No és que vagi massa bé de diners, si he de ser sincer. No hi vaig mai. Això que m'he comprat m'ho volia comprar estalviant i calculava que podria cap a principis d'abril, però... l'1 de març, fa dos dies, tenia un casament i em vaig haver de gastar força diners en un trajo, unes sabates, una corbata i una camisa. El cas és que tot plegat m'ha sortit més barat que no em pensava, però va haver-hi un moment que vaig pensar que no em podria comprar mai el que em volia comprar. I després vaig pensar: cony, compra-ho igualment, així ja ho tens, i ja tornaràs a estalviar diners per a altres coses més endavant. Passaràs un mes escanyat i no et podràs comprar ni un miserable còmic, però en tens centenars per llegir.
Divendres dia 29 de febrer va ser el dia escollit. Sorprenentment s'havia tornat a exhaurir gairebé a tot arreu, però vaig anar trucant a diverses botigues i finalment la vaig trobar. Vaig córrer des de casa fins al Maremàgnum (bé, córrer no... en metro) i la vaig comprar a un quart d'hora del tancament de la botiga. Ja tinc a casa la...
Sí, em podeu felicitar. És la primera vegada que em compro una consola amb els meus diners i que a sobre és nova (fins ara me n'havia comprat algunes però de segona mà, i les noves me les havien regalat). La decisió, normalment, està entre aquesta, la Ps3 o la Xbox 360. Jo no l'he considerat així. Crec que s'ha de tenir la Wii i també una de les altres dues. Però primer la Wii. Tècnicament no està gaire per sobre de la seva predecessora, la Game Cube, i és la més fluixa de les tres en aquest aspecte, de lluny. Però el mateix passa amb la seva germana petita, la Nintendo DS, respecte a la PSP, i totes dues són les consoles més venudes, amb diferència, de les seves respectives categories. Per què? Perquè Nintendo ha apostat per la diversió, pel sistema de joc revolucionari, tant en la consola portàtil com en la de sobretaula. Ha apostat també per fer jocs per a tots els públics, totes les edats i tots els sexes, al mateix temps que les seves consoles també tenen jocs pensats per a nois adolescents que volen disparar sense parar i per a jugadors madurs que continuen gaudint amb les noves versions del Tetris o del Super Mario (sigui Bros., Galaxy, Paper, Party o el que sigui) que els transporten a la infantesa o que volen jugar amb altres jugadors adults als jocs més socials com ara el Pro Evolution Soccer.
Cosa que no vol dir que rebutgi les altres dues. De fet, en un horitzó mitjà tinc pensat comprar-me la Xbox 360, però això és un altre tema. La cosa és que m'he comprat la Wii, hi he jugat una mica i he de dir que m'agrada més del que em pensava, i això que ja hi tenia moltes esperances posades. I en aquest cas no penso piratejar-la, vull tots els jocs originals i abans de comprar-los m'informaré bé per no llençar els diners. Estic content perquè, a més de tot això, aquesta vegada no m'he comprat la consola que perdrà la per desgràcia inevitable guerra de les vendes, que provoca la mort prematura de consoles de vegades tècnicament superiors i amb un catàleg de jocs impressionant perquè no han fet tan bon màrqueting com les consoles rivals, d'unes empreses que són multinacionals i molt diversificades, que no s'han de preocupar pels calers, i que han entrat al negoci dels videojocs molt més tard que les companyies de sempre. No vull dir noms. No diré Sony i Microsoft.
Visca la Wii! Visca Nintendo! Visca Sega! I, sobretot, visca la jugabilitat, els jocs que ens desperten sentiments de nostàlgia perquè envelleixen bé o que ens la despertaran en el futur perquè ara acaben de sortir però ja es veu que seran grans clàssics, i visca el més important de tot, per sobre de gràfics, noms amb ganxo i número de còpies venudes: la diversió.
Divendres dia 29 de febrer va ser el dia escollit. Sorprenentment s'havia tornat a exhaurir gairebé a tot arreu, però vaig anar trucant a diverses botigues i finalment la vaig trobar. Vaig córrer des de casa fins al Maremàgnum (bé, córrer no... en metro) i la vaig comprar a un quart d'hora del tancament de la botiga. Ja tinc a casa la...
Sí, em podeu felicitar. És la primera vegada que em compro una consola amb els meus diners i que a sobre és nova (fins ara me n'havia comprat algunes però de segona mà, i les noves me les havien regalat). La decisió, normalment, està entre aquesta, la Ps3 o la Xbox 360. Jo no l'he considerat així. Crec que s'ha de tenir la Wii i també una de les altres dues. Però primer la Wii. Tècnicament no està gaire per sobre de la seva predecessora, la Game Cube, i és la més fluixa de les tres en aquest aspecte, de lluny. Però el mateix passa amb la seva germana petita, la Nintendo DS, respecte a la PSP, i totes dues són les consoles més venudes, amb diferència, de les seves respectives categories. Per què? Perquè Nintendo ha apostat per la diversió, pel sistema de joc revolucionari, tant en la consola portàtil com en la de sobretaula. Ha apostat també per fer jocs per a tots els públics, totes les edats i tots els sexes, al mateix temps que les seves consoles també tenen jocs pensats per a nois adolescents que volen disparar sense parar i per a jugadors madurs que continuen gaudint amb les noves versions del Tetris o del Super Mario (sigui Bros., Galaxy, Paper, Party o el que sigui) que els transporten a la infantesa o que volen jugar amb altres jugadors adults als jocs més socials com ara el Pro Evolution Soccer.
Cosa que no vol dir que rebutgi les altres dues. De fet, en un horitzó mitjà tinc pensat comprar-me la Xbox 360, però això és un altre tema. La cosa és que m'he comprat la Wii, hi he jugat una mica i he de dir que m'agrada més del que em pensava, i això que ja hi tenia moltes esperances posades. I en aquest cas no penso piratejar-la, vull tots els jocs originals i abans de comprar-los m'informaré bé per no llençar els diners. Estic content perquè, a més de tot això, aquesta vegada no m'he comprat la consola que perdrà la per desgràcia inevitable guerra de les vendes, que provoca la mort prematura de consoles de vegades tècnicament superiors i amb un catàleg de jocs impressionant perquè no han fet tan bon màrqueting com les consoles rivals, d'unes empreses que són multinacionals i molt diversificades, que no s'han de preocupar pels calers, i que han entrat al negoci dels videojocs molt més tard que les companyies de sempre. No vull dir noms. No diré Sony i Microsoft.
Visca la Wii! Visca Nintendo! Visca Sega! I, sobretot, visca la jugabilitat, els jocs que ens desperten sentiments de nostàlgia perquè envelleixen bé o que ens la despertaran en el futur perquè ara acaben de sortir però ja es veu que seran grans clàssics, i visca el més important de tot, per sobre de gràfics, noms amb ganxo i número de còpies venudes: la diversió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada