The Sky Crawlers, anime al cinema

No és gaire habitual veure que s'estrenen pel·lícules d'anime als cinemes de casa nostra, i quan vaig veure per casualitat que el passat divendres dia 2 d'octubre se n'havia estrenat una al cinema Casablanca Kaplan de Barcelona, tot i que no havia sentit mai a parlar de The Sky Crawlers, vaig decidir que hi aniria.

Basada en una sèrie de novel·les de l'escriptor Hiroshi Mori, la pel·lícula té el principal reclam d'estar dirigida pel cèlebre Mamoru Oshii (Ghost in the Shell, Ghost in the Shell 2: Innocence, l'estranya Avalon, la sèrie Urusei Yatsura (Lamu) i dues de les seves pel·lícules, entre molts altres treballs), a més del Lleó d'Or de Venècia i altres premis importants del món del cinema (va ser fins i tot al Festival Internacional de Cinema de Sitges l'any passat).

Per altra banda tenim l'excel·lent i enganxadissa banda sonora de Kenji Kawai, responsable de la música de les altres direccions del mestre Oshii, a més d'haver treballat a sèries com Ranma 1/2, Maison Ikkoku, Patlabor i moltíssimes altres, així com a les pel·lícules originals de The Ring.

No vull revelar gaire trama, com malauradament s'ocupen de fer a les sinopsis de la pel·lícula i en algun tràiler no oficial, de manera que m'hi esforçaré per evitar-ho en parlar-vos de l'argument del film: la història se situa probablement en un futur no gaire llunyà, i dic "futur" perquè hi ha la qüestió de la manipulació genètica, però pel que fa a la resta no hi ha referències temporals. Hi veiem avions de combat, cotxes americans com un Porsche o un Cadillac, un local de l'estil de les cafeteries americanes dels anys cinquanta... tot plegat fa la sensació de poder-se situar en una època fins i tot passada, però que no podem evitar "identificar" amb un futur immediat.

Potser no és ni una cosa ni l'altra, perquè a banda de la base on té lloc la vida dels protagonistes, al voltant sembla que hi viu gent angloparlant, de manera que potser fins i tot és una història ambientada en un moment històric inventat, paral·lel o alternatiu, vés a saber. Els de l'Studio Ghibli ho fan, de manera que tot pot ser.

Bé, parlem dels personatges: el protagonista és en Yûichi Kannami, un adolescent que arriba a la base com a pilot estrella, i els seus companys li aniran donant informació amb comptagotes sobre com funciona tot allà. Els misteris no deixen de succeir-se, començant per la seva cap, la Suito Kusanagi, que és també adolescent com ell i que amaga un passat complicat i sinistre. L'únic que se'ns diu ben aviat és que tots els pilots són adolescents —els anomenats kildren— no creixen mai (fins i tot podria ser que naixessin directament adolescents) i només poden morir en combat.

Però què passa quan moren? Per què el protagonista té la sensació que tot allò que li van ensenyant els altres ja ho coneixia? Aquest és el tema que crec que no s'ha d'anar esbombant, tot i que al film no triguen un temps gaire excessiu a revelar-lo. De fet, en la meva opinió (de persona desgraciadament nul·la a l'hora d'analitzar i criticar pel·lícules o qualsevol mitjà d'entreteniment) del que ens parla la pel·lícula és de l'absurditat de la guerra, en què dos bàndols es maten entre si d'una manera freda, considerant-ho, en paraules de la Kusanagi, "una manera legal de matar" i, com diu en Kannami, és la seva feina. També es parla d'una idea que vaig trobar interessant: la guerra és necessària per tal de tenir l'esperança de la pau, i si no hi hagués guerra arribaria un moment que deixaríem de valorar la pau.

Havia llegit coses de The Sky Crawlers abans d'anar-hi, i hi estic d'acord, tot i que a mi personalment em semblen positives: és una pel·lícula lenta, l'acció dels combats (espectacular) surt poques vegades, i la majoria del temps passen poques coses i la informació que se'ns va donant no ens ajuda gaire a resoldre les preguntes que s'aniran formulant. Dit això, només recomano a les persones que odien les pel·lícules lentes que s'ho pensin dues vegades abans d'anar a veure-la.

Però als altres us dic que estaria molt bé que anéssiu a veure una pel·lícula molt bonica, amb una banda sonora genial, un disseny que barreja amb mestria les 3D i les 2D i que de vegades fa pensar que les imatges que veiem són reals, i una història que realment fa reflexionar. Sobretot, quedeu-vos fins al final dels crèdits, que hi ha una escena més!

Per acabar, volia comentar una altra cosa: al film els combatents són substituïbles, sempre n'arribaran uns altres amb les mateixes característiques, però és que a la vida real passa el mateix: en cau un i en posen un altre. Així de senzill. El problema és que les persones tenen noms i cognoms i quan se'n van deixen un buit en els seus éssers estimats.