Vaig conèixer l'existència d'en Hellboy, ja em perdonareu el sacrilegi, gràcies a l'estrena de la primera pel·lícula d'imatge real, de 2004, protagonitzada per un Ron Perlman que físicament li feia molta justícia ja abans del procés de maquillatge.
Sabia que n'existia un còmic, que venia d'un còmic, vaja, però durant anys no m'hi vaig interessar perquè —no tinc cap problema amb reconèixer-ho— no tinc prou diners, temps ni espai per a llegir tots els còmics del món. Ni tan sols els més importants.
Però l'edició, per part de Norma Editorial i a partir de 2010, dels gruixudíssims integrals amb 4 àlbums cadascun, que surten més bé de preu que la Library Edition americana en què s'inspiren (i que duu 2 àlbums per entrega), i la coincidència amb l'últim dia del soci decent de la Fnac (5% directe en llibres i 5% extra indirecte) a més d'alguns cupons de descompte i targetes regal que tenia, em van fer decidir a comprar-me el primer volum de Hellboy, l'obra mestra de Mike Mignola, en castellà i no en anglès com ja fa anys que consumeixo la majoria de còmics escrits originalment en aquest idioma.
I el que he trobat en aquest volum de tapa dura folrada de tela i cinta marcapàgines és la recopilació de material publicat entre 1994 i 2000, en el que serien els àlbums Semilla de destrucción, Despierta al demonio, El ataúd encadenado i La mano derecha del destino.
Els dos primers títols corresponen a dues històries llargues, originalment publicades en diverses entregues, en què se'ns expliquen dos casos relacionats entre si i se'ns fan les primeres pinzellades de l'origen del protagonista, un dimoni invocat el 1944 per un equip de nazis liderat pel monjo rus Rasputín, teòricament mort el 1916, que renega del seu llinatge i el seu destí i després d'haver estat recollit i criat pels Aliats forma part de l'Agència d'Investigació i Defensa d'allò Paranormal, AIPD segons les sigles en castellà, BPRD en anglès.
A la primera el guió és del mític John Byrne, que poc a poc va deixant pas a un Mike Mignola que no gosava fer-ho ell sol, i després ja s'encarrega de la seva creació en solitari. No hi aprecio gaire diferència, per tant la transició és bona, i a més el que crida l'atenció és l'estil gràfic del senyor Mignola, basat en línies rectes, pocs detalls i un ús magistral de les ombres, una mica com el Frank Miller de Sin City.
És un curiós exemple d'un estil més aviat senzill però extremament poderós i atractiu, que unit a un bon ritme narratiu i interessants propostes argumentals fan de Hellboy un còmic més que destacable que hem de diferenciar clarament del còmic estatunidenc de superherois. Perquè sembla que pertanyi a aquest gènere, però no és així.
Per començar, el publica Dark Horse, editorial no precisament desconeguda però sí allunyada del tipus de material que neix de DC i Marvel, i les seves inspiracions no tenen res a veure amb les dels superherois: a Hellboy hi ha una barreja d'elements extrets sobretot de les històries de terror del senyor H.P. Lovecraft (1890-1937), del qual confesso que no he llegit mai res, però també d'altres mitologies que han fascinat l'autor al llarg dels anys i que li permeten narrar històries de més o menys llargada però sempre en un context paranormal, amb monstres, vampirs, homúnculs, esperits i tota mena d'éssers d'altres mons.
Parlant de més o menys llargada, els dos darrers àlbums que pertanyen a aquest primer integral són en realitat recopilacions d'històries curtes, també de diversa extensió, en què veiem uns quants casos a què s'ha enfrontat en Hellboy al llarg de dècades de carrera com a investigador paranormal. No s'inclouen per ordre de publicació, però en realitat tant és, perquè cadascuna d'elles se situa en un lloc i una època diferents i això no afecta la comprensió de la història.
Com li passa a l'autor, a mi també m'agraden més aquestes històries curtes, algunes més interessants que d'altres, perquè les llargues m'han semblat més complicades, més abstractes en segons quins plantejaments, i he gaudit més amb els casos de menys importància, tot i que n'hi ha alguns que aprofundeixen en l'origen del protagonista i, per tant, es poden considerar molt rellevants.
Ja tinc ganes de llegir més d'aquests integrals, conèixer millor els personatges i la mitologia de tot plegat, però de moment m'he endut un bon regust amb aquesta primera entrega. Com a mínim he conegut un protagonista que m'agrada força, cosa gens fàcil (sóc més de secundaris, i aquí també n'hi ha d'interessants però, almenys al primer volum, encara s'han d'explotar). M'ha captivat el contrast entre, per una banda, el seu aspecte i el seu poder latent, i per l'altra la bondat del seu cor, el seu humor irònic i la fal·libilitat, que l'humanitza encara més.
Pel que fa a l'edició, s'inclouen unes 100 pàgines d'extres (esbossos, textos de l'autor, un parell d'històries curtes de promoció...), el llibre sembla que aguanta bé i el detall de la cinta marcapàgines és d'allò més agradable. La traducció... bé, potser per defecte professional no acabo de trobar bé res del que em cau a les mans, però en general està bé. El problema és que hi ha alguns errors sistemàtics, com "hubiera" quan hauria de ser "habría" i, en els temps verbals, el pretèrit perfet simple per parlar d'accions del mateix dia i que per tant s'haurien d'expressar amb el pretèrit perfet compost. Per desgràcia, és el pa de cada dia.
En general, però, és una molt bona edició, molt recomanable, encara que no ens permetrà tenir-ho tot: Hellboy no ha acabat, després del tercer integral n'ha sortit un altre àlbum individual, i suposo que caldrà esperar uns quants anys fins que el material publicat permeti recopilar un quart llibre gruixut com aquests.
A més, l'èxit d'aquest còmic ha generat una franquícia que inclou col·leccions paral·leles o spin-offs no incloses als integrals, dos llargmetratges d'imatge real, dues pel·lícules animades, novel·les, videojocs i marxandatge.
De fet, la bola s'ha fet tan gran que el seu creador, en Mike Mignola, ha hagut de deixar en mans d'altres dibuixants algunes de les entregues que llegiré als propers integrals i ja fa uns anys que bàsicament s'encarrega només dels guions, precisament la tasca que al principi li feia tanta por. Malgrat tot, sembla que l'èxit de l'obra no ha disminuït i, per tant, mentre el públic estigui content, significa que el producte és en bones mans.
Els dos primers títols corresponen a dues històries llargues, originalment publicades en diverses entregues, en què se'ns expliquen dos casos relacionats entre si i se'ns fan les primeres pinzellades de l'origen del protagonista, un dimoni invocat el 1944 per un equip de nazis liderat pel monjo rus Rasputín, teòricament mort el 1916, que renega del seu llinatge i el seu destí i després d'haver estat recollit i criat pels Aliats forma part de l'Agència d'Investigació i Defensa d'allò Paranormal, AIPD segons les sigles en castellà, BPRD en anglès.
A la primera el guió és del mític John Byrne, que poc a poc va deixant pas a un Mike Mignola que no gosava fer-ho ell sol, i després ja s'encarrega de la seva creació en solitari. No hi aprecio gaire diferència, per tant la transició és bona, i a més el que crida l'atenció és l'estil gràfic del senyor Mignola, basat en línies rectes, pocs detalls i un ús magistral de les ombres, una mica com el Frank Miller de Sin City.
És un curiós exemple d'un estil més aviat senzill però extremament poderós i atractiu, que unit a un bon ritme narratiu i interessants propostes argumentals fan de Hellboy un còmic més que destacable que hem de diferenciar clarament del còmic estatunidenc de superherois. Perquè sembla que pertanyi a aquest gènere, però no és així.
Per començar, el publica Dark Horse, editorial no precisament desconeguda però sí allunyada del tipus de material que neix de DC i Marvel, i les seves inspiracions no tenen res a veure amb les dels superherois: a Hellboy hi ha una barreja d'elements extrets sobretot de les històries de terror del senyor H.P. Lovecraft (1890-1937), del qual confesso que no he llegit mai res, però també d'altres mitologies que han fascinat l'autor al llarg dels anys i que li permeten narrar històries de més o menys llargada però sempre en un context paranormal, amb monstres, vampirs, homúnculs, esperits i tota mena d'éssers d'altres mons.
Parlant de més o menys llargada, els dos darrers àlbums que pertanyen a aquest primer integral són en realitat recopilacions d'històries curtes, també de diversa extensió, en què veiem uns quants casos a què s'ha enfrontat en Hellboy al llarg de dècades de carrera com a investigador paranormal. No s'inclouen per ordre de publicació, però en realitat tant és, perquè cadascuna d'elles se situa en un lloc i una època diferents i això no afecta la comprensió de la història.
Com li passa a l'autor, a mi també m'agraden més aquestes històries curtes, algunes més interessants que d'altres, perquè les llargues m'han semblat més complicades, més abstractes en segons quins plantejaments, i he gaudit més amb els casos de menys importància, tot i que n'hi ha alguns que aprofundeixen en l'origen del protagonista i, per tant, es poden considerar molt rellevants.
Ja tinc ganes de llegir més d'aquests integrals, conèixer millor els personatges i la mitologia de tot plegat, però de moment m'he endut un bon regust amb aquesta primera entrega. Com a mínim he conegut un protagonista que m'agrada força, cosa gens fàcil (sóc més de secundaris, i aquí també n'hi ha d'interessants però, almenys al primer volum, encara s'han d'explotar). M'ha captivat el contrast entre, per una banda, el seu aspecte i el seu poder latent, i per l'altra la bondat del seu cor, el seu humor irònic i la fal·libilitat, que l'humanitza encara més.
Pel que fa a l'edició, s'inclouen unes 100 pàgines d'extres (esbossos, textos de l'autor, un parell d'històries curtes de promoció...), el llibre sembla que aguanta bé i el detall de la cinta marcapàgines és d'allò més agradable. La traducció... bé, potser per defecte professional no acabo de trobar bé res del que em cau a les mans, però en general està bé. El problema és que hi ha alguns errors sistemàtics, com "hubiera" quan hauria de ser "habría" i, en els temps verbals, el pretèrit perfet simple per parlar d'accions del mateix dia i que per tant s'haurien d'expressar amb el pretèrit perfet compost. Per desgràcia, és el pa de cada dia.
En general, però, és una molt bona edició, molt recomanable, encara que no ens permetrà tenir-ho tot: Hellboy no ha acabat, després del tercer integral n'ha sortit un altre àlbum individual, i suposo que caldrà esperar uns quants anys fins que el material publicat permeti recopilar un quart llibre gruixut com aquests.
A més, l'èxit d'aquest còmic ha generat una franquícia que inclou col·leccions paral·leles o spin-offs no incloses als integrals, dos llargmetratges d'imatge real, dues pel·lícules animades, novel·les, videojocs i marxandatge.
De fet, la bola s'ha fet tan gran que el seu creador, en Mike Mignola, ha hagut de deixar en mans d'altres dibuixants algunes de les entregues que llegiré als propers integrals i ja fa uns anys que bàsicament s'encarrega només dels guions, precisament la tasca que al principi li feia tanta por. Malgrat tot, sembla que l'èxit de l'obra no ha disminuït i, per tant, mentre el públic estigui content, significa que el producte és en bones mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada