Quan vaig començar a publicar ressenyes dels àlbums dels Barrufets m'ho vaig plantejar en un format de crítiques triples, és a dir de tres àlbums a cada entrada, però el nombre de publicacions de les aventures d'aquests petits follets blaus signades pel seu autor original és de 16, de manera que per a aquest últim tram he decidit fer dues entrades de dos àlbums cadascuna, i aquí teniu la primera.
Els petits barrufets presenta dues aventures de Peyo, la primera de les quals la que dona el nom a l'àlbum, de 1988, i que suposa l'aparició d'uns barrufets una mica més petits i amb roba que recordava vagament de quan mirava la sèrie, però ja cap al final, quan jo era més gran i estava per altres coses.
Aquí se'ns explica, doncs, com tres barrufets normals es fan accidentalment més joves i, com a bons adolescents, no fan cas dels grans i van a la seva, cosa que condueix també a la creació d'una segona barrufeta. Una molt bona història, una de les més destacades de la col·lecció, en part perquè l'aparició de nous personatges regulars sempre és refrescant.
L'àlbum inclou també El barrufet robot, del mateix any, en què el barrufet inventor, cansat de rebre encàrrecs constantment, crea un robot que li tregui feina de sobre, però això provoca que en Gargamel també en faci un altre amb un malvat pla.
El 14è àlbum, L'aerobarrufet, de 1990, conté aquesta vegada cinc històries, la primera de les quals, com sempre, és la que dona nom al llibre, però en aquest cas trobo que no és especialment memorable.
Fa temps vam parlar de l'àlbum El barrufonauta, en què un barrufet somiava amb anar a la lluna i els altres li feien creure que ho aconseguia. Doncs bé, continua pensant en separar-se del terra, i aquí fa que el barrufet inventor li fabriqui un avió, amb què casualment aconsegueix salvar la Barrufeta de les grapes d'en Gargamel.
Després, tenim una història en què un pastís encantat pel bruixot transforma els barrufets en pedres, una altra en què un barrufet emmascarat fa trapelleries i fa anar de corcoll la vila, a la següent coneixen un gos amb un misteriós medalló impossible d'obrir, i a l'última els barrufets estan tips dels regals explosius del barrufet bromista i aquest acaba marxant de la vila i ficant-se en un embolic.
Cap de les històries és més llarga que les altres, són de vuit pàgines cadascuna, i estan força bé, però potser precisament perquè són totes més aviat curtes no n'hi arriba a haver cap pel qual sigui un àlbum que perduri gaire en el record. Tampoc són dolentes, però.
I, ara sí, us emplaço a la propera entrada, en què parlaré -un cop els hagi llegit- dels últims dos volums de les aventures dels barrufets segons el seu creador abans que ens deixés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada