Ja he dit algun cop que no seria gaire habitual veure'm fent ressenyes de llibres, perquè si ja sóc discretet fent-les de còmics o pel·lícules amb la literatura la cosa empitjora, però una de les poques excepcions que he fet ha estat 1Q84, d'en Haruki Murakami, i evidentment també havia de parlar de la seva conclusió, ara que l'he llegit.
En parlar d'1Q84 (llibre 3) no m'estendré gaire, perquè al cap i a la fi de l'argument i de l'estructura narrativa que caracteritzen aquesta novel·la ja en vaig parlar en comentar el volum que reunia els llibres 1 i 2. Continua la història on la vam deixar, amb en Tengo Kawana i l'Aomame experimentant les conseqüències del que va passar en aquell primer volum i amb l'alternança de capítols, un dedicat a cadascun, però amb una novetat: aquesta vegada la narració paral·lela afegeix un personatge, l'Ushikawa, que és el que aporta la tensió a la trama.
Continuen els esdeveniments sense explicació lògica, dissenyats per a desorientar-nos i fer-nos sentir el mateix que senten els protagonistes: la resignació a creure'ns les coses, acceptar-les com són, encara que no tinguin sentit. I no és una presa de pèl per part del senyor Murakami, és que funciona.
Passen coses que fan que lliguem caps encara que sigui d'una manera irracional, però que ens fan adonar que tot el que se'ns ha explicat fins ara, per petit que fos, tenia un sentit. Concretament que tots els personatges tenien una funció. O dues: al món "real" i al de l'any 1Q84, el de les dues llunes.
És curiós perquè jo tinc molt mala memòria, ho he dit diverses vegades, però no vaig necessitar repassar els llibres 1 i 2 abans d'encarar la part final, i aquest me l'he llegit de manera molt irregular, cosa que lamento però que ha estat per distraccions amb altres lectures, videojocs, feina... el que fos. El cas és que en cap moment no he perdut el fil, i això suposo que vol dir que la història em va quedar força gravada.
El que també és curiós és que si habitualment les obres de Murakami estan narrades d'una manera senzilla, planera, amb moltes descripcions meticuloses de la vida quotidiana, i en canvi tenen finals que no m'acaben de convèncer perquè de sobte passa alguna cosa massa fantàstica, a 1Q84 succeeix tot el contrari: molts elements fantàstics per tota la història... i un final fàcilment comprensible, normal, sense múltiples interpretacions.
Evidentment no diré com acaba, però m'ha agradat. He trobat que la història, la més llarga i ambiciosa d'en Haruki Murakami fins ara, ja posats es podria haver complicat una mica més, però agraeixo un final més convencional després de les diverses minidecepcions que he tingut amb la manera d'acabar les novel·les d'aquest autor que, d'altra banda, és un del meus preferits i una de les meves inspiracions a l'hora d'escriure.
Pel que fa a l'edició passa el mateix que al primer volum: diuen que ha estat per les presses, però hi ha unes quantes errades, que espero que se solucionin en posteriors edicions (ja faré un dels meus canvis comprant el llibre nou i tornant el vell amb el tiquet del nou), i que en part estan recollides en aquest bloc que vaig trobar i que em va fer adonar que no sóc l'únic indignat amb aquestes coses.
Continuen els esdeveniments sense explicació lògica, dissenyats per a desorientar-nos i fer-nos sentir el mateix que senten els protagonistes: la resignació a creure'ns les coses, acceptar-les com són, encara que no tinguin sentit. I no és una presa de pèl per part del senyor Murakami, és que funciona.
Passen coses que fan que lliguem caps encara que sigui d'una manera irracional, però que ens fan adonar que tot el que se'ns ha explicat fins ara, per petit que fos, tenia un sentit. Concretament que tots els personatges tenien una funció. O dues: al món "real" i al de l'any 1Q84, el de les dues llunes.
És curiós perquè jo tinc molt mala memòria, ho he dit diverses vegades, però no vaig necessitar repassar els llibres 1 i 2 abans d'encarar la part final, i aquest me l'he llegit de manera molt irregular, cosa que lamento però que ha estat per distraccions amb altres lectures, videojocs, feina... el que fos. El cas és que en cap moment no he perdut el fil, i això suposo que vol dir que la història em va quedar força gravada.
El que també és curiós és que si habitualment les obres de Murakami estan narrades d'una manera senzilla, planera, amb moltes descripcions meticuloses de la vida quotidiana, i en canvi tenen finals que no m'acaben de convèncer perquè de sobte passa alguna cosa massa fantàstica, a 1Q84 succeeix tot el contrari: molts elements fantàstics per tota la història... i un final fàcilment comprensible, normal, sense múltiples interpretacions.
Evidentment no diré com acaba, però m'ha agradat. He trobat que la història, la més llarga i ambiciosa d'en Haruki Murakami fins ara, ja posats es podria haver complicat una mica més, però agraeixo un final més convencional després de les diverses minidecepcions que he tingut amb la manera d'acabar les novel·les d'aquest autor que, d'altra banda, és un del meus preferits i una de les meves inspiracions a l'hora d'escriure.
Pel que fa a l'edició passa el mateix que al primer volum: diuen que ha estat per les presses, però hi ha unes quantes errades, que espero que se solucionin en posteriors edicions (ja faré un dels meus canvis comprant el llibre nou i tornant el vell amb el tiquet del nou), i que en part estan recollides en aquest bloc que vaig trobar i que em va fer adonar que no sóc l'únic indignat amb aquestes coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada