Lectures: 17 Años

Fa tot just uns minuts que he acabat la lectura d'un manga que en unes altres circumstàncies m'hauria passat per alt, però la recomanació d'un col·lega va fer que el tingués en compte. En aquell moment se n'havien publicat 3 volums (de 4) i semblava que s'havia de quedar inacabada, però poc després l'editorial MangaLine, que és una editorial tirant a fantasma perquè no se sap si ha plegat o no però que molt de tant en tant reapareix, va anunciar que l'acabaria. 

Quan estava a punt d'aparèixer l'últim volum jo començava a fer-me la col·lecció, i em vaig beneficiar de la incertesa de la seva publicació, perquè vaig aconseguir els 3 primers números a meitat de preu. El quart, afortunadament, també el vaig comprar un temps després a un preu molt reduït. Per què insisteixo tant en el tema del preu? Doncs perquè, deixant de banda el còmic en si (ara ens hi centrarem), l'edició m'ha deixat un gust de boca molt dolent. 

MangaLine és una editorial força d'aficionats, que des del principi publicava coses a bon preu però amb poca professionalitat. Problemes de periodicitat, retolació discutible, faltes d'ortografia, traduccions pobres i literals... tot això, amb els anys, va anar canviant poc o gens. Els preus, en canvi, van deixar de ser atractius per passar als nivells de les editorials que sí que fan les coses bé. 

Doncs bé, amb aquesta 17 años (17 sai en japonès) hi ha tots els problemes de sempre, però amb una traducció absolutament lamentable. La pitjor que he vist en ma vida. Pel que he vist, se'n va encarregar una persona japonesa, i això està molt bé a l'hora d'entendre a la perfecció el text original, però també s'ha de dominar al màxim l'idioma de sortida. No és el cas, ni de bon tros. 

El còmic és ple de traduccions literals, que fins i tot una persona que no sàpiga gens de japonès ha de veure, per força. Per posar un exemple, dels molts que es podrien posar, en japonès hi ha una paraula, "sakki", que vol dir "fa un moment", "fa poc" o "fa un temps". Doncs bé, s'ha de saber triar segons el context, i a 17 años sempre surt traduït com a "hace poco", mentre que en tots els casos es tractava de fets acabats de succeir. Això, com a estudiant de japonès, ho vaig detectar i vaig identificar el problema, però a qualsevol lector li ha de cridar l'atenció, perquè no queda bé. O un que fa mal a la vista. Un dels personatges, la Miki, esmenta la seva germana Sachiko com a "mi hermana"... davant dels seus pares. En japonès és normal referir-se als germans com a "germà gran", "germà petit", "germana gran" o "germana petita" en comptes d'emprar el seu nom, però a l'hora de traduir-ho no es pot deixar així. 

En fi, passem al manga pròpiament dit. 17 años, obra de l'escriptor de no-ficció Seiji Fujii, amb la part gràfica a càrrec de Yôji Kamata, és una duríssima història sobre la violència de les bandes juvenils japoneses. En un país conegut arreu del món per la seguretat i el respecte dels ciutadans, en una societat tan avançada tecnològicament però també pel que fa a l'honradesa amb segons quines coses, també hi ha violència i delictes, esclar.

En aquest còmic tenim com a protagonista en Hiroki Marukawa, un noi que es veu involucrat, sense voler-ho, en una banda de delinqüents juvenils que segresten una noia per violar-la i torturar-la repetidament durant dies. Tant ell com el seu millor amic, en Takashi, no sabien on s'estaven ficant i un cop dins no tenen pebrots per sortir-ne, i en pagaran les conseqüències, diferents de les que haurà de pagar la noia, la Sachiko, completament innocent i que té com a única defensora una germana bessona, la Miki, que es prendrà el cas molt més seriosament que no pas la policia. 

No és un manga agradable, tot el contrari, però tot i que és una història inventada es basa en casos que passen de debò i que l'autor coneix bé, fets que hem de conèixer perquè no podem mirar cap a una altra banda. Fujii, autor de llibres i documentals, considera aquest còmic un documental en si mateix, només que en un altre format, i va aixecar polèmica al Japó en el seu moment (2004), perquè si bé és un problema conegut per la societat japonesa, és d'aquelles coses que la gent fa veure que no sap. A banda de les víctimes directes d'aquests fets tràgics, també hi ha una sèrie de gent esquitxada per la mala imatge de les històries d'aquesta mena. Estem parlant de les famílies dels delinqüents però també de les seves víctimes, i tots plegats intenten fer veure que no s'assabenten de les coses per aquella malaltissa manera de pensar japonesa que dóna més importància al què diran que no pas al que està tenint lloc davant dels seus nassos, encara que siguin violacions, tortures o assassinats.

Si teniu estómac, doncs, us el recomano malgrat la lamentable traducció, que per desgràcia fa empipar i no ajuda a introduir-se del tot en la història i captar-ne el dramatisme al màxim. Aviso, és dur. Necessari, però dur. Bona feina del seu autor a l'hora de dur a terme el seu objectiu divulgatiu, acompanyats correctament per uns dibuixos que a mi m'han recordat els d'en Naoki Urasawa (Monster, 20th Century Boys, Pluto, Cinturó Negre...) tot i que a molta distància.