Lectures: La fortaleza de papel

D'un temps ençà, i seguint una lògica editorial que no acabo d'entendre perquè no fa tants anys es considerava temerari publicar manga clàssic, fins i tot si era d'aquest senyor, s'han estat editant títols del mestre Osamu Tezuka, tant reedicions com obres inèdites, i han anat entrant a la meva col·lecció.

Com que el format triat per a aquesta línia que va inaugurar Planeta és el de toms gruixuts i grans de tapa dura, reconec que per manca de temps se m'han acumulat i ja en tinc uns quants per llegir -el jove Toni, el que tenia temps lliure, hauria al·lucinat amb la quantitat d'obres del Déu del Manga que estan sortint, més enllà de les conegudes-, però el que porto avui té un gruix de tom estàndard, de manera que ha passat al davant de tot.

La fortaleza de papel, publicat al Japó originalment el 1974 amb el títol de Kami no toride, és un recull d'històries curtes autobiogràfiques, o amb un fort component autobiogràfic, relacionades amb el final de la Segona Guerra Mundial i com es va viure a la ciutat d'Osaka.

Amb els anys, a còpia de llegir mangues del meu autor preferit (no viu), he anat aprenent coses sobre la seva vida, coses de les quals parlava ell als seus propis còmics en forma d'epílegs o que altres persones han dit d'ell, i també he estat al museu que té dedicat al Japó, atès que és una figura que m'interessa, però el que tenim amb aquesta publicació és un dels mangues més personals de la seva carrera.

I, tot i que hi veiem escenes narrades amb un estil humorístic malgrat la cruesa que representen en realitat, a més d'alguns moments que indiscutiblement suposen un, com es diu ara, "alleujament còmic", en aquestes històries l'autor ens parla de les misèries de la guerra a través d'un protagonista que és ell mateix, normalment amb el nom una mica canviat -i diferent segons la història-, sense estalviar autocrítica o ridiculització de si mateix en situacions que no el deixen gaire ben parat, com ara la seva obsessió amb el menjar i el manga en plena guerra, però també ens mostra els horrors de què va ser testimoni en la seva miraculosa supervivència.

Aquests relats se centren -encara que en algun cas fan algun salt endavant en el temps- en els darrers anys de la Segona Guerra Mundial, i ens parlen d'un Tezuka de 16-17 anys que somia amb ser dibuixant de còmics mentre li toca fer instrucció, treballar en un arsenal o fer de voluntari tot just finalitzada la guerra, tot plegat a l'Osaka de mitjan anys 40.

Curiosament, la primera història recollida al volum, Diario de un patán, té un punt de fantasia i atribueix l'èxit de l'autor a una coneixença misteriosa, i se situa a la postguerra, però també va dècades endavant; a La fortaleza de papel, que dona el nom al llibre, el veiem treballar a l'esmentat arsenal, on també s'enamora d'una noia en una història amb final tràgic; a El blues del hambre el veiem fer el que calgui per endur-se alguna cosa a la boca en un període en què va passar gana, i com es relaciona, com tants altres nens i adolescents, amb els soldats estatunidencs que els donaven xiclets i altres llaminadures.

La historia del Tokiwa-sô canvia de protagonista perquè ens parla en primera persona el llegendari edifici de Tòquio on van viure tant l'autor com altres mangaka emblemàtics; Y llegó una carta és, a més d'un relat molt curt, el més allunyat temàticament de l'ambientació general del tom, amb una qüestió personal -domèstica fins i tot- de l'autor que no hi té res a veure; a continuació, Ensayos ociosos sobre animales s'allunya de la resta però en l'aspecte visual i narratiu, atès que són un parell d'històries curtes amb dibuixos acompanyats de narració fora de la imatge en què parla de records de l'època de la guerra relacionats amb uns animals que va conèixer; finalment, Doitsutare (acaba con él), obra que havia de ser més llarga però que va deixar córrer perquè no li estava agradant, és una recomposició de les parts en què apareix ell mateix i se situa en l'època en què començava la seva carrera professional com a mangaka i una curiosa dificultat amb què es va trobar.

Tot plegat són històries amb elements autobiogràfics, més que no pas una autobiografia estricta, onTezuka fa una reflexió i una denúncia, en aquest cas sobre l'absurditat de la guerra -i em consta que és un tema que tracta en més títols dels anys 70-, sense poder-se estar d'introduir-hi elements humorístics tant argumentals com estilístics, com de costum. 

És el Tezuka que coneixem i estimem, però amb aquest llibre, tot i que no siguin coses que li van passar exactament com les explica, el coneixem i estimem una mica més.