu del segrest, que es queda en intent després d'una llarga i espectacular seqüència del joc del gat i la rata, no el revelaré per fer el mínim d'spoilers possible, però val a dir que la Dot és un personatge tremendament ben construït, amb un passat misteriós i unes habilitats de combat i supervivència que no s'esperarien d'una típica mestressa de casa estatunidenca, que aviat veiem que és un paper que interpreta de manera estricta sense voler cridar l'atenció de ningú ni acceptar cap ajuda dels que sospiten que li'n passa alguna.

Un dels homes que intenten endur-se-la és l'Ole Munch (Sam Spruell), un grotesc i implacable assassí contractat per la part interessada en el segrest, un dels arquetips que es repeteixen a les diferents temporades de la sèrie. Un personatge estranyot, taciturn, incòmode i tremendament perillós. 

A mesura que avança la història el veurem fer aparicions cabdals, però certament la seva simple presència ens provoca malestar i tensió, i més endavant li coneixem uns orígens que donen un toc inesperadament sobrenatural al relat.

Un dels grans noms del repartiment, segurament el més important, és el de la Jennifer Jason Leigh, que fa de Lorraine Lyon, la sogra de la Dot, i per tant mare d'en Wayne. A diferència del seu fill, un home amable i profundament ingenu, la Lorraine és la freda i també implacable propietària d'una empresa de cobrament de deutes, i tot i que inicialment no amaga el seu desdeny per la dona del seu fill, de qui sospita que no és aigua clara, a mesura que avança la història va naixent dins seu, cosa rara tal com és i tracta tothom, un cert respecte envers la seva nora.

A banda d'una interpretació excel·lent, hi tenim un dels personatges més poderosos, en aquest cas econòmicament, que hem vist a l'univers Fargo fins ara. No hi ha res que no pugui aconseguir, ni ningú que sigui imprescindible per a ella, que sempre està acompanyada per la seva mà dreta, l'advocat Danish Graves (Dave Foley).

L'altre personatge tremendament poderós de la temporada, en aquest cas per la influència política que té com a xèrif del comtat de Stark, és en Roy Tillman (Jon Hamm, l'inoblidable Don Draper, protagonista de Mad Men, tot i que el vam poder veure no fa gaire a The Morning Show i, pel que sembla, entre una cosa i l'altra està tornant a la televisió amb papers d'una temporada sencera). 

Corrupte i ultradretà a la manera estatunidenca, té una idea molt clara del que vol que sigui el seu estimat país i mobilitzarà la gent i els recursos que calguin per dur-ho a terme, i prova d'això és un sentit propi de la justícia que administra al seu territori, amb xantatges i amenaces al menú de cada dia. Quan considera que alguna cosa és seva, no la deixa anar i, si ho fa, la recuperarà a qualsevol preu. 

També és conegut en Joe Keery, l'Steve de Stranger Things, que aquí fa de Gator Tillman, el fill gran d'en Roy i ajudant seu, delerós de fer sentir orgullós un home del seu estatus, però molt desafortunat i amb un gran complex d'inferioritat, agreujat pels menyspreus constants d'un pare que bàsicament el considera un inútil i una càrrega. 

La veritat és que és un autèntic imbècil, però al llarg de la història podem arribar a sentir certa llàstima per ell, ateses les seves circumstàncies. 

Acabarem el repàs de personatges amb dos dels meus preferits, de nou uns arquetips, els habituals policies honestos i treballadors que hem vist en altres temporades i la pel·lícula de Fargo. Ell és l'agent estatal Wit Farr (Lamorne Morris, vist a New Girl i, per tant, en un paper còmic al contrari d'aquest), que té un deute amb la Dot per haver-li salvat la vida durant el tiroteig posterior a la seva fugida dels segrestadors, i ella és l'agent local Indira Olmstead (Richa Moorjani), una dona cansada i frustrada per haver de mantenir el seu capriciós i immadur marit que, quan investiga la protagonista, s'adona que alguna cosa no rutlla i decideix ajudar-la.

