Continuo amb la lectura de primers volums de les obres d'en Mitsuru Adachi, un autor que em té totalment enganxat. Després de llegir escanejat i traduït a l'anglès el primer volum de Miyuki vaig voler provar el seu manga de beisbol més llarg, H2, que consta de 34 toms publicats originalment a la Shônen Sunday entre 1992 i 1999.
I em direu: no és més del mateix? Més manga de beisbol d'en Mitsuru Adachi? Doncs no, és una història completament diferent de la de Touch, que encara m'estic llegint. A H2 tenim com a protagonistes en Hiro Kunimi, un megacrac del beisbol que va haver de deixar aquest esport per una lesió al colze; en Hideo Tachibana, millor amic i rival esportiu del protagonista, que ha aconseguit ser bo gràcies a l'entrenament (al contrari que en Hiro, que és un geni i prou); la Hikari Amamiya, amiga de la infantesa de tots dos i parella sentimental d'en Hideo; i la Haruka Koga, mànager del club de beisbol (que no equip) de l'institut on s'apunta en Hiro a fer el batxillerat perquè no té un equip seriós d'aquest esport i així no tindrà temptacions de jugar-hi.
I aquests són els personatges principals del còmic, que va veure una versió animada de sorprenentment només 41 episodis i una sèrie d'imatge real d'11 capítols.
Què m'ha semblat, doncs, H2? Doncs molt bé. No m'ha decebut el mestre Adachi, no ho esperava tampoc, i he pogut veure el principi d'una obra que si va durar tant deu ser per alguna cosa. El dibuix és el característic de les altres coses que he llegit d'ell, una mica més polit, naturalment, per l'experiència de tants anys dibuixant, però al cap i a la fi Adachi 100%. Pel que fa a la narració, també hi he vist el mateix de sempre, el que tant m'agrada: el costumisme, el retrat de la vida als instituts, el drama barrejat amb moments d'humor, alguns fins i tot que recorden a Peanuts (com ja vaig comentar parlant de Touch)...
En fi, més Adachi, més beisbol, més joves japonesos i més manga de qualitat.
Un dels moments clau del primer volum. L'equip de futbol de l'institut desafia els membres del club de beisbol (un equip és un equip seriós que competeix de debò, mentre que un club és una reunió de persones amb afició per una mateixa cosa, i no participa en competicions) per ridiculitzar-los en un partit de beisbol, i en Hiro, que per motius mèdics no volia jugar a l'esport en què en realitat és un crac, s'ha apuntat a l'equip de futbol perquè així no perilla el seu colze, però durant aquest partit amistós-ridiculitzador no està d'acord amb el que estan fent els seus companys i... bé, si us interessa saber què passa llegiu H2.
I aquests són els personatges principals del còmic, que va veure una versió animada de sorprenentment només 41 episodis i una sèrie d'imatge real d'11 capítols.
Què m'ha semblat, doncs, H2? Doncs molt bé. No m'ha decebut el mestre Adachi, no ho esperava tampoc, i he pogut veure el principi d'una obra que si va durar tant deu ser per alguna cosa. El dibuix és el característic de les altres coses que he llegit d'ell, una mica més polit, naturalment, per l'experiència de tants anys dibuixant, però al cap i a la fi Adachi 100%. Pel que fa a la narració, també hi he vist el mateix de sempre, el que tant m'agrada: el costumisme, el retrat de la vida als instituts, el drama barrejat amb moments d'humor, alguns fins i tot que recorden a Peanuts (com ja vaig comentar parlant de Touch)...
En fi, més Adachi, més beisbol, més joves japonesos i més manga de qualitat.
Un dels moments clau del primer volum. L'equip de futbol de l'institut desafia els membres del club de beisbol (un equip és un equip seriós que competeix de debò, mentre que un club és una reunió de persones amb afició per una mateixa cosa, i no participa en competicions) per ridiculitzar-los en un partit de beisbol, i en Hiro, que per motius mèdics no volia jugar a l'esport en què en realitat és un crac, s'ha apuntat a l'equip de futbol perquè així no perilla el seu colze, però durant aquest partit amistós-ridiculitzador no està d'acord amb el que estan fent els seus companys i... bé, si us interessa saber què passa llegiu H2.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada