Sèries: Valeria

M'agrada recomanar sèries que m'han agradat tenint en compte els gustos de l'altra persona, almenys quan em faig una idea de com són, i m'agrada encara més quan em fan cas i resulta que l'he encertat. És quelcom que passa poques vegades perquè soc una persona a qui trobo que, en general, es fa poc cas.

Però bé, aquest blog no està pensat per a aquesta mena de queixes, de manera que només diré que igual que faig recomanacions personalitzades, quan algú em parla d'alguna sèrie que no coneixia li dono una oportunitat, i en el cas de la d'avui m'imaginava que a casa seria ben rebuda, de manera que l'hem vist sencera en poc temps i, com sempre, passo a donar-ne la meva opinió. 

Valeria és una sèrie de Netflix formada per 30 episodis estrenats en 4 temporades que s'han anat estrenant entre 2020 i 2025, amb una història que adapta la sèrie de novel·les d'Elísabet Benavent -a la qual la sèrie de televisió fa més d'una referència explícita, per cert- protagonitzada per la Valeria que dona nom a l'obra. 

Hi coneixem un grup de noies al final de la vintena que viuen i treballen a Madrid, surten a prendre copes i menjar tapes i s'expliquen les respectives vides, cadascuna amb els seus somnis i els seus maldecaps, sovint relacionats amb el mal d'amors. 

Es fa des d'una perspectiva femenina i feminista, al capdavall sembla que és la primera sèrie espanyola dirigida i escrita totalment per dones, amb María López Castaño com a creadora principal, però acompanyada d'un reguitzell de guionistes i directores.

Però parlem del seus personatges, que són el més important, sobretot en una producció que gira al voltant de la vida quotidiana i que, argumentalment parlant, no destaca per una premissa trencadora. I la primera és, és clar, la Valeria Férriz (Diana Gómez), escriptora encara sense llibre que lluita perquè això canviï, amb les implicacions econòmiques que té la precarietat d'aquesta etapa, però també els conflictes personals que li suposa empaitar aquest difícil somni mentre, alhora, intenta conèixer-se a si mateixa i descobrir què espera de la vida en termes personals.

Li encanta, doncs, escriure, però també fer àudios llarguíssims a les seves amigues, i està casada des de força joveneta amb l'Adri (Ibrahim Al Shami), fotògraf que menysté una mica les inquietuds de la seva dona, allò que dèiem dels conflictes personals.

La cosa s'embolica -altrament la sèrie no tindria gaire gràcia- quan, estant en aquesta situació d'infelicitat matrimonial, una amiga li presenta un amic seu, en Víctor (Maxi Iglesias), un arquitecte guaperes i arrogant que amb la seva actitud seductora fa trontollar els fonaments de la seva vida. 

Sap quins botons ha de prémer per fer que la Valeria es fongui com un gelat a 40 graus, però també és un tarambana que ha fugit sempre del compromís... fins que la coneix a ella, cosa que el fa dubtar de la seva pròpia filosofia, i que provoca l'estira i arronsa que esdevé la principal trama de la sèrie.

He volgut presentar-lo a ell en segon lloc per la relació amb la protagonista, però no són menys importants les seves amigues, començant per la Lola (Silma López), la que li va presentar en Víctor, que és traductora i intèrpret i que, com ell, defuig el compromís i celebra la seva activa vida sexual.

Quan comença la sèrie, però, s'ho passa molt malament perquè s'està veient amb un home casat que la tracta amb molta fredor, mentre que a ella això de mantenir-hi una relació estrictament física li està costant. És la més esbojarrada i grollera de la colla.

També tenim la Carmen (Paula Malia), publicista i clarament la que té més èxit professional de la colla, com a mínim des del principi i de manera sostinguda. En canvi, en l'àmbit sentimental és una mica desastre, i quan comença la sèrie sabem que s'ha fixat en un company de feina, però no revelaré més sobre aquesta qüestió.

És nerviosa, insegura i fa tota una demostració d'expressions facials en cada episodi, i al principi podríem pensar que és una mica la pallassa de la colla, però a poc a poc va madurant i podríem dir que és el personatge que fa un creixement més evident durant la sèrie.

Deixo per al final la meva preferida, la Nerea (Teresa Riott), que les altres anomenen, per burxar-la, "Nerea la fría". És la més pragmàtica del grup, cosa que de vegades fa que sembli que no té gaire empatia, i aquesta incomprensió fa que m'hi identifiqui i em caigui tan bé.

És de família rica, però els seus pares són molt tibats i fets a l'antiga i té por de dir-los que és lesbiana, i quan ho fa es veu obligada a reinventar-se, tot un procés de reinvenció personal que també trobo força interessant.

És fàcil comparar la sèrie amb Sexe a Nova York, tant pel número i el gènere dels personatges principals com pel fet que l'autèntica protagonista és escriptora, té un dilema amorós etern -perquè he parlat d'en Víctor i l'Adri, però hi haurà algun home més a la seva vida- i la vida sentimental i sexual de totes elles té un pes molt important a la trama.

En realitat, però, trobo que té personalitat pròpia i que, superada aquesta primera impressió, la comparació desapareix i pràcticament no torna a treure el cap. I com que té lloc a Madrid, capital del país veí, la proximitat cultural i el fet que tingui lloc a la mateixa època i en el mateix context social que el de l'audiència -si bé costa una mica de creure que per a unes dones joves que lluiten per l'estabilitat laboral sigui sostenible el ritme de l'oci i les terrasses que freqüenten- fan que la identificació sigui més fàcil. I ens les fem nostres i, sense adonar-nos-en, acabem la sèrie. Totalment recomanable.