La cinquena és una temporada, doncs, farcida de personatges interessantíssims i una història que atrapa, i que està narrada amb el ritme adequat tant pel que fa a la velocitat amb què tenen lloc els esdeveniments, amb la lentitud reservada per als moments en què cal crear tensió, com per la durada dels episodis, més benèvola que en altres ocasions. 

A més, té un to marcadament feminista en posar el focus en dones que lluiten pel que volen i no es conformen amb el que la societat masclista els vol imposar, cosa que reflecteix el petit canvi que aquesta societat està vivint a la realitat actualment. No se m'acut res dolent per dir d'aquesta temporada, però espero que la sisena, si és que la filmen, com a mínim se li acosti en qualitat, perquè llavors tindrem una altra meravella. Recomanadíssima.

Sèries: Vinyl

Després d'haver treballat a The Sopranos i Boardwalk Empire, la barreja dels noms Terence Winter i HBO em resulta prou atractiva com per interessar-me per qualsevol nova producció. Si a això hi afegim en Martin Scorsese (per al qual va escriure el guió de The Wolf of Wall Street, per cert) i un tràiler com el que veurem ara, no ha d'estranyar ningú que esperés amb candeletes, des de mesos abans de l'estrena, l'arribada de la sèrie de què parlo avui.

No és la primera vegada que el llegendari director s'involucra en una producció relacionada amb la música, al capdavall els gàngsters no són l'únic que li interessa. A la seva filmografia trobem, per exemple, els documentals The Last Waltz, No Direction Home: Bob Dylan o George Harrison: Living in the Material World. Per tant, el seu interès per la música en general està més que demostrat. 

Reconec que no he vist cap d'aquests films, i que no tinc ni punyetera idea de música, però això no va ser un impediment perquè m'interessés en la nova sèrie de l'HBO, i menys encara amb els noms de l'esmentat Winter i en Mick Jagger com a cocreadors. A banda, naturalment, d'alguns dels noms del repartiment que em cridaven poderosament l'atenció.

Doncs bé, la història se situa a l'any 1973, a Nova York, i la protagonitza el president de la fictícia American Century Records, una discogràfica a punt de fer fallida i també de ser venuda a una altra companyia.

Sembla l'única solució davant la caiguda imparable de l'empresa, que no s'ha sabut adaptar als nous temps i s'ha mostrat incapaç de fer negoci amb els artistes amb què té contractes, però el seu president es resisteix a fer el pas i decideix donar-li una altra oportunitat a aquest projecte personal i moribund.

El problema és que per tal de dur a terme això amb èxit cal un miracle i també tenir el cap molt clar, cosa impossible donades les circumstàncies en què s'embolica un protagonista que, per si mateix, ja no estava del tot equilibrat.

I aquest protagonista és en Richie Finestra (interpretat per un com sempre intens Bobby Cannavale, vist i premiat a Boardwalk Empire i a la pel·lícula Blue Jasmine, per exemple), addicte a l'alcohol i les drogues, violent i apassionat, que de resultes d'un incident durant el pilot de gairebé 2 hores (dirigit pel mateix Scorsese) entra en una espiral de pèssimes decisions i d'autodestrucció que no l'ajuden, precisament, a dur endavant la titànica tasca de salvar el seu segell discogràfic.

Perquè no és una qüestió de diners, per a ell. La música és la seva vida i perd la paciència quan els altres no entenen el que han de fer per trobar nous artistes i bandes que facin revifar la companyia. Ell, de música, hi entén. I és capaç de salvar ACR, però des del seu punt de vista està envoltat d'inútils.

El que passa, però, és que resulta difícil que el respectin i alhora fer bé la seva feina quan la major part del temps està col·locat, comet greus errors i tracta els altres com si fossin draps bruts. Els alts i baixos del personatge, els intents de posar seny i els moments en què li fotríem un tret al cap per acabar amb el patiment tant d'ell com de la gent del seu voltant fan d'en Richie Finestra un dels protagonistes més interessants que m'he trobat en els darrers temps.

Qui normalment l'ha d'aguantar és la seva dona, la Devon (Olivia Wilde, vista a House, per exemple), exmodel que ara és la mare dels seus dos fills i que va veient progressivament com desapareix l'home de qui es va enamorar en els esbojarrats anys 60. Progressivament, dic, però el cert és que la decadència és pronunciada i aviat veu que s'ha d'allunyar d'aquest paio.

Un altre dels que pateixen més per culpa d'en Richie és en Zak Yankovic (Ray Romano, el de Everybody Loves Raymond), cap de promocions d'American Century però també una mena de millor amic d'en Richie, de qui ha d'aguantar tota mena de porcades.

També és un dels personatges més interessants, perquè no podem evitar sentir llàstima per ell, simpatitzar-hi, encara que cal reconèixer que és una mica aturadet en segons quines situacions, i això és un perill al costat d'algú com en Richie.

Un dels membres del repartiment que més em cridaven l'atenció era la Juno Temple, que aquí fa de Jamie Vine i que tenia vista de petits papers en diverses pel·lícules, perquè la senyoreta Temple és l'eterna secundària, i em va agradar veure-la fitxada a Vinyl.

La Jamie és assistent, noia dels encàrrecs, a la discogràfica, però vol esdevenir A&R (Artists and Repertoire), és a dir una persona que s'encarrega de trobar nous talents i guiar-los en la seva carrera artística dins una companyia.

I la veurem patir molt perquè és doblement discriminada com a principiant i dona, però des del principi queda clar que és bona fent aquesta tasca, que ningú li ha demanat i per tant és purament proactiva, en descobrir la banda al voltant de la qual gira bona part de la trama d'aquesta primera temporada.

Es tracta dels Nasty Bits, una banda de punk rock que en aquella època presenta un estil innovador i no del tot del gust del públic, però són un diamant en brut i això ho saben veure tant la Jamie com en Richie, i no tant els altres responsables d'American Century, més antiquats en la seva manera de pensar.

Resulta que la lidera en Kip Stevens, personatge interpretat per en James Jagger. Sí, és el fill d'en Mick Jagger, líder dels Rolling Stones i, com he dit al principi, un dels responsables de la sèrie. Tot queda en família.

No parlaré de tots els personatges, però volia destacar també en Maury Gold, el propietari d'una altra discogràfica i mentor d'en Richie, que és interpretat per en Paul Ben-Victor, vist a The Wire.

És l'enllaç amb l'element mafiós de la sèrie, perquè com no podia ser d'una altra manera -o potser sí, però no s'ha volgut intentar-, tractant-se d'un producte amb en Martin Scorsese i en Terence Winter implicats, el món del crim organitzat apareix a Vinyl per a complicar les coses. I, personalment, atesos els meus gustos en aquest sentit, ja m'està bé. Altres noms que cal com a mínim esmentar són en Max Casella (vist precisament a The Sopranos i Boardwalk Empire), l'Atoh Essando (que fa d'antic cantant de blues amb la carrera truncada per culpa d'en Richie), en Bo Dietl (el molest semimafiós Joe Corso) o en Jack Quaid (fill a la vida real d'en Dennis Quaid i la Meg Ryan que a Vinyl interpreta un jove A&R caigut en desgràcia).

Les trames dels personatges ajuden a tirar endavant un drama d'època -que també presenta salts enrere en el temps, als anys 60, en els feliços primers anys de la història d'en Richie i la Devon- on també gaudirem de la música, sobretot rock però també disco -són els 70!- i altres gèneres, i la presència de personatges històrics reals (Elvis Presley, David Bowie...) que situen els ficticis en un context més proper i recognoscible per a nosaltres.

Trobo que no cal estar excessivament interessat en la música per tal de gaudir de Vinyl, però si ens agrada mínimament és una sèrie encara més recomanable. Personatges interessants, interpretacions d'alt nivell -en especial en Bobby Cannavale, un crac-, magnífica ambientació i trames que de cara a la segona temporada -en què, per cert, ja no participarà en Terence Winter per "diferències creatives"- prometen noves emocions. De moment tenim aquests 10 episodis i la garantia de qualitat de la cadena HBO, si és que per algun motiu estrany no ens convencen els noms que hi ha davant i darrere les càmeres.