Lectures: El desprendimiento

Feia temps que no llegia res del meu estimat Osamu Tezuka, i no és que no se n'estigui publicant res, al contrari: Planeta Cómic va fer una atrevida afirmació segons la qual ho pensava editar tot, d'un dels autors més prolífics de la història, a més d'un dels més influents, i amb una cadència gairebé mensual ens van arribant volums tant de títols que altres editorials havien publicat fa anys com d'obres inèdites.

El problema és la meva manca de temps, i per això dono prioritat als volums més prims, o autoconclusius, o d'històries curtes, com és el cas del que us porto avui, que és el llançament més recent de la col·lecció en el moment de publicar aquesta entrada, però per les seves característiques ha passat per davant de moltes altres lectures pendents.

El desprendimiento, en japonès Rakuban, és un recull d'històries que no tinc clar que tinguin un tema en comú, però que a més són de llargada i interès desigual. Són relats, en qualsevol cas, no gaire llargs que van ser publicats originalment en diferents revistes, de manera que ni tan sols això, tenen en comú. No és que sigui gaire important, ni únic en l'extensíssima bibliografia de l'autor, però sí que em sembla curiós. 

En fi, comencem amb una història de 1959, la que dona nom al recopilatori, i que ens situa en una mina en la qual un noi jove pregunta al supervivent d'un esfondrament de fa molts anys per les circumstàncies d'aquella tragèdia, per demostrar-li que ha anat canviant el relat amb el temps, tot plegat amb un objectiu ocult.

A continuació ens trobem Flores en tierra yerma (1959) la història d'una illa on viuen només una colla de pescadors i on també es produeixen baralles sembla que diàries, i en què surt vencedor un home cepat que té atemorits els altres.

Un bon dia n'hi arriba un altre que li planta cara, però que no pretén buscar brega i es vol dedicar a una curiosa afició que canviarà l'atmosfera del grup de treballadors, amb un desenllaç colpidor.

Les històries que trobem a continuació no m'han semblat especialment interessants ni memorables, i també són més curtes: a Batalla final en el cabo Caníbal (1957) veiem una operació suïcida en el context de la Segona Guerra Mundial, però amb un estil narratiu i gràfic que desprèn un humor que sobta en aquestes circumstàncies, i que va més enllà, trobo, de l'habitual toc de comèdia de Tezuka en qualsevol de les seves obres. L'estil de dibuix més senzill de l'habitual no l'afavoreix.

A El fantasma de la base Jet, de 1956, un fenomen provoca la sospita que hi ha fantasmes, i a El valle de fuego (1960) tenim un western en què també hi intervenen les creences en allò sobrenatural, ja que gira al voltant d'una pistola maleïda.

Després tenim una història anomenada El cuaderno de bitácora del Tornado (1964) que no passa de la quarantena de pàgines, però que curiosament es fa un pèl feixuga perquè s'hi condensa una història amb molts elements, al preu de presentar moltes vinyetes petites per pàgina i farcides de text, cosa poc habitual en un autor que era conegut pel dinamisme no només dels seus dibuixos -que aquí es manté-, sinó també de les seves composicions de pàgina.

No veiem de seguida cap on va la història, però si tenim una mica de paciència li acabem agafant el gust, i ens trobem davant d'un relat de ciència-ficció amb races humanoides, intrigues polítiques i criminals i un missatge ecologista.

És probable que la millor història del recopilatori sigui l'última, molt llarga (ocupa aproximadament un 40% del volum) però que a més consumim a un ritme molt inferior perquè no té format de còmic, sinó, sorprenentment, de relat il·lustrat.

Alas de polvo de estrella (1962) és el nom d'aquesta narració sobre unes misterioses ales que un astronauta troba a l'espai i porta a la Terra, i l'efecte que tenen sobre la classe treballadora d'una ciutat i, després d'un seguit de peripècies, també sobre tota la societat. 

Una història ambientada en una visió seixantera del futur, que parla de diferències entre classes, explotació laboral i els perills de la tecnologia per a les persones, però sobretot descriu una possible deriva de la moral humana, especialment per part dels que tenen la paella pel mànec.

I així es tanca aquest recopilatori que segurament no conté les millors històries curtes d'Osamu Tezuka, però que celebro que hàgim rebut, i és que l'editorial ja va anunciar fa uns anys que trauria "tota l'obra" del Déu del Manga. La rebré amb els braços oberts, tant les obres mestres com les més fluixes.