Lectures: Els Jocs de la Fam (trilogia)

Quan vaig sentir a parlar per primer cop d'Els Jocs de la fam, una trilogia literària que encara està de moda, el primer que vaig sentir va ser el mateix rebuig que sento per altres sagues com Crepuscle, Millennium o 50 ombres de Grey, i és que les històries ximpletes per a adolescents o públic poc acostumat a la lectura no m'agraden, com tampoc no m'agrada quan un relat és concebut des del principi com una trilogia (o tretralogia, o el que sigui), a diferència del que passa quan una saga es forma al llarg dels anys sense que el seu autor l'hagués pensat així inicialment.

Doncs bé, en aquest últim punt (i en la també típica tendència de fer adaptacions cinematogràfiques dels llibres tot fent una pel·lícula més que entregues literàries hi ha) val a dir que Els Jocs de la Fam no és diferent, però pel que fa a la resta trobo que és un llibre d'aventures d'allò més interessant, ameníssim i per a tots els públics (no només mestresses de casa avorrides, noies que de sobte descobreixen la literatura eròtica o nous fans del gènere negre) que atrapa i no et deixa anar fins que no te l'has llegit, juntament amb les seves dues seqüeles. 

A la primera part, de títol original Hunger Games (2008), Suzanne Collins ens presenta la interessant premissa d'uns Estats Units en el futur més aviat llunyà que s'han reconfigurat com a Panem després d'un desastre que gairebé acaba amb la civilització. En aquest context un govern dictatorial situat al Capitoli, la regió central on hi ha la riquesa i el poder, decideix el destí de la resta d'un país que es divideix en districtes, de l'1 al 12, on la situació és d'una pobresa més o menys extrema segons el territori.

Per acabar-ho d'adobar, des que fa dècades hi va haver un intent de revolta contra el Capitoli se celebren els temibles Jocs de la Fam, en què un noi i una noia d'entre 12 i 18 anys de cada districte són enviats a combatre les parelles d'altres districtes, també triades per sorteig, en una battle royale de la qual només un sortirà viu (és a dir que caldrà matar o deixar morir, tard o d'hora, el company) i on els participants, a més, hauran d'evitar els efectes de temibles paranys dirigits pels organitzadors de la competició.

Els Jocs tenen la funció de mantenir els districtes calmats, ja que al cap i a la fi no tenen el poder per fer front a la infraestructura d'aquest estat totalitari, i és aquí on entra en joc la nostra protagonista, la Katniss Everdeen, del Districte 12, que —ho heu endevinat— haurà d'anar a combatre a l'edició anual dels Jocs de la Fam i que comptarà només amb la seva destresa amb l'arc, adquirida durant anys de caçar il·legalment als boscos per tal de proporcionar a la seva família, sense pare, una vida un xic millor.

No és cap sorpresa que, en haver-hi més d'un llibre, la noia no mor en la seva participació en aquesta terrible competició, i ens oferirà un tens i emocionant relat que tindrà la seva continuació a Els Jocs de la Fam II: En Flames (en anglès Catching Fire, de 2009), on les torna a passar magres juntament amb el lector, testimoni d'un altre angoixant capítol d'unes 400 pàgines de la seva vida.

És millor no llegir ni tan sols la sinopsi de la contraportada d'aquest segon llibre, però tampoc no resulta especialment sorprenent la situació a què es veu abocada la protagonista, que va creixent i alhora es va desequilibrant mentalment a mesura que el seu enemic personal, el president del país, li fa la guitza un cop rere l'altre. 

Amb això arribem al final de la trilogia, Els Jocs de la Fam III: L'Ocell de la Revolta (Mockingjay, 2010), que situa l'acció en l'evolució lògica del que ha passat en els altres dos llibres, però que també és el més dur de la trilogia.

Es veia venir que, si es parlava de revolta, n'hi hauria alguna, i això és el que passa aquí: el tercer llibre és el de la revolta contra el Capitoli, un segon intent que aquest cop confia en reeixir gràcies al simbolisme que la Katniss té entre la població descontenta del país, que és una immensa majoria però que, fins ara, no es veia amb cor de fer gaire res. 

Assistim a una més que satisfactòria conclusió de la trilogia, amb moments d'alta tensió, girs sorprenents i cops d'efecte que compensen la relativa previsibilitat dels dos primers llibres, i no cal dir que si els hem llegit necessitarem, i voldrem, aquesta tercera part per tal de conèixer la història sencera, i la resolució de l'inevitable triangle amorós que sembla que hi ha d'haver en qualsevol relat protagonitzat per una dona.

He dit al principi que Els Jocs de la Fam no m'atreia gens, però el cas és que a la campanya pre-Oscars vaig veure una pel·lícula que em va agradar molt, The Silver Linings Playbook, on vaig conèixer la Jennifer Lawrence, guanyadora de l'Oscar a la millor actriu gràcies a aquella pel·lícula. En investigar què més havia fet vaig descobrir coses interessants com ara X-Men: First Class (que no tenia vista) i em vaig topar amb la versió cinematogràfica d'Els Jocs de la Fam, de manera que vaig decidir veure-la, no sense abans llegir els llibres. 

I el cert és que ara que ho he fet tinc ganes de veure aquesta història en moviment i amb actors de carn i ossos (enguany s'estrenarà la segona part), perquè potser és un problema meu, però llegint la trilogia sovint m'ha costat imaginar-me el que l'autora estava descrivint o senzillament he pensat que estaria molt bé gaudir de segons quines escenes en pantalla. Pel que en diuen, aquesta versió és tan recomanable com els llibres.