Lectures: Space Battleship Yamato

Quan es va morir el mestre Leiji Matsumoto, al febrer, vaig decidir que havia arribat el moment de llegir les poques obres seves que tinc -el relativament poc interès de les editorials del nostre país no hi ha ajudat-, incloent-hi la relectura de Captain Harlock, i començant per la més antiga.  

Aquesta, precisament, l'he llegit en anglès, perquè aquí no la tenim ni tan sols en castellà, però és una de les seves obres més emblemàtiques i feia temps que la tenia a casa, així que ja l'he llegit i espero anar gaudint d'altres obres del desaparegut mestre en els propers mesos.

Space Battleship Yamato, en japonès Uchû senkan Yamato, va ser un projecte multimèdia que va començar a agafar forma el 1973 liderat per Yoshinobu Nishizaki, però la cosa no acabava d'arrencar i, en l'última de les revisions del concepte, va entrar a formar part del projecte en Leiji Matsumoto, mangaka que inicialment havia rebutjat formar-ne part perquè ell volia tenir el control creatiu complet, però va acabar dient que sí.

La sèrie, dirigida pel mestre Matsumoto, va tenir un total de 26 episodis, entre octubre de 1974 i març de 1975, i no va tenir gaire èxit inicialment, però després va esdevenir una obra de culte i va rebre més entregues, a més de diverses pel·lícules, una d'imatge real i tot, spin-offs i fins i tot videojocs, al llarg de les dècades. 

Però aquesta entrada es publica a la secció Lectures, de manera que no parlaré més de les versions animades, que tampoc conec, sinó que toca donar el protagonisme a l'adaptació en paper de la qual es va encarregar el mateix Leiji Matsumoto en paral·lel als altres projectes audiovisuals, amb una serialització que va tenir lloc a la revista Bôken Ô entre 1974 i 1979, amb un total de només -tenint en compte el lapse temporal en què es va editar- 3 volums recopilatoris, que són els que aplega l'edició en anglès de tapa dura que tinc i que es va publicar per primer cop el 2019.

Establert el context de la seva creació amb quatre pinzellades, és l'hora de parlar de l'argument del manga, i aquest ens situa a l'any 2199, en un futur postapocalíptic en què la Terra és un astre erm per culpa dels atacs radioactius que hi llança la raça alienígena dels Gamilas. 

De sobte, al temps afegit, perquè la Humanitat -amagada sota terra- és a punt de desaparèixer, arriba una càpsula des d'un planeta molt llunyà amb un missatge esperançador: hi ha una tecnologia capaç de netejar l'atmosfera terrestre, però el viatge per aconseguir-la és llarg i ple de perills.

Se n'encarregarà el cuirassat espacial Yamato, nascut de les desferres del vaixell del mateix nom que va lluitar a la Segona Guerra Mundial. 

Els valents tripulants del Yamato, liderats pel respectat capità Okita, s'embarquen en aquest perillós viatge i s'hi troben l'enemic, que vol impedir que duguin a terme la seva missió, però també algun aliat inesperat -i que és un exemple del costum que tenia l'autor de fer sortir personatges d'unes obres com a convidats en d'altres- i perills còsmics de diverses naturaleses que ens mantenen, com a lectors, expectants i fascinats amb tot allò que va passant.

Hi reconeixem l'estil i el deliciós traç del mestre, si ja n'havíem llegit Captain Harlock, que és el meu cas, atès que n'havia tingut la primera edició de Glénat, en volums estàndard, i n'havia vist la sèrie de dibuixos al 33, però el que no m'esperava era que un manga de tema bèl·lic em resultés tan amè i trepidant.

He de reconèixer que les escenes de combats siderals, en general, no m'atrauen gaire quan me les trobo en productes audiovisuals, però en el cas de Space Battleship Yamato n'he gaudit de valent, i també de la trama, farcida de moments solemnes, amb temes com el sacrifici, l'honor en la batalla i el sentit del deure com a qüestions principals.

No tot és perfecte, però: per una banda, hi ha algun diàleg masclista que sí, que és producte de l'època, i especialment al Japó, on van una mica més endarrerits que nosaltres en aquests temes, encara ara, però el cas és que fa arrufar el nas. Narrativament parlant, l'obra té dos problemes principals: de vegades hi ha salts temporals en moments clau, com si l'autor hagués volgut estalviar-se la feina, que després es cobreixen amb un fals flashback, i el pitjor de tot, el final del manga és més aviat abrupte, en ple camí a una nova missió, sense que sapiguem com continua tot plegat. 

Suposo que ara tocaria endinsar-me en l'univers de Yamato seguint les diverses produccions animades, que en continuen la història, però em temo que no m'hi veig amb cor ni amb temps per fer-ho, de manera que jo baixo de la nau aquí.

Tanmateix, el que he llegit m'ha agradat molt, ho he trobat força entretingut malgrat els defectes esmentats i m'ha engrescat a continuar llegint coses de l'autor, o com a mínim les que pugui seguir amb les meves limitacions idiomàtiques.

Adeu a Leiji Matsumoto...

Avui dilluns 20 de febrer de 2023 ens hem llevat amb la notícia de la defunció, fa tot just una setmana -per als estàndards amb què se solen conèixer les defuncions dels artistes japonesos encara és poc i tot-, del gran mestre Leiji Matsumoto, el creador del Capità Harlock i altres obres, a l'edat de 85 anys.

Nascut amb el nom d'Akira Matsumoto el 25 de gener de 1938 a la localitat de Kurume, a la prefectura japonesa de Fukuoka, aquest apassionat de la ciència-ficció des que era petit se'n va anar, i el seu debut com a mangaka es va produir quan tenia només 16 anys!

Encara que es va fer famós per les seves obres del gènere conegut com a space opera, la seva primera obra, la dels 16 anys, va ser Mitsubachi no bôken, un any després de guanyar el premi Manga Shônen als 15, sobre les aventures d'una abella, que és bàsicament el que diu el títol en japonès.

Curiosament, la inspiració d'aquesta obra va ser el llibre original de l'Abella Maia, però ell no va participar en la versió animada que també ens va arribar aquí, ja que en tenia una altra visió i, com que el projecte havia començat sense ell, no volia ser-hi sense tenir-ne el control total. 

Tot i així, va arribar a ser ajudant d'un tal Osamu Tezuka, de qui es va fer amic i, pel que explica el Capità Urías, autèntic expert en el mestre Matsumoto, en aquest interessantíssim fil amb què em documento per a part d'aquesta entrada i on també s'explica l'origen del seu nom artístic, en conservava molts originals que no s'han fet públics i als quals el mateix Déu del Manga havia recorregut per fer diverses de les seves habituals revisions de la pròpia obra.

Als 18 anys se'n va anar a Tòquio per continuar la carrera com a autor de manga amb més facilitats logístiques i contacte amb les revistes i els editors, i va treballar per a diverses publicacions de demografia shôjo, amb obres com Ganjisu no me, Wakare no Waltz (totes dues de 1957) o Gin no tani no Maria (1958). El 1960, però, amb la publicació del shônen anomenat Laramee Tokujô, comença a tocar temes com la guerra, la ciència-ficció o els ninges. Cal destacar que el 1961, amb 23 anys, es va casar amb la també mangaka Miyako Maki, de qui tenim publicat al nostre mercat el manga Mujeres del Zodíaco.

A mitjan anys 60 va començar a fer servir el nom de Leiji Matsumoto, cosa que va esdevenir definitiva a partir de 1968, any en què va publicar un manga, Sexaroid, que va ser el que el va dur a dibuixar obres per a públic masculí o shônen, demografia amb la qual ja havia flirtejat.

El boom de l'autor, però, no es va produir fins al 1971, en què va començar a serialitzar, a la revista Shônen Magazine, el manga Otoko oidon, de tall quotidià, amb el qual va guanyar un Premi Kôdansha en el format antic dels guardons.

El western era un gènere que li agradava, i el 1972 va començar la publicació de Gun Frontier, obra on apareixen en Tochirô i en Harlock en una versió diferent de la que coneixeríem després. El futur pirata espacial, però, ja havia aparegut en una versió prototípica al manga de 1969 Pilot 262. De Gun Frontier hi hauria anime l'any 2002, en el 30è aniversari de l'obra.

El 1975 ja es va poder veure el seu personatge més famós (almenys per a nosaltres) en la seva forma més coneguda al manga Diver 0, i abans d'això el mestre Matsumoto l'havia volgut col·locar a l'últim episodi de l'anime de Space Battleship Yamato, el 1974, però com que no va funcionar es va escurçar. L'autor va participar activament en aquella sèrie, però la versió en paper, que es va començar a publicar just després, sí que va ser completament cosa seva.

Encara que sembli mentida, estic resumint els orígens de la seva carrera, però calia parlar del context en el qual es va convertir en l'autor que coneixem. Yamato no va funcionar inicialment com a sèrie animada, però el manga va tenir més sort i tot plegat va fer que la popularitat li arribés més tard. I hi va quedar clara la seva afició per les naus -en el sentit ampli de la paraula-, que marcarien la resta de la seva carrera.

En aquest sentit, molts anys després va dissenyar la Himiko, una llança taxi de la companyia Tokyo Cruise Ship dins la qual vaig tenir l'oportunitat de ser el 2016 a la capital japonesa, de camí a visitar Odaiba, com es pot veure a la foto.

Un cop convertit en mangaka famós, Matsumoto-sensei tenia al cap algunes de les seves obres més famoses, que van començar el 1977 i es van anomenar Galaxy Express 999 -hi pertanyen els personatges de la foto on surto jo-, Capità Harlock i Queen Emeraldas, totes tres situades el mateix univers d'epopeies espacials, més que res pels encreuaments que a l'autor li agradava fer entre els seus personatges, tot i que partissin de premisses diferents i hi hagués notables inconsistències.

Queen Millennia s'hi afegiria el 1980, i cal dir també que hi ha diverses adaptacions animades per a totes elles, fossin sèries de televisió, OVA o pel·lícules, o més d'una d'aquestes, en diverses dècades. A Catalunya, sobretot els amants del manga i l'anime de més edat, això és història de la nostra infantesa:

Ara que s'està publicant manga en català a un ritme inesperat fa un any, trobo que seria el moment d'editar en la nostra llengua aquest títol tan emblemàtic per al públic del nostre país que pot estar interessat en l'obra del mestre Matsumoto.

De fet, podrien aprofitar i publicar-ho tot en català, però el cert és que, malauradament, Capità Harlock (bé, en castellà) i Queen Emeraldas són les úniques obres de l'autor que han arribat al nostre mercat, una autèntica vergonya. De Galaxy Express 999 se'n va arribar a emetre l'anime, fa molts anys, al Canal+.

Ara tocaria parlar de col·laboracions del mestre amb altres disciplines, fetes en dècades posteriors, i segurament tots en vam veure una de molt famosa, la del videoclip de One More Time de Daft Punk, que en realitat formava part del migmetratge Interstella 5555: The 5tory of the 5ecret 5tar 5ystem, però he volgut compartir la que el 2010 va fer en homenatge a Bohemian Rhapsody, de Queen.

Se n'ha anat un referent del manga dels anys 70, amb influència i ressò a les dècades posteriors, però ens deixa una extensa obra caracteritzada per personatges estilitzats, nobles, tràgics i una obsessió per l'univers, les naus i els trens. Al cel sigui, però el fosc amb estrelles.