Lectures: Els pilars de la Terra

Els best sellers tenen aquella cosa de desprestigi perquè són supervendes que s'ha llegit tot Déu, són fàcils de llegir i al capdavall són literatura per a les masses. Els falta, per dir-ho d'alguna manera, l'estatus aconseguit per les grans obres de la literatura universal. 

El temps dirà si, per exemple al segle XXII o XXIII, mirant enrere seran reverenciades artísticament com no ho són ara, que només són populars i fan diners -coses realment útils per als escriptors, tot s'ha de dir-, encara que seria un bon canvi de tendència respecte als llibres considerats imprescindibles, però els autors dels quals no van veure gaires calés en vida, si és que en van veure. 

En fi, que divago: he acabat la relectura d'un clàssic modern, un dels llibres més populars, amb 26 milions de còpies venudes, i l'he rellegit perquè em venia de gust, però també perquè fa uns mesos me'n vaig comprar la tercera part i volia repassar les dues anteriors abans de posar-m'hi. He trigat uns mesos en rellegir aquest llibre, però, i és que no disposo de gaire temps lliure. Però n'he gaudit cada pàgina.

Els pilars de la Terra, de Ken Follett, va ser publicat per primer cop en anglès el 1989, i recordo que fa molts anys l'estava llegint en castellà, de la col·lecció de la meva mare, i va sortir-ne una edició en català per a quioscos que és la de la foto, i que també és la que jo tinc perquè me'l va comprar. Vaig mirar la pàgina per on anava i vaig continuar per allà. Ha estat ara, doncs, que l'he llegit per primer cop sencer en català.

1.275 pàgines amb tapa dura que contenen un relat de ficció històrica ambientat al segle XII a Anglaterra i que si he trigat mesos en llegir ha estat perquè, com dic més amunt, no tinc gaire temps, i l'he de repartir entre les diverses categories que conformen el meu lleure, i a la lectura li dedico segurament un dia a la setmana i estonetes robades. 

Però és una novel·la tremendament amena, amb un seguit de personatges principals carismàtics amb els quals ens impliquem emocionalment, sigui perquè els estimem o, al contrari, perquè els odiem.

Tot gira al voltant de la construcció de la catedral del fictici poble de Kingsbridge, projectada pel que sembla el protagonista al principi de la història, en Tom Builder, que arrossega una família que pateix fam per culpa d'haver-se quedat sense feina en produir-se la ruptura del compromís entre l'Aliena, filla d'un comte, i en William, fill d'un senyor menor. 

Amb només aquestes línies ja veiem com s'interrelacionen les circumstàncies de diversos personatges, però passen moltes coses més, i hi ha altres figures importants, com el monjo Philip, el petit Jack, el clergue malvat Waleran Bigod o la misteriosa Ellen. Com és costum en qualsevol relat pensat per a enganxar els lectors, veurem patir els bons, moltíssim, i prosperar els dolents, i quan les coses sembla que milloren per als bons, nous cops del destí, alguns de tràgics, els tornen a enviar al fang. 

El temps, després de molts girs inesperats i trepidants, posa les coses al seu lloc, tot i que cada bàndol en paga un preu més petit o més gran quan toca fer balanç final. El que és important és que Els pilars de la Terra ens explica gairebé 40 anys de les seves vides, amb el rerefons d'una guerra civil pel tron d'Anglaterra que afecta directament el destí dels personatges i també el de la mateixa catedral. 

De tot plegat volem saber-ne més, els volem veure sortir-se'n o patir, segons el cas, però el que Follett ens n'explica sempre resulta interessant. Hi insisteixo perquè és això, trobo, el que fa que un best seller valgui la pena. 

M'han agradat molts llibres clàssics que, tot i així, tenen alguns fragments feixucs, que he hagut de fer un esforç per superar per tal de poder gaudir del conjunt, i no me n'he penedit. A Els pilars de la Terra, en canvi, no recordo cap moment que hagi desitjat que s'acabés, cap escena de cap personatge que m'hagi fet preguntar-me què els estaria passant als altres. 

La qualitat literària és quelcom que no discutiré, tampoc no he investigat quina és l'opinió dels experts, però com a producte d'entreteniment, que al capdavall és el que ha de ser, em sembla excel·lent. No és estrany, doncs, que s'hagi adaptat, per exemple, en forma de minisèrie de televisió (2010), i ben bona, per cert, amb intèrprets que després han despuntat, com la Hayley Atwell o l'Eddie Redmayne, però també veterans com en Donald Sutherland o l'Ian McShane